Sortíem de Sabadell  quan tot just  començava a aixecar-se el dia i el sol pujava lentament , amb desgana des de l’horitzó.  Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora  Vergés, la nostra destinació en paraules del Feliu, era una mostra singular  “ del romànic petit •”

Coincidirem amb l’Eliseu Fornells  Doya mentre esmorzem al  Casino, li traslladen la nostra consulta sobre com accedir a Sant Quirze de la Tor o de Tordelespà,  ens explica que hem d’arribar-nos fins al mas del Graell, i agafar el camí de la dreta, que davalla fins a la riera, per ascendir des d’aquella fondalada - sense creuar-la – fins a la casa de La Torn de l’Aspa, ens dona com a referència un dipòsit  de color verd on s’emmagatzema l’aigua en previsió d’incendis a l’estiu.

En la sobretaula mentre fem cafè, ens explica que viu a Sabadell, i que llegeix habitualment el Diari de Sabadell,  ens parla de forma admirativa de les cròniques en contraportada , de l’Antonio Mora Vergés, amb les fotografies del Feliu Añaños i Masllovet i/o el Tomàs Irigaray i Lopez; li confirmen – com ell ja sospitava – que els seus companys d’aquest dissabte a la taula del Casino d’Alpens, som l’Antonio i el Feliu. Ens intercanviem adreces i telèfons, per la nostra part  assumim  el compromís de fer-li arribar còpia d’aquesta crònica, tant bon punt la tinguem enllestida i penjada al coneixercatalunya.blogspot.com,  l’Eliseu s’ocuparà de gestionar la visita  d’una de les grans cases d’Alpens. Ens acomiadàvem amb una forta encaixada de mans.

Trobem – com ens esperàvem – uns camins embarrats, que lluny d’atemorir-nos , ben equipats de calçat i amb un bastó de treking,  ens esperonen  en la nostra marxa.  Un grup de motoristes, literalment  coberts de fang, ens confirmen que anem pel bon camí.  Quan assolim la màxima alçada, veiem el dipòsit de color verd, i la casa de la Tor de l’Aspà, el Feliu recollirà imatges del paller i de la casa, mentre jo faig l’ascensió fins al punt més alt, espero albirar des d’allà alguna senyal de Sant Quirze de la Tor.  Efectivament, davant per davant de la casa, en un turó a no més d’un quilòmetre veig el que sembla una paret de color marron.

Del lloc en tenim una minsa informació :

La petita església de Sant Quirze de Tordelespà es coneix des del 1217, bé que l’absis romànic adherit a l’actual edifici del segle XVIII la fa anterior. Tenia culte setmanal a càrrec dels canonges de Lluçà, i la seva demarcació no fou mai parròquia, però gaudí d’una certa autonomia i era representada per dos homes, anomenats decurions, a les reunions del terme de Lluçà; formava un apèndix entre els termes d’Alpens i Boatella, des de Comermada fins als masos de Tordelespà i Muntanyola.

L’edifici presenta un estat d’absoluta ruïna, la porta trencada, el sostre enderrocat, el que sembla una tomba, obert i profanat, i fins el peculiar absis presenta un estat lamentable.  El “romànic  petit “  del Feliu, el que està fora dels circuits turístics, no rep en general cap mena d’ajuda, i la dissortada situació de Sant Quirze, no és l’excepció sinó la norma.

Recollirem imatges d’aquesta infinita desolació que traslladaríem – si fóssim un país lliure -  al nostre govern i al nostre parlament.

Sant Quirze de la Tor, o de Tordelespà, com  Sant Climent de la Riba, i com tants i tants altres llocs, som una mostra fefaent, de com s’apliquen diferents mesures en aquesta porció de terreny, que ara s’anomena Regne d’Espanya.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Sortíem de Can Xila, el Feliu Añaños i Masllovet ,el Josep Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, havíem fet la visita d’aquesta casa de turisme rural , situada a la Plaça de la Font de la Salut. Ens acomiadàvem del nostre amable amfitrió, i enfilàvem la pista que superant el cementiri, davalla fins a la riera [ on sembla que baixaven a rentar la roba, quan no rajava aigua al rentador públic de la Font de la Salut ], i ascendeix novament fins a la zona del Pinatar i la Font de la Tosca.
Ens expliquen que Vallfogona de Ripollès és ple d’indrets anomenats “teuleries”. En els darrers anys s’ha anat descobrint que en aquests paratges hi ha petits monticles que amaguen els antics forns de coure teules, totxos i maons. Concretament des del 2007, s’han anat realitzant les feines d’excavació de l’antiga teuleria del Pinatar de l’Obra sobre la font de la Tosca, d’on segurament van sortir les teules i la resta d’elements de fang utilitzats per a l’ampliació de l’església de Sant Julià al segle XVIII.
Quan a la Tosca del Pinatar és una formació rocallosa de vàries desenes de metres de  gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i contínua deposició, al llarg  dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca.
La pedra tosca o travertí és un tipus de roca calcària, molt porosa i poc densa, originada per precipitació de carbonat de calci a l’entorn de les fonts i  llacs. Tal com passa amb les estalactites i estalagmites de dins d’una  cova, La roca es forma quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal•litzant  el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita.
Sovint la  precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes de herbes i molsa que  viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les  formes de tiges i fulles.
Recollirem imatges de l’una i l’altra, i  encara que apressats pel temps, ens aturarem per retratar l’absis de Sant Julià, i  una visió general de Vallfogona òptima des d’aquell punt.
Marxem satisfets, però amb la consciència clara de deixar-nos molta feina per a fer.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Recollia a l’Antoni Ibáñez i Olivares a les 7,30 a la Plaça Granados, i passàvem pel domicili del nostre sherpa d’avui, el Joan Navazo Montero. La nostra sortida en aquesta ocasió ens portarà fins a les alçades – discretes – de l’Ordal, des d’on ens endinsarem en el terme d’Olesa de Bonesvalls: procedeix el topònim de la unió de Bones Valls, documentat des de finals del XIII, el 1297 i el 1315, “Hospitalis de Bonis Vallibus”; el 1323, “Ecclesia Bonisvallibus”; 1325 “Sancti Johannis de Bonisvallibus”. Es refereix al lloc on es troba el nucli habitat, amb un topònim autòcton d’arrel llatina que significa vall arrecerada i saludable, que defineix el lloc situat entre muntanyes que l’envolten, fet que provoca un microclima adient per la salut.

