Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez,  començàvem la recollida d’imatges de la Vall del Corb, ho fèiem justament en aquest petit nucli de població on comença aquest espai físic.

L’associació www.guimera.info  , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom www.valldelcorb.info es proposa donar a conèixer aquestes terres.  Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer,  de Rauric s’explica :

Poble del municipi de Llorac (Conca de Barberà), a l’extrem SE dels altiplans segarrencs  a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Guimerà i el Coll de la Portella. Molt a prop, a la banda meridional hi ha la font de Rauric, on neix el riu Corb.

El lloc es troba documentat des del segle XII, quan Pere de Queralt, el 1167, el deixà en testament als hospitalers, reservant-hi drets per a Gombau d’Oluja, Berenguer d’Aguiló i Guillem de Timor. A finals del segle XII, era possessió de Gombau d’Oluja.

A partir del segle XIV, va pertanyer als Queralt de Santa Coloma.

De l’antic castell de Rauric, actualment només en resten els fonaments.

L’església parroquial de Rauric està dedicada a Santa Fe. fou sufragània de la de Montargull i actualment ho és de la de Llorac

Sota un fred rigorós recollim imatges de l’església de Santa Fe,  i del petit conjunt de vivendes que s’aplegaven al voltant del turó , a l’empara del castell.

L’existència a l’edat mitjana d’una important comunitat jueva a Santa Coloma de Queralt, dona alés a la possible construcció per part d’aquest col•lectiu de Rauric i Llorac – ambdós escrites amb la terminació CH fins a dates molt recents -. El coll de Rauric (780 m), seria per alguns un Montjuïc, literalment  una “muntanya jueva”.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el  nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Rauric, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.
© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Amb el Tomás Irigaray López, ens arribàvem des del nostres Vallès, fins aquestes terres, havíem sortit a les 8,15 del mati, i seguint per Terrassa i Martorell, agafàvem la Nacional II fins a la Panadella, en quin àrea ens aturaríem per esmorzar; des d’allà i per les carretes locals, creuaríem el llit de l’Ondara, per seguir fins a Pavia, i Talavera, a poca distància d’aquesta població de tant peculiar nom, que possiblement vol dir “ lloc prop de l’aigua” , trobàvem el trencall des del que per una pista molt estreta, asfaltada de no fa gaire temps, accedíem a Montargull.

Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Tomás Irigaray López, i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general. El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.

Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus.

Del lloc trobem les següent dades històriques :

A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 m d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià. S’hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera. Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII. Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories. L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior. Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Montargull , com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Recollíem imatges amb el Tomàs Irigaray i Lopez , dels primers nuclis de la Vall del corb.  Anàvem en aquesta ocasió a Llorac;  del lloc cap del Municipi del mateix nom, hi ha força informació :

És a l’extrem sud-oriental dels altiplans segarrencs. Confronta al S amb Savallà del Comtat, al SE i l’E amb Santa Coloma de Queralt, a l’W amb Vallfogona de Riucorb i al nord amb els municipis segarrencs de Talavera i de Montoliu de Segarra. Allargassat en els deu primers quilòmetres del Riu Corb, que neix al seu terme, al lloc de Rauric, i que corre per la seva banda meridional, ocupa la vall encaixada del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al balneari de Vallfogona. És accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs; en destaquen el turó de les Obagues (843 m) a la punta de la Serra, al seu confí amb el terme de Savallà del Comtat, la punta de les Planelles (793 m), al N, i la punta de Montargull (851 m), a la part oriental. El terme presenta un descens progressiu d’E a W.

El municipi de Llorac comprèn els pobles de Llorac, cap del terme, Rauric, Albió i la Cirera, una part de l’entorn urbanitzat del Balnerari de Vallfogona i el despoblat de Montargull. Travessa el terme la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.

El poble de Llorac (648 m; 35 h el 2005) és situat vora el Riu Corb, al marge esquerre, i al peu d’un tossal (843 m d’altitud) que el domina des de migdia. Al començament del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill, un nét del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest orde al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan, aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Llorac, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Ens desviàvem a la dreta de la carretera que comunica Santa Coloma de Queralt amb Guimerà i el Coll de la portella, la nostra destinació era la Cirera.

Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez , continuàvem amb la recollida d’imatges de la Vall del Corb.
L’Associació www.guimera.info , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom www.valldelcorb.info es proposa donar a conèixer aquestes terres. Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer, de la Cirera s’explica :

El poble és situat al centre del terme de Llorac, a l’altiplà segarrenc, a la dreta del Riu Corb.

Es formà a redós del turonet (750 m d’altitud) on es bastí el castell de la Cirera, documentat al segle XII.

A mitjan segle Guillem de Cirera, amb consentiment del bisbe de Vic, donà a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem l’església de la Cirera.

Al segle XIV pertanyia, juntament amb Llorac, als Alenyà de Montblanc, mentre que al segle XVII constava com a baronia de Dalmau d’Ivorra.

L’església actual de Santa Maria de la Cirera conserva alguns elements gòtics.

La festa major se celebra per la festivitat de la Mare de Déu d’agost

Quan a l’origen d’aquest topònim, reproduïm aquí la tesis de Pere BALANÀ I ABADIA.

fet que la primera citació documentada del topònim Cirera (la de Llorac), datada a la primera meitat del segle XW°, presenti la grafia Cireza, convertida després en Cirera, Çacirera o Sacirera, em duu a proposar, sense cap mena dé dubte, l’ètim aràbic hiràza, «la guàrdia»”^ que trobem també a Siresa (municipi d’Hecho, província d’Osca) i a Ciriza (Navarra).

Respecte als nombrosos Cirera (i derivats) de les terres catalanes, un estudi monogràfic de cada cas em donarà segurament la raó, atès que són generalment en llocs enlairats”*^, on escau de col.locar-hi una «guàrdia» o «protecció»”^, que alhora desenvolupa també funcions de guaita i de transmissió de senyals, com els «Hariza» esmentats en terres de parla castellana’*^. Per la mateixa raó, en recuperar l’indret els cristians, s’hi sol edificar un castell o fortalesa més sòlids. En canvi, l’altitud elevada dels múltiples Cirera (i derivats) s’adiu ben poc amb les necessitats biològiques del «cirerer», arbre fruiter que imposa igualment unes condicions determinades de caire edafològic

Per acabar, doncs, diré que Cirera és «La Guàrdia», que el castell de Cirera, al terme de Llorac, és el castell de «La Guàrdia» i que, segons la teoria de les sèries tiponímiques, la presència d’ aquest nom de lloc en un indret que era ensems frontera del regne musulmà de Lleida, del de Tortosa^” i dels comtats cristians, al límit entre la Segarra i la Conca Alta del Gaià^’, concordaamb la proximitat relativa de La Guàrdia dels Prats (Montblanc), La Guàrdia Lada (La Segarra), La Guàrdia Pilosa (Anoia) i Guardiola de Font-Rubí (Alt Penedès), tot determinant una zona de «marca» al sud de la Catalunya Vella.

L’experiència del Tomàs, fa senzilla la tasca de recollir imatges d’aquests indrets, on sembla que la col•locació del cablejat dels serveis públics de llum i telèfon, s’ha fet amb la clara voluntat de degradar i embrutir aquests nuclis rurals , quin major atractiu justament és la seva imatge bucòlica.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu
tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a la Cirera, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Quan a aquest topònim hi ha dos opcions clarament contradictòries :

1. Fer-lo evolucionar del llatí ALBUS “ blanc”

2. O de l’àrab AL-ALWI “ lloc enlairat “

La presència dels sarrains a les terres de la Vall del Corb la recullen fins els relats èpics, com el de la torre de la Minyona del Castell de Cardona.

Ens decantem sense cap dubte per la segona, atenen a la ubicació d’aquest nucli, en una elevació de la Vall del Corb, a on accedim des de la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.
Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez recollint imatges de la Vall del Corb.

Del lloc trobem la següent informació :

Està situat a la part occidental del terme de Llorac , a poca distancia del Balneari de Vallfogona.

Fou domini dels templers i més tard dels hospitalers, essent membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya, el 1380 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.
De l’antic castell d’Albió, a redós del qual es formà el poble, encara en queden els fonaments.

L’església parroquial de Sant Gil d’Albió forma un conjunt amb el cementiri i la casa rectoral. El temple és de planta de creu llatina amb dues capelles adossades a la banda dreta. La portalada és romànica i adovellada.
Des de l’alçada de l’Albió, la Vall del Corb és un paisatge paradisíac; això sol justificaria sobradament una visita a aquest “ lloc enlairat “; els formatges artesans amb aquesta denominació son una raó més.

L’Albió és una visita obligada.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a l’Albió, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez, continuàvem la recollida d’imatges de la Vall del Corb, que havíem iniciat al petit nucli de població de Rauric , on comença aquest espai físic.

L’associació http://www.guimera.info/ , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom http://www.valldelcorb.info/ es proposa donar a conèixer aquestes terres. Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer, de Savallà del Comtat s’explica :

Savallà, esmentat com a serra d’Avellano, l’any 1043, va ser donat pels Comtes de Barcelona a la família dels Cervera, cap a finals del s. XI, la qual en tingué el domini fins a la fi del s. XII, quan apareix com a senyor del lloc Gombau d’Oluja.Durant el s. XIII passà als Timor i ja en el segle XIV als Boixadors per casament de Francesca Timor amb Berenguer de Boixadors. L’any 1380, Bernat de Boixadors, comprà al rei la jurisdicció del castell, junt amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. L’any 1599, aquesta família obtingué el títol de Comtes de Savallà i el castell es va convertir en una de les residències més importants de la comarca.El castell fou reconstruït probablement durant el s. XV i també en el s. XVI. I va ésser residència habitual dels Comtes de Savallà, els Boixadors, fins al s. XVII.Durant les guerres carlines, els veïns del poble foren obligats a portar feixos de llenya al castell per cremar-lo.L’edifici, cremat i derruït, fou abandonat definitivament pels Comtes, els quals ,però , a la fi del segle XIX , amb la finalitat de restaurar el seu castell de Peralada , s’emportaren diversos elements arquitectònics de gran importància del castell de Savallà.

Des de l’any 1982, s’han dut a terme feines de conservació i manteniment d’aquestes restes, amb ajuda d’organismes oficials.

De l’antiga església parroquial, probablement romànica i situada al lloc de l’emplaçament de l’actual, no es conserva cap element; procedeixen de l’antiga església diverses peces litúrgiques, com un encenser i un hostier gòtics, a més d’una creu processional i una custòdia renaixentistes, tot d’argent. L’actual, d’estil barroc i dedicada a sant Pere, fou iniciada l’any 1776 i fou acabada al cap de deu anys. La dovella central de la llinda porta la data del 1786. Aquesta parròquia va dependre del bisbat de Vic fins el 1957; aleshores va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona.

L’any 1965 es va instal•lar al cim del tossal, a un centenar de metres del castell, l’estació telefònica de radioenllaç, que fa el servei entre Madrid i Barcelona, a la qual connecta també la de la Seu d’Urgell-Andorra.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Savallà del Comtat com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Rep el nom d’Aigua de Llinars fins a Llinars. Després de passar el congost de Sant Pere de Graudescales entra a la Valldora i travessa molt encaixat l’accidentat relleu del Berguedà i del Solsonès però a partir de Sorba la vall s’eixampla. És un riu prepirinenc de les comarques del Berguedà, Solsonès i Bages, afluent per l’esquerra del Cardener en el qual desguassa a prop de Cardona a 414 m. d’altitud.

L’ indret conegut com Vall d’Ora (729 m alt), és un Poble del municipi de Navès (Solsonès), centrat en l’església parroquial (Santa Eulàlia), situada a la dreta de l’aigua d’Ora, al peu del tossal on s’assenten l’església i masia del Soler de Gramoneda, al sector mitjà de la vall d’Ora; en depèn l’església de Móra. El lloc és esmentat ja l’any 839.

Sant Lleïr de la Vall d’Ora . Caseria, església i hotel (810 m alt) del municipi de Navès (Solsonès), al N del terme, sota els cingles de Busa, a l’esquerra de l’aigua d’Ora, al centre d’una ampla vall que domina, al SE, l’església parroquial de la Móra i, al SW, la de la Selva.
A pocs metres es pot admirar un petit però bell pont romànic.
Esmorzàvem a la Masia el Pujol, on ens feien saber que les claus de Sant Pere de Graudescales , la tenia una família que anaven amb quitxalla i que trobaríem possiblement prenent un bany.
Aquesta casa pairal és una de les més grans de la vall i amb més història.La recent rehabilitació, ha permès no solament consolidar les estructures, sinó dotar-la dels elements necessaris per poder oferir uns serveis de qualitat als visitants.Actualment la casa disposa de sales amb llar de foc, miradors a la vall, calefacció, aigua calenta, una petita sala de jocs, etc.