Deixàvem el vehicle prop de l’avenc dels Esquirols,

una de les moltes joies d’aquest món erosiu que són els avencs que podrem veure al llarg del mati,

la Ullera,

els Topògrafs ,

l’Arcada Gran

,…Tots ells es van formar inicialment a partir d’esquerdes i de falles. Nosaltres – els Antonis- ens haurem de conformar amb mirar les boques d’aquests impressionants forats, per gaudir de les belleses que guarden les entranyes d’aquestes muntanyes , cal al ensems que el material adequat, una formació tècnica en espeleologia, que té únicament – i amb un nivell d’excel•lència – el nostre sherpa.

El Pont de l’Arcada,

una curiosa formació natural creada per l’erosió, ens deixarà bocabadats; penjat al mig del torrent - que porta el mateix nom - i encaixonat entre les estretes parets del fondo; aquest imponent pont queda a una alçada d’uns 5 metres sobre terra i la seva arcada de llum és d’ aproximadament uns 6 metres.
Ens ha calgut grimpar –com fèiem en els bons temps – i en algun moment ens han fet bon servei les tisores de podar – que formen part del nostre equip bàsic - , en el camí de tornada, però , li agraíem al nostre sherpa, que ens així permès gaudir d’aquests accidents naturals.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Quan al seu funcionament, unes dades d’Hipólito Sánchez;

A finals del segle XVIII el francès, Claude Chappe, va inventar un sistema òptic de comunicacions terrestres. Va ser el primer sistema que va permetre la transmissió de missatges complexes. Antigament s’utilitzava fum o foc, però, Chappe va dissenyar un sistema de braços mecànics mòbils situats sobre una torre, de manera que es pogués veure amb la distància amb tota claredat.

Aquest mecanisme estava compost per dos braços curts articulats, i, situats en els extrems d’un altre central llarg. Fent combinacions amb totes les possibles posicions que es podien obtenir, donava suficients símbols per representar l’alfabet romà, els números i altres símbols. Els braços es movien mitjançant palanques situades dintre del edifici i unides per mig de cables. Els braços a munt reproduïen les posicions de les palanques a baix.

Un observador amb un telescopi observava la torre anterior i cantava la senyal rebuda; l’operador la reproduïa en aquesta torre comunicant-lo d’aquesta manera a la torre següent.

Les torres estaven situades en els cims de les muntanyes distanciades entre sí segons el tipus de terreny on es trobaven i les condicions meteorològiques concretes de la zona on es situaven. Tot i això, la mitjana de distància d’una torre a l’altre eren de 12 a 15 KM. Els operadors anaven retransmetent segons els anava arribant el missatge, sense esperar-se ha haver-ho rebut sencer. D’aquesta manera els missatges eren molt més ràpids que qualsevol persona a cavall, tal i com es feia anteriorment al invent del telègraf òptic.

Quan a l’accés :

El trobem dalt d’un turó de 563 metres, a l’est del terme de Subirats, a la ratlla divisòria amb el terme de Cervelló, tocant a una pedrera de calcària, ara abandonada, a uns 600 metres de la carretera nacional 340, al sector del port de la Creu d’Ordal. Per anar-hi s’agafa el trencall que surt a a la carretera al peu de la torre de guaita metàl•lica d’incendis forestals; un costerut corriol de tall a la pedrera ens hi deixa.

Al pla de la pedrera, algú hi ha trobat un avenc que sembla a priori de poca fondaria.

La torre fou feta amb pedra del seus entorns, barrejada amb calç i totxo. La base és quadrada, de més de cinc metres de costat. L’alçada és d’uns 10 metres. La part baixa és atalussada fins a la primera cornisa, amb tres espitlleres per cada costat. A partir de la cornisa, l’obra és rectangular fins que s’acaba amb un ràfec no gaire sortit i molt funcional. Arrebossada de dins i de fora. Als costats de llevant i de ponent, dues finestres a cada un, una a cada pis, emmarcades amb totxo. Els costats septentrional i de migdia són llisos, sense cap obertura. S’hi entrava per la finestra del primer pis amb una escala de fusta.

Actualment hi ha més d’un esvoranc al talús de llevant. Al seu interior s’observen els forats que aguantaven les bigues de fusta dels dos pisos que tenia. El seu estat és de complet abandó, sols hi resten – i no en la seva totalitat - les parets mestres.

Des d’aquest lloc s’albira una gran panoràmica; es controla quasi tota la depressió penedesenca, part de la serralada de l’Ordal i de la conca del Baix Anoia, així com la vall de Vallirana.

Es construí durant la Guerra Gran (1793-1795) i la seva finalitat era de telègraf òptic formant part d’una xarxa de comunicacions que anaven des del cap de Salou passant per Sant Vicenç de Calders, fins a Martorell, Collbató,… D’aquestes torres de senyals, al nostre país se’n té notícia des de l’any 1640, quan esclatà la Guerra de Separació o dels Segadors.

Un dels problemes que va plantejar el telègraf òptic va ser que el símbol o senyal produïts era pla, de manera que havia de ser llegit de front. Un telègraf vist des del lateral no presentava informació. Aquest fet obligava a que els traçats fossin gairebé rectilinis i feia que donar una corba fos realment complicat. A més, de nit era poc fiable, tot i que es van realitzar probes amb fanals, però, no va ser satisfactori en cap racó d’Europa. D’una altre part, amb pluges intenses, boira, neu o xafogós extrema, es feien pràcticament invisibles les estacions contigües, així, doncs, s’havien d’interrompre les transmissions.

Encara us serà possible veure l’edifici molt deteriorat del telègraf òptic de l’Ordal, si us afanyeu a fer-hi una visita.

Quin país, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La Maria Puigcote, i les seves filles la Dolors i la Roser romanien agenollades resant el rosari de cada de vespre. La Maria, amb els rosaris als dits, resava molt de pressa en veu alta, i les altres li responien alhora en un murmuri confús. Cinc parenostres, cinc avemaries, els actes després les llargues lletanies. Amb al cap jup cobert per les mantellines negres anaven demanant als sants i santes que preguessin per elles, els seus homes, fills, pares i coneguts. Les flames de la llar de foc donaven moviment als forcs de cebes i alls penjats d’uns claus forjats i un xic més enllà una incomptable rastellera de tomàquets d’un color entre groc i vermell es convertia a la vista en una flama que sorgia de la paret. A l’escó la Josefina de vuit anys, en Jaume de cinc i en Mateu de tres seien al costat de l’àvia Angelina que els explicava coses del temps d’abans; de quan es feia la guerra amb pedrenyals i la gent encara eren més pobres que ells. Del pal bernat de la porta van venir els lladrucs de benvinguda d’en Rusc i en Clavell que anunciaven l’arribada dels homes; es va sentir com una clau voltava al pany. La Maria va regirar el rosaris, va fer un gest de resignació amb la cara, va llençar una melopea ràpida de les lletanies que quedaven. Per respecte a les oracions, l’home de la Maria, en Miquel Puigcote i el xicot de la Dolors, en Joan Lobera, van entrar en silenci, com si la tètrica imatge de les dones i el seu papurreig no hi fossin. En els rostres se’ls marcava l’angúnia i la preocupació: a l’assemblea parroquial de Castellar de la Muntanya les coses no havien anat massa bé, en Jep del Vaquer s’havia tornat a queixar que trobava ovelles degollades, en Bernat Badosa havia insistit que en el camí del Vilar hi apareixia una por que havia espantat molt la seva noia Miquela de dotze anys, la qual anant camí de casa va sentir unes passes que la seguien va mirar enrere i no va veure ningú però es va espantar molt en veure que la sorra i les pedres del terra es removien com si algú invisible caminés damunt d’elles. Quan el seu noi , en Guillem de vint anys la va acompanyar amb un garrot se’ls va aparèixer un gall gegant. L’au els va desafiar obrint-se d’ales i saltant davant seu. En Guillem es va espantar de tal manera que va fugir sense el pal. La Miquela va agafar tanta por que no la podien treure de la casa. Per més desgràcia una epidèmia anava matant les gallines i els ànecs. S’havia provat de donar-los líquids d’en Joliu el marxant de la zona però va ser inútil. La mort dels xais i l’epidèmia es van relacionar amb la por de manera que a l’assemblea s’havia decidit de fer guàrdies al camí del Vilar i a les prades de la Badosa. Per això quan la Maria va posar els plats de sopa fumejants sobre la taula en Miquel i en Joan mostraven un rostre preocupat.