Assoliríem finalment el pla de Sant Pere de Graudescales] [ no sense un cert calfred en superar el pont de fustes], i accediríem a l’interior del temple un cop trobada la família que estava prenent un bany.

Trobem la següent informació del lloc :Petit monestir (Sant Pere de Graudescales) del municipi de Navès (Solsonès). El prevere Magnulf hi edificà una església i la dotà amb vista a la constitució d’un monestir, consagrat el 913; tot i que havia d’ésser benedictí, de fet s’hi instituí una comunitat de preveres de tipus canonical.

Pertanyia a la propietat de la mitra urgellesa. A la segona meitat del s XII fou refeta l’església, un bell edifici d’una nau i creuer amb tres absis i un cimbori o cúpula (restaurat per la diputació de Barcelona, a partir del 1956).

Fou un monestir de vida migrada; el prior, però, fou el degà a la vall de Lord fins a la institució del bisbat de Solsona, que el deganat passà als canonges solsonins.

El 1504 ja no hi havia monestir ni culte a l’església. La parroquialitat passà a l’església veïna de Sant Cristòfol de Busa.

Sant Andreu de la Mòra [ al que finalment no accedirem ] ens fa perdre un temps preciós, que ens farà arribar a casa amb un notable retard.

Tots plegats, la Carmen, el Tomàs, El Raquel, el Toni i jo mateix, tenim clar que ens caldrà tornar per seguir recollint els tresors d’aquesta Vall.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem únicament el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés; havíem sortit a trenc d’alba de Sabadell, i recollíem imatges de la magnifica casa de Llinas, on ens informarien que el camí fins a Sant Elies, està ben identificat i perfectament arranjat.
D’ençà de la nostra sortida a Santa Susanna, havíem fet una mica de recerca sobre l’indret :
L’ermita de Sant Elies de Vilamajor, situada en un alt planell, darrere el turó de Sant Elies (999 m d’altitud), forma un conjunt amb l’antiga casa de l’ermità, ara refugi de muntanyencs. És documentada des del 1570. La capella té una nau molt baixa, dividida en dos trams per un arc ogival. En una clau de volta hi ha la representació del sant patró i en l’altra la data del 1633 i el nom de Fra Pere, que devia ser el d’un dels antics ermitans que en tenien cura. Consta que s’hi anava en processó en temps de secada. Actualment s’hi celebra un aplec el 25 d’abril.

Depengué de Santa Susanna fins el 1922, que s’uní a Vilamajor, d’on ja havia depès almenys el 1655.
Altres fonts en permeten ampliar informació :
La primera capella era de mides reduïdes amb una sola nau coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Al fons, un absis que guardava la primera imatge del Sant.
A començament del segle XVII, es va ampliar l’ermita amb una crugia a banda i banda, mantenint la simetria de l’edifici. Posteriorment, l’ermita va perdre la simetria amb la l’aixecament a la crugia de ponent d’una planta. La planta baixa es va dotar amb una llar de foc i amb un forn, mentre que la planta de dalt s’emprava com a dormitori. L’entorn es va omplir amb annexos que s’empraven com a magatzems i corts per al bestiar.
El 1914 va marxar el darrer ermità quan l’edifici es trobava en un estat molt lamentable. El 1936 l’edifici de l’ermità estava totalment enrunat i només en quedava la nau de la capella. El 1945 es reconstruir amb la imatge actual de l’edifici. El 2008 es va fer la darrera restauració després que la volta de maó de la nau s’ensorrés pocs dies abans de l’aplec.
El de l’ermita és un magnífic portal adovellat de mig punt amb imatge de Sant Elies molt singular a la clau de volta.
La campana fou donada pel poble de Tagamanent en un campanar d’espadanya que ja no existeix. La campana es puja només el dia de l’aplec, el 25 d’abril.
Finalment trobem una entrada d’en Ferran Sarrià  en la que  fa una síntesi històrica perfecta :
A principis del segle XV els habitants de la comarca de la Tordera sofriren una horrorosa invasió de pesta i molta sequedat. Oprimits per l’epidèmia i la misèria varen anar al Pare Abat, que en aquella època hi havia a Santa Fé, per veure quin consell els hi donaria. Els va respondre que estaven patint un càstig de Deu i que l’únic solució era demanar perdó i fent la promesa que si plovia i deixava la comarca la pesta, anirien a dalt del turó on es troba can Surell, entre les propietats del Cortès i el Tarré, i fundarien una ermita i li posarien el nom de Sant Elies com a patró de la pluja.