-Què volies que fes amb un garrot ? –va comentar en Miquel, mentre dirigia la vista a l’escopeta penjada a la paret.- Quan algú etzibi un tret ben donat a la por, tindrem una sorpresa.

-Mentre no passi com al Garau de Begudà –en Joan va alçar el cap del plat per parlar -, que quan l’hereu va abatre l’ocell que cada any a l’hora de dinar per la Festa Major es ficava sobre la testa del bou més gros i el bou queia sense vida, la seva mare va caure morta sobre la taula.

Van acabar de menjar amb comentaris de les nits de vetlla que els arribarien. Les dones que resaven van anar a la pastera a posar la massa que havien de coure a la matinada; mentre que l’àvia Angelina va portar la mainada al llit.

La Miquela es va apropar als porticons de la finestra, va acostar-hi l’orella, va sentir com el vent bufava entre les fustes uns sorolls entre veus de persones i brams d’animal . Espantada es va ficar al llit, on es va amagar sota els llençols. La iaia va descobrir la por de la noia i va obrir els porticons. L’oreig fresc va entrar dins l’habitació i una lluna molt gran va creuar a poc a poc la finestra davant la mirada dels tres petits, als quals els va costar d’agafar el son.

El nou dia va començar amb un sol esplendorós que penetrava dins el fullaram dels arbres de manera que els convertia en maragdes gegantines que deixaven caure gotes de rosada que brillaven com diamants. Per anar als camps, en Miquel i en Joan van passar pel Soler, on al llindar de la porta hi havia en Pep que se sostenia amb l’esquena a la paret i una cama al terra, a la qual refregava l’altra.

-Bon dia, Pep –van mirar-se’l ambdós.

-Hem passat una mala nit –mentre se’ls apropava.- Se’ns obrien les portes sense que ningú les empenyés, els plats queien de les lleixes de la cuina –va ficar-se la mà dreta al clatell.- S’haurà de fer alguna cosa.

-Aquesta nit farem la primera guàrdia per veure si veiem la por–va dir en Joan .-Els comuns de la baronia ens ho han encarregat.

-Que tingueu sort –va contestar en Pep.- Si necessiteu alguna cosa ja ho direu.
Els dos homes van seguir el seu camí, pensant en la llarga migdiada que farien per resistir una nit de vetlla .

Encara era clar quan van anar a fer la guàrdia als camps que sobre parets seques retallaven farbalans a la falda de la serra de Malforat . Regnava un silenci profund; només si es parava molta atenció es podia escoltar el xiu-xiu dels ocells. Just en pondre’s el sol per la part del Joncàs com una gran bola taronja, una merla va començar un flauteig, que va contestar un tord i poc a poc del bosc en va sortir un concert que es va acabar de sobte quan el sol es va apagar del tot. Llavors el crit d’un mussol va anunciar que havia arribat el moment de les bèsties de la nit.
A les tres, la lluna brillava enllumenant-ho tot. Als cim llunyans del Canigó encara lluïa la neu; el Mont Petit, el Mont Major i el turó del Toix semblaven a l’abast de la mà. Una mica més lluny el Bestracà i el Talló acompanyaven les grans muntanyes grises del Comanegra, el Bassegoda i la Mare de Déu del Mont. Es distingien les prades, les grans masies, les ermites, els castells dels termes d’Oix i Toralles. Unes taques fosques clapejaven els prats. Eren les vaques que passaven la nit jaient. Un oreig fresc acaronava els rostres d’en Miquel i en Joan. Els crits del mussol que es va llençar sobre alguna víctima que xisclava desesperada va trencar el silenci d’aquella plàcida nit.

-Vols dir que sortirà res aquesta nit tant clara –va murmurar en Miquel.

-No et lamentis que no tenim cap més remei que esperar –va contestar en Joan.

Quan la lluna va davallar la posta, es van allargar les ombres de tot el paisatge, fins que va quedar immers en una terrible foscor. Una llum oscil•lant venia pel camí de Colldecarrera, de manera que donava una mitja llum al fullaram dels arbres que un oreig que s’anava tornant gèlid movia com si fossin braços. Els dos homes van carregar les armes, mentre cridaven un conjur:

-Jo et conjuro si ets el dimoni gros, que t’espantis d’aquí i dels voltants ! Jo et conjuro a la una per la cara de la lluna ! Jo et conjuro a les dues pel resplendor del sol ! Jo et conjuro a les tres per les taules de Moisès !