Tot seguit varen parar les enfermetats i va ploure suficient el que provocà que els homes haguessin de complir les seves promeses.

La primera capella era molt petita, d’uns 15 pams de fondària i una deu d’amplada. La imatge midava uns tres pams i estava col•locada a la paret. Una llàntia il•luminava la capella perquè els devots tenien la costum d’ofrenar ampolletes d’oli per fer llum al sant.

Aquesta devoció va durar uns 160-170 anys on va declinar fins quedà extingida restant l’ermita enrunada. La imatge del sant, però, va quedar a la paret, en la capelleta on estava posada. Uns 40 anys va quedar en aquest estat llastimós.

Al començament del segle XVII va esdevenir una altre sequedat i la gent va atribuir-la a què no s’havia fet cas a la prometença dels seus avantpassats. Es va decidir reconstruir l’ermita. Va tornar a ploure.

L’ermita que aleshores es va aixecar es la que encara existeix tal com està.

Posteriorment es va posar a la capella el retaule o altar que contenia la imatge del sant, les dels dos profetes Eliseo i Enoc i, a dalt de tot, la Verge del Carme.

La campana fou donada pel poble de Tagament, que a la vegada era el principal seguidor de l’ermita. Fou posada en un campanar d’espadanya.

La capella depenia de la Parròquia de La Costa i més tard, al fundar-se la Parròquia de Santa Susanna va dependre d’aquesta.

A mitjans del mateix segle XVII, es posà ermità a Sant Elies. Sembla ser que el primer fou un tal Cirera i que està enterrat a la mateixa ermita, L’ermità periòdicament passava per les cases de la comarca a recollir almoines i d’això vivia.

Amb els anys, els fervor per Sant Elies va anar minvant de tal forma que va acabar la processó. Vers l’any 1914 i 1915 l’ermità desemparà la capella que provocà un abandonament que portà a la ruïna total del santuari.

Fou el Mossèn Llorenç Valls, vicari de Mollet, juntament amb el campaner Joan Carol, els que va duu a terme la segona reconstrucció de Sant Elies.

D’aquesta època data la cisterna que encara és visible.

A partir d’aquesta segona renovació es va establir la costum de pujar cada 25 d’abril a fer la diada de Sant Elies.

Però no hi ha dues sense tres. L’arribada de la guerra civil portà a la destrucció de l’ermita cap a l’any 1936 en el mes de juliol. Tot el parament va desaparèixer salvant-se només la campana que fou guardada per un pastor.

Aquest estat de desolació durà fins el 1945 en que la nostra zona fou assolada per una enorme sequedat. La iniciativa partir dels habitants de sant Esteve que van recollir els diners suficients per fer una nova imatge i restaurar la capella. La imatge fou beneïda el 24/8/45.
El dissabte 18 de juliol, mentre uns fan campanya per explicar-nos – una vegada més – que ara si que anirem bé, i altres recorden amb nostàlgia el be que anaven; aprofitàvem el mati seré i no excessivament calorós per assolir aquest cim de Sant Elies; des d’aquella alçada la visió apocalíptica del Vallès [ Oriental i Occidental ] és alhora perfecta i aterridora, l’objectiu d’aconseguir la plena destrucció d’aquestes comarques està a punt d ’aconseguir-se.
Continuaran però,  cantant-se perpètuament les excel•lències del Vallès en el versos d’en Joan Oliver :

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Esmorzàvem dàtils assentats al banc que hi a la portalada, i des del pujol de Sant Elies, situats a 1.000 metres t’alçaria, retratàvem sota la boirina  un Vallès ple d’edificis, i en el sentit contrari el Montseny i el Puig de l’home curulls de vegetació.

En la pujada ens havíem creuat amb el guaita del servei d’incendis, i amb un jove ciclista a l’alçada de Can Screll, que ens explicava que aquest és el seu paisatge preferit de Catalunya.
Per nosaltres, per la gent del coneixercatalunya , el paisatge preferit és Catalunya tota.

Abans del retorn tindríem temps encara de recollir imatges de Sant Pere de Vilamajor, i la seva torre Roja.

Envia aquest escrit per e:mail