La llum s’anava fent més grossa fins que, enmig d’un fred paorós i un vent que petava les branques, van veure passar per davant seu un cavaller fosforescent cobert amb una capa negra i un barret de feltre, amb ploma d’estruç vermella, sobre la llarga i espessa cabellera que queia sobre un rostre descarnat. El cavall, negre i poderós, mirava amb uns ulls vermells de foc, treia fum pels narius, allargava el coll, llençant el cap endavant, fent espetegar les dents, mossegant l’aire i renillant desesperadament. Els cascs retronaven en el camí, del qual n’aixecaven una polseguera fosca. L’espectre portava un sabre a la cintura i una pistola de pedrenyal a la sella. El seguien a peu mitja dotzena de fantasmes coberts amb barrets d’ala ampla i tapats amb capes grises. Tot darrera dues dones amb gipó de lli escotat que deixava veure la meitat d’uns pits d’una pal•lidesa abassegadora. Les bagasses es donaven cops de complicitat i s’abraçaven mentre proferien grans riallades. El cavaller va dirigir el seu esguard buit i negre com l’abisme de l’infern envers el cel. Una veu gutural va eixordar l’espai:

-Tendre lluna de maig,
l’esguard del teu raig
guiava en el camí
que anava a la fi.
Per què no ens feies
allunyar de Toralles ?

A la plaça major,
vaig cridar l’amor.
Un tret em contestà,
un altre arribà.
Entre crits de guerra
vaig caure a terra

De la porta de l’amor
En sortia dolor
De la porta de la traïció
En sortia fruïció
De la porta de la cort
Me’n venia la mort

Demano perdó a Déu
per a mi i per als meus!
Renego del diable
i del seu mal estable!
Vam morir catalans!
La mort dels cristians !

Un quiquiric llunyà que amb prou feines es distingia anunciava que la negror precedia l’albada. En Joan i en Miquel van quedar petrificats amb els cabells de punxa. La línia malva que va sortir sobre la muntanya de la mare de Déu del Mont va esvair el seguici, encara que semblava que les riallades de les bagasses continuaven dins l’ oreig que anava descobrint la calitja. En el cel blau del matí la lluna de maig encara lluïa la seva plenitud. Semblava llençar al món el seu testimoni nocturn amb una ganyota desafiadora.

Quan els dos homes van tornar a casa tenien els cabells blancs, havien perdut la dentadura, caminaven corbats i tremolaven. La Maria i les seves noies van destacar els gossos i amb ells van córrer a donar la notícia.

En una dia gris, de pluja de pastor, una filera de gent va pujar la serra de Vivers a cavall, a peu o en mula. Eren els jurats i regidors de Castellfollit, Begudà i Sant Joan les Fonts. Del camí de la Vall del Bac van sorgir la gent dels comuns d’Oix, Montagut i Toralles. Sis cavallers van passar per davant de can Bundància per agafar el camí de la Vall del Bac. Tot i la foscor les dones de la casa pels arreus dels animals van reconèixer el comte de Montagut, el senyor de Barutell i els notaris de Montagut i Castellfollit. Una mica més tard sis mules portaven els rectors i vicaris d’Oix, Santa Barbara, i Montagut.

Mossèn Sebastià, el rector de Castellar els va acollir a tots a la taula que donava al costat de la paret del cementiri. Entre tremolors i sudoracions intenses, en Joan i en Miquel van explicar el que havien vist. Mossèn Gelí de Castellfollit va identificar els espectres com el bandit Mateu Pedrafosca amb tota la conillada. Gelí va recordar una llegenda que avia escoltat de l’àvia a la vora del foc. El rector de les parròquies de Santa Maria de Castellar i Sant Martí de Toralles, mossèn Sebastià va buscar en el llibre dels morts de Toralles, on constava la mort a la plaça de nou persones a mans dels soldats del rei.

Mossèn Sebastià va indicar que segons un escrit de l’arxiu de la família Barutell, el recorregut que havien seguit els bandits en una mateixa nit de començaments de maig passava pel mateix camí i que el més probable fóra que els seus cossos romanguessin sebollits sense els sagraments. Sebastià va explicar que seguint els costums de l’època els soldats primer van degollar els ferits per després esquarterar tots els morts amb un burro estacat a cada extremitat. Aquesta barbaritat es van fer enmig de riallades, burles i vexacions als caiguts. Els membres dels bandits es van descompondre dins gàbies penjades en els llocs de més pas perquè servís d’exemple i després enterrats a qualsevol lloc.

Per això segons, un vell llibre d’ oblidada ciència, la seva maledicció encara campava per les zones properes a la sepultura i del camí cap a l’emboscada i s’accentuava quan s’acostava la diada dels fets, sobretot en dies de lluna plena, fins arribar a la materialització dels espectres.

Els presents a la reunió van signar trobar les restes dels bandits per donar-los sepultura cristiana i dir Misses per conjurar els esperits. Un grup de voluntaris va buscar inútilment pels voltants del cementiri de Toralles, indicis d’on havien estat sepultats. Per fi un dia en Clarió de can Guic, el més vell del poble, que amb prou feines es sostenia, els va indicar un promontori, on van remoure la terra antiga i van trobar les restes vexades dels bandits. El vell Clarió va explicar que, en la seva joventut, havia sentit dir que els homes d’en Mateu Pedrafosca assaltaven carruatges i correus del rei, feien moneda falsa i en ocasions guerrejaven a sou a favor dels nobles de la zona. Entraven a les masies, robaven el baix clergat i potser van arribar a vendre l’ànima al diable a canvi del secret de la fabricació d’or. També els va ensenyar una cova, on solien celebrar grans festes amb molt de menjar i sexe. El vell explicà una llegenda, segons la qual l’amant que Mateu Pedrafosca tenia a Toralles es va enamorar del capità dels soldats que el buscaven i va dir-li el dia i l’hora que arribaria al poble per veure-la. Els soldats es van emboscar per les cases i van disparar des de portes, finestres i del teulat. Des de la porta de la cort de can Guiu, el capità va disparar el tret que va acabar amb la vida d’en Mateu Pedrafosca.

Un manyoc de gent sorgia en aquell camí antic envoltada pels vapors violes de la posta de sol. Tocaven a mort totes les campanes i s’escoltaven gemecs. Era una llarga processó de nens que anaven davant, dones que portaven llums d’oli i homes amb el cap descobert. Davant del carro dels morts un grup de capellans sostenia una creu de plata, darrera de la creu venien el marques d’Aguilar i el senyor de Barutell, acompanyats dels seus majordoms, dels batlles i dels jurats. Van entrar al cementiri, on un home de rostre de terra va descarregar les despulles i les va sebollir en un nínxol. Els capellans van dir una Missa que els presents van escoltar amb el cap jup i els genolls en el terra. A mesura que la Missa anava avançant la boira s’anava esvaint, el cel apareixia blau i el sol del crepuscle tenyia de vermells i taronges els núvols esfilagarsats de sobre el pic de les Bruixes i el Bassegoda.

En els dies propers, la gent va deixar de parlar de coses estranyes i ningú més va veure el seguici. En Miquel i en Joan van recuperar l’aspecte poc a poc, però ambdós van tenir la curta vida dels que han tingut contacte amb l’altre món.

© Xavier Valeri

Envia aquest escrit per e:mail

Havíem sortit del nostre Vallès Occidental a les 7,00, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés.
Fèiem un tomb per la Vila – que conserva notables edificis modernistes – i ens aturàvem al Bar Sport per prendre  cafè i degustar la excel•lent coca d’una pastisseria local.
El  nostre primera objectiu era l’església parroquial de Sant Genís; documentada des del 950, fou reemplaçada per una nova església romànica, consagrada el 1076. Aquesta església subsistí fins el 1755, que fou substituïda per l’església actual, de tipus barroc neoclàssic, obra dels tallistes i mestres de cases vigatans Josep i Jacint Moretó. La nova església fou beneïda el 1763 i restaurada i consagrada el 1910, després que un incendi el 1904 en destruís el retaule principal i malmetés una bona part de l’antic edifici.
Fou profanada el 1936, i no en resta cap retaule ni objecte de culte anterior a aquesta data.
El campanar, de planta i tres pisos, reproduït l’any 1929 al Poble Espanyol de Barcelona, contra el criteri que sembla general, estimo que no formava part de l’església romànica primitiva del 1076. La meva tesis – aquí com en molts altres llocs – és que l’actual campanar sobrealçat amb un nou pis l’any 1799 i modificat els anys 1949-50, fou inicialment una torre de guaita i/o defensa, que esdevindrà posteriorment campanar de la parroquial de Sant Genis.
Recollíem imatges del temple Parroquial, i fèiem via fins a la  capella de Santa Llúcia, situada al centre de la vila antiga i de la plaça que porta el seu nom, es va construir entre els anys 1547 i 1561. És un edifici petit d’estil gòtic tardà que consta d’una sola nau, coberta de nerviacions amb clau de volta i absis poligonal.
Sobre la façana de ponent té un campanet d’espadanya de dos ulls, i el portal de pedra és ja plenament renaixentista. Tota la capella és pintada amb motius ornamentals florejats. La capella, a més, va servir durant el segle XVII i XVIII com a lloc on es feien les reunions o assemblees del gremi de paraires i teixidors.
Entorn seu nasqueren les antigues i famoses fires de bestiar de Taradell que ara es recorden amb la renovada fira anual de Santa Llúcia.
Actualment s’estan fent tasques de restauració, i ens les veiem per obtenir-ne imatges. Els fils d’alguns “serveis públics “, llum i/o telèfon, dissortadament també aquí campen lliurement per damunt del patrimoni històric i cultural de tots.
Taradell mereix més d’una visita.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

L’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, som – modestament – un experts pel que fa al Castell de Castellcir, conegut popularment com La Popa, a la comarca del Moianès. Del Castell de Taradell ens n’havien explicat meravelles, que trobàvem del tot justificades quan divisàvem les minses restes d’edificació que encara es mantenen.

Com el seu homònim del Moianès, estava damunt d’una roca que en la seva part posterior, sembla talment un vaixell.

No trobàvem aquí més enllà de la Creu [ on ens faríem una fotografia de grup ], cap resta de la capella on devien rebre l’auxili espiritual els que servien en aquella alçada.
De l’indret trobem la següent informació :

Castell de Taradell- o de la Popa - (803 m), popularment conegut- també - com castell de Can Boix – per trobar-se proper a la casa d’aquest nom – en resten encara murs importants, recentment consolidats, es troba en un cim de grans balmes, a l’E de la població, era el centre d’un terme dilatat que anava del pont del Gurri, a Vic, a la Creu de Matagalls.
És documentat des del 893, i dins el seu territori es formaren les quatre parròquies de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons, documentades totes al llarg del segle X.
Pertanyia a uns cavallers cognomenats Taradell, que vers el 1165 es van enllaçar per casament amb els Vilademany. El castell passà per successives aliances als Cruïlles (1500), Perapertusa (1619), Bournonville (1650) i després als comtes d’Aranda (1721) i ducs d’Híxar (1790), que serien senyors i barons de Taradell fins el 1812.

Circumval•lava el penyal sobre el que s’assenta el Castell, i podia comprovar com n’era de difícil l’accés, fora del lloc establert. D’exigües qualificava les restes edificades, que en feien pensar que la primitiva fàbrica d’aquest element bàsicament defensiu, devia ser d’una alçada considerable. L’amplada de les parets de tancament, venia a corroborar aquesta hipòtesi.

Prop de Castell, tombada com un vaixell naufragat, s’hi troba una gran pedra, que sens dubte va formar part – en algun moment- de la plataforma sobre la que s’assenta.
De tot plegat en recollirem imatges.
A Catalunya ens falta – no em canso d’escriure-ho, una vegada i altra – una política cultural que posi en valor el nostre – extraordinari- patrimoni històric i cultural.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El nom d’aquesta població , podria - segons alguns autors- tenir un origen àrab i significar “la plana nevada”. La Plana de Vic està habitualment afectada per boires, gebrades i esporàdicament nevades.

Altres autors, defensen que Taradell podria derivar dels antropònims germànics romanitzats Taradius ó Taraldus).

Hi ha també els que creuen que l’arrel “tar” és un orònim amb el significat de “pedra” o “turo”. En la meva tesis – personal – un cop visitat el Castell de Taradell, un significat possible fora : turó a la plana nevada.

Ens guiava el desig de veure i retratar, la romànica de Sant Quirze de Subiradells . Aquesta petita capella la trobem a un extrem de la urbanització de la Miranda de la Plana o La Roca, envolta d’arbres i al costat d’una gran plaça.

Alguna dada d’interès :

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de Subiradells i depenia de la parròquia de Sant Genis. L’església de Sant Quirze i el lloc de Subiradells són documentats conjuntament l’any 989, quan Edelmar en el seu testament, deixà el seu alou de Subiradells a Sant Pere de Vic. És possible que aquesta disposició no es complís ja que l’any 1095, quan el bisbe de Vic arrendà al Canonge Guillem de Taradell l’alou de Subiradells, va posar-li com a condició que havia de refer la capella perquè es trobava derruïda.

Des del segle XII hi hagué un sacerdot beneficiari que tenia cura del culte, Al segle XIV la capella quedà vinculada a la família Madriguera que n’obtingué el patronat, fins que la van cedir a la parròquia de Taradell a finals del segle XX. Prèviament, durant la Guerra Civil, va ser profanada. Actualment s’hi torna a practicar el culte, després d’haver estat restaurada.

Consta d’una sola nau amb un absis semicircular obert a llevant i coberta amb volta de canó.

L’absis és totalment llis i te una sola finestra d’una sola esqueixada, ja que exteriorment té forma d’espitllera.

L’entrada al temple torna a estar en el canto de migjorn, desprès que en el segle XVII es va construir una nova porta en el mur oest. Està protegida amb un arc de mig punt adovellat, sense cap decoració. Durant les darreres obres de restauració es va tapiar l’entrada barroca.

A l’extrem de ponent i coronant el mur fou erigit en època moderna un campanar de cadireta amb dos ulls.

Sempre ha estat dedicada a Sant Quirze i Santa Julita i la presideix una valuosa imatge d’alabastre dels màrtirs Santa Julita i del seu fill Quirze, obra de l’escultor taradellenc Josep Ricart, feta l’any 1960. Fou restaurada l’any 1967, agrairem – si algú les conserva – la tramesa d’alguna imatge d’abans d’aquesta data.

L’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Verges, us recomanem molt fer una visita a Sant Quirze de Subiradells.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Verges, durant el mati del dissabte 05.09.2009, fèiem fins a dos intents d’accedir a Santa Maria de Mont-rodón. Ningú responia la nostra trucada, i desistíem -en aquesta ocasió- d’accedir a la capella de Santa Maria de Mont-rodón.

De l’edifici religiós, i del Casal en recolliríem imatges des del camp de golf. Esperem - i deixem aquí constància de la petició- que ens permetin contemplar des de més prop , l’un i l’altra.

Algunes dades d’interès :

Santa Maria de Mont-rodón és una capella romànica del segle XII; l’edifici d’una sola nau, està al cim quasi de la muntanyeta de Mont-rodón que li donà el nom;  capçada a llevant per un absis quadrat i cobert amb volta de canó de pedra. La teulada és de teula àrab. La façana de ponent és coronada per una espadanya de dues arcades.

Els Mont-rodón hi van crear una mena de petit cenobi que es va mantenir fins al s. XV. Fou molt modificada el 1693. Guardava un sarcòfag o tomba dels Mont-rodon feta el 1338 i una imatge gòtica de la Mare de Déu, mutilada el 1936.

La capella fou profanada el 1976.

El 1983 s’hi ha fet una restauració, juntament amb el casal.

Mont-rodón és un petit enclavament del municipi de Tona (Osona), dins el terme de Taradell, al voltant de l’antic casal de Mont-rodón, casa forta de l’antic terme del castell de Taradell esmentada ja el 1076 i origen del llinatge Mont-rodòn. Aquest llinatge conegut des del principi del segle XII. Al principi del s. XIII va destacar un membre d’aquesta família anomenat Guillem de Mont-rodón, que va ser mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença i tutor de Jaume I a Montsó, dels bisbes de Girona Arnau de Mont-rodón (1335-1348) i Bertran de Mont-rodón (1374-1384) i d’una dinastia de cavallers i eclesiàstics que ocuparen llocs molt rellevants en la història comarcal i general del país. Posteriorment, quan el rei va ser major d’edat, es va encarregar de les finances de la casa reial.

El casal esdevingué cap d’una petita quadra (*) (1445) autònoma, sotmesa al veguer de Vic, que el 1840 fou annexada al municipi de Tona i que comprèn només la propietat de Mont-rodón, amb el seu casal i la seva capella.

(*) Quadra: districte dins el terme d’un “castell termenat”, centrat en una força, torre o domus, però amb jurisdicció separada territorialment del castell.

L’edifici fou bastit sobre les restes d’un casal del s. XII. A mitjan del s. XV, va ser reformat, però integrant part de l’edifici romànic. Durant les guerres remences el casal va ser saquejat pels partidaris de Joan II. Durant el s. XVII, l’edifici va ser novament renovat. Aquest mateix segle Carles de Mont-rodón va morir sense descendència i el senyoriu va passar a la seva germana. L’any 1890, aquesta branca es va extingir i els béns van passar a d’altres famílies.

Serví de masia fins als volts del 1960 en què va quedar deshabitat, però l’any 1981 la Generalitat en va començar la restauració que va ser continuada pel seu propietari.

L’aspecte actual del casal és gòtic. Té planta rectangular, gairebé quadrada, amb un pati central que contenia l’escala i sota la teulada conserva encara els merlets originals. Les restes romàniques es troben a la façana est. La part més destacable és la façana de llevant, a la planta baixa del la qual hi ha obertes sis espitlleres mentre que al primer pis hi ha una finestra geminada que conserva el pilar central.

El casal, amb la seva estructura adossada a la roca, constitueix un magnífic exemplar en molt bon estat, d’un edifici residencial possiblement construït dintre del s. XII, encara dins la tradició del l’arquitectura del segle anterior.

Marxàvem amb la sensació d’haver tingut - quasi – la mel als llavis. No veiem l’hora de fer realitat aquest somni.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Repassava les imatges d’aquestes vacances d’estiu, i apareixia davant dels meus ulls l’església parroquial de Cantonigròs,blanca , com l’edifici proper – també de propietat parroquial – que fou la seu de la “festa literària del Collsacabra”, tots dos sota l’ombra del petit cementiri, que presideix la vida quotidiana de la població.

Sant Roc de Cantonigròs és un temple votiu , com ho acostumem a ser les ermites capelles i/o oratoris dedicats a Sant Roc que nascut a Montpeller a finals del segle XIII, dedicà part de la seva vida a tenir cura dels afectats per la pesta, amb resultats considerats miraculosos pels seus contemporanis. Arran de les pestes que assolaren el continent europeu, la seva figura es va consolidar com a guaridor de malalties i el seu culte s’estengué especialment a la franja mediterrània.

El temple, majestuós en les seves mides i proporcions, va ser construït el 1854, i ampliat el 1861 i el 1945, data en que es va convertir en una parròquia independent. Dissortadament també aquí –les imatges en donen fe – el temple es objecte de tota mena de servituds per part de les companyes de “ serveis públics “ espanyoles, llum i telèfon. Som una “Nació” força estranya.

Entre els anys 1944 i 1968 es va organitzar, sota els auspicis de la parròquia, el que va ser el certamen literari en llengua catalana més important del país durant els primers temps del genocidi lingüístic i cultural del català, fou el “concurs parroquial de poesia de St. Roc de Cantonigròs”

i “festa literària del Collsacabra” , en aquesta festa literària hi participaren les principals figures del país i de l’època; el principal organitzador en va ser En Joan Triadú, personatge que continua molt vinculat a Cantonigròs i que l’any 2005 va ser nomenat fill adoptiu del poble.

Haurem de planificar amb molta cura les sortides per conèixer el Cabreres, distant més d’un hora de cotxe dels nostre Vallès Occidental.

Ah!, per cert, ens aniria bé trobar un sherpa local.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail