Fèiem via des de Sant Bertomeu de Grau, on havíem recollit a la Irene Tironi i Laporte; des de les terres baixes del Vallès Occidental veníem ; la Paqui Cabezas Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, amb el seu equip fotogràfic, i l’Antonio Mora Vergés , amb la llibreta de notes i el bolígraf.

La nostra destinació d’avui era la petita parròquia de Sant Agustí de Lluçanès amb el seu petit cementiri; el lloc a l’ombra del gran mas del Grau avui manifestament abandonat, manté la seva activitat religiosa, ara sota la dependència de la Parròquia de Sant Boi de Lluçanès.

Del lloc trobem la següent informació : Església de Sant Agustí

L’antiga parròquia de Sant Agustí de Lluçanès dóna nom al terme i al llogaret on és situada (816 m). La parròquia de Sant Agustí de Lluçanès existia ja el 905, quan és citada en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà com a sufragània seva. L’església fou refeta al segle XI i ampliada amb capelles laterals i un portal nou vers el 1731; destaca el campanar, originàriament d’espadanya, entre d’altres elements que conserven la bellesa del romànic ; es troba al peu de la carretera de Sant Quirze a Berga, prop del gran mas el Grau.

El seu terme depenia originàriament del castell de Lluçà, i a la fi del segle XIII es constituí com a quadra independent, sota el domini dels cavallers cognomenats Santagustí, protectors especials del monestir de Lluçà, que la vengueren el 1754. Després fou lloc reial.

La festa major s’escau el 25 d’agost en honor a Sant Agustí.

El sol matinal ens posa difícil la tasca de recollir imatges, l’ajut dels para-sols, i la tècnica acurada del Tomàs Irigaray i López, ens permetran – una vegada més – obtenir unes fotografies que fan justícia de la serena bellesa d’aquest racó del Lluçanès.

la Paqui Cabezas Carrasco, em comenta que s’ho està passant molt bé, i que li agrada molt aquesta tasca nostra de recollir i donar a conèixer aquests autèntics tresors de la nostra terra.

Haurem de modificar la caràtula de les nostres pàgines a Internet :
http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ , i http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya ; el fons en aquesta ocasió podria ser un boci del Lluçanès, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Trobem a l’enciclopèdia de Barcelona :

Església rural, sufragània d’Alpens (Osona), situada a la part occidental del terme, dalt una serra, prop del mas de Serrallonga. Als seus orígens coneguts (938 i 982) era una parròquia independent dita Sant Pere de Vilallonga. Al s XIV perdé la independència i l’antic nom i passà a ésser sufragània d’Alpens. Tenia 2 famílies el 1686. És una església pre-romànica amb algunes reformes fetes els anys 1724 i 1837.

Gràcies a les dades recollides  a l’anvers dels Goigs a Llaor de Sant Pere, sabem :

Quan a l’edifici, d’uns 30 m2  :  té la planta típica de l’arquitectura religiosa pre-romànica, amb una sola nau, rectangular, capçada a llevant per un absis o santuari, de planta gairebé quadrada. L’accés a l’interior es fa per una porta amb arc de mig punt, romànica, oberta a la façana de migdia.

Davant de façana de ponent , a poc menys d’un metre de distància i tancat per un mur baix de pedra, hi ha l’antic fossar.

En un turó proper, a poc menys de 100 metres, podem veure la creu de terme.

Quan a la història :  el lloc pertanyia cap a mitjan segle X al Castell de la Guardia de Ripoll; la pèrdua de  població al segle XIV va fer que decaigués la titularitat parroquial en benefici de Santa Maria d’Alpens. Sembla també que fou en aquest moment en que va substituir-se la denominació  Vilallonga [ topònim descriptiu possiblement de la primitiva situació ]  per Serrallonga, que defineix perfectament la nova realitat d’un lloc orfe quasi de presència humana.

Quan a les transformacions i/o reformes, han estat moltes i no sempre encertades :  Al segle XII s’hi van fer reformes romàniques; la nova volta de pedra , la finestra de mig punt i la portada, que va substituir l’anterior . Hi ha constància d’una intervenció l’any 1.725 , el  paviment de cairons , la construcció de la sagristia, i possiblement  a tocar del mur de ponent la d’un cor ara desaparegut.  L’any 1.808  es va reparar la volta, i l’edifici va romandre tancat; l’any 1.813 hi hauria una nova intervenció que no seria tampoc definitiva, i l’any 1.827 van caure la volta i la part superior del mur de ponent, la reparació no acabaria fins l’any 1.839, s’hi va fer una coberta nova, amb embigat sobre una volta de rajoles, es va reconstruir el mur de ponent; l’any 1.845 es va reconstruir el campanar d’espadanya, i es va eliminar el contrafort de migdia. Hi ha constància de l’execució de diversos treballs de manteniment en la segona meitat del segle XIX. L’abandonament del culte regular durant el segle XX va fer que deixessin de fer-se obres a l’església que patirà un deteriorament progressiu. El nomenament de Jaume Puig I Beret com a Rector, va significar un canvi per a bé; el mossèn va començar les gestions davant la Diputació per reparar el temple; l’any 1.973 es farien les primeres intervencions que tindrien continuïtat entre 1.998 i 1999

Fèiem drecera per la font de Sant Pere, i creuàvem davant les runes d’alguns dels masos de l’antiga parròquia, abans d’assolir el pla on es troba l’església, aniríem fins la Creu de terme amb la Irene Tironi, i recolliríem – també de d’aquell punt – imatges de la ermita.

Esmorzàvem coca de Sant Bartomeu de Grau, - res a envejar a d’altres potser més conegudes en terres del Lluçanès i fora - asseguts a la paret del fossar ; l’arribada d’una parella que havia demanat la clau al Casino d’Alpens, ens va permetre visitar també l’interior. De tot plegat el Tomàs Irigaray i López en recollirà testimoni gràfic.

M’agradaria veure imatges de l’indret, abans de les “intervencions” del segle XX ;  no he sabut trobar-les, i si algun dels amables lectors en té, o sap on podria cercar-les li agrairé m’ho faci saber a mora.a@guimera.info

Desfem el camí, joiosos per haver pogut contemplar aquesta meravella del romànic del Lluçanès.

Queda dalt de turó el prec perpetu que recullen els goigs :

Des de Dalt alceu la vista
I esguardeu tot el país ;
Conduiu-nos per la pista
Fins l’indret del Gran Massís.
Feu bocins de la cadena
Que ens esclafa i ens fa esclaus :

Si la vostra fe ens alena
Amb Jesús farem les paus

Amen !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Ens havíem citat davant la porta de l’església del Monestir de Sant Cugat a les 9,30, vestíem de “diumenge”, les botes, anoracs, passamuntanyes, guants ,… estaven fora del lloc per visitar aquest cenobi monumental.
Mentre esperàvem tingué lloc una cerimònia funerària, en la que – una vegada més – comprovàvem que dissortadament s’ha perdut la noció de quines vestimentes son “ adequades “ i quines no, en semblants ocasions.
Arribaven finalment el Tomàs i La Paqui, i fetes les presentacions; aquí l’Antonio, i la Maria Jesús, donàvem inici a la nostra passejada per l’entorn exterior-
D’aquest monument, quina proximitat ha provocat injustificadament que no se li doni la importància que té, en trobem força informació :
Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Fou el monestir més important del comtat de Barcelona i el més vinculat a l’obra primitiva de restauració religiosa del país, sobretot vers el Penedès. Els seus orígens, fins l’any 878, són confusos. Ocupava l’indret d’un antic castrum romà, construït prop del mil•liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara (el castrum Octavianum), on Cugat sofrí el martiri al principi del s IV. La veneració del màrtir, cantada per Prudenci i recollida en els vells passionaris, féu que s’aixequés una església en el dit lloc, voltada de tombes cristianes, des del s V, que fou engrandida amb un absis poligonal al s VII, època en què és probable que hi residís ja un nucli monàstic.
Es creu que els àrabs destruïren el monestir vers el 717 i que aquest fou refet poc després de la conquesta de Barcelona (801), suposició que sembla confirmada per les construccions aparegudes a la part septentrional del claustre, d’època preromànica.
És completament gratuïta l’afirmació que fou Carlemany qui edificà el monestir el 785 i qui cedí la jurisdicció del castrum Octavianum i llocs veïns a un abat de nom Deodat. El primer abat conegut és Ostofred, que regia el monestir el 878 quan l’abadia fou posada sota el domini de l’església de Barcelona i del seu bisbe Frodoí per un precepte del rei Lluís el Tartamut. La sèrie de cinc o sis abats anteriors que donen els antics cronistes (Deodat, Abrabald, Sunifred, Donadéu, Otger i Odiló) no mereix cap confiança. La subjecció de Sant Cugat a la mitra de Barcelona fou objecte de múltiples discussions i, per bé que algunes butlles papals (1091, 1098 i 1120) parlen de l’exempció del monestir i de la seva submissió immediata a la Santa Seu, s’acabà reconeixent al bisbe de Barcelona el dret de visita i de correcció del monestir i dels monjos (1247 i 1251). L’abat Donadéu (904-917) i els seus successors es remarcaren per l’activitat restauradora i creadora de noves esglésies vers Rubí, Cervelló i Castellet del Penedès. A la fi del s X els dominis del monestir arribaven pel sud vers Gavà, Castelldefels, Cervelló, Subirats, Olèrdola, Font-rubí, Lavit i Castellet, i pel nord vers Castellolí, Igualada i Clariana, amb uns béns al peu del Montseny, a Palautordera.
La incursió d’Almansor (985) fou causa de la mort de l’abat Joan i de dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i d’altres al cenobi, que fou destruït i cremats els seus documents. Vol la tradició que alguns se salvessin a Sant Llorenç del Munt, on hom creà un nou monestir, lligat inicialment a Sant Cugat. Passat el perill, l’abat Odó, futur bisbe de Girona, reféu el monestir i el patrimoni, i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari (986) i del papa Silvestre II (1002). Els ss XI i XII foren d’una intensa vida i activitat prop del monestir, protegit pels comtes del casal de Barcelona, que hi sojornaven sovint i hi reunien assemblees judicials i, més tard, corts. L’expansió del cenobi continuà pel Vallès, però sobretot pel Penedès, on adquirí i amplià els dominis vers Castellet, Calders, Albinyana i Santa Oliva, on fundà un priorat el 1158. Vers el 1089 l’abat de Tomeres, Frotard, legat papal, es féu amo del monestir, per concessió de Berenguer Ramon II el Fratricida, i n’expulsà els monjos que no l’acataren, bo i posant a la direcció del monestir Sanç Berenguer, monjo de Tomeres, de la casa comtal de Barcelona; però, després de llargues lluites i de l’oposició de l’arquebisbe de Narbona i del bisbe de Barcelona, els calgué abandonar l’abadia, que elegí un nou abat el 1091. Tot seguit, amb l’annexió dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el seu priorat de Font-rúbia, creat el 1098, formà com una petita congregació de cases que es desféu al s XII. L’augment del patrimoni obligà l’abat Guillem d’Avinyó (1174-1205) a repartir els dominis de l’abadia en quatre administracions o pabordies: la major o del Vallès, la del Penedès, la de Palau (Palautordera) i la del Llobregat, que devien alimentar durant uns mesos determinats la comunitat monàstica, composta de cinquanta persones, entre elles uns trenta monjos de cor. La vitalitat del monestir en aquest temps es palesa per les construccions monàstiques, que, iniciades per l’abat Guitard el 1013, continuaren als segles següents: l’església fou totalment refeta al s XII i s’acabà al s XIV, i en resultà un edifici de 52 metres de llargada per 23 d’amplada, de tres naus i tres absis, iniciada sota l’estil romànic i acabada en gòtic amb cúpula i cimbori octagonal, cobertes de nerviacions i una portalada i gran rosassa plenament gòtics a la façana; el claustre és signat per Arnau Cadell, i fou obrat vers el 1190; es troba al nord de l’església; forma un rectangle d’uns 35 metres de costat, i els seus 144 capitells són de temàtica rica i variada; al segle XVI fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, vers el 1580, l’atri que el precedeix; el campanar es féu en tres etapes entre els ss XI i XVIII. Completaven el monestir el palau abacial, construït el 1736, i dependències monacals i per als oficis claustrals, avui desaparegudes, tot envoltat per una muralla amb torres, en bona part subsistent, feta entre el 1380 i el 1383.
Les espoliacions del s XIX li respectaren encara molta part del seu tresor artístic i documental, repartit avui dia entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Diocesà i el British Museum, i retaules, orfebreria i utensilis del culte, entre els quals el retaule de Tots Sants, del 1375, obra de Pere Serra, retornat a Sant Cugat, juntament amb sarcòfags i vells retaules. Els documents, entre els quals el cartulari, editat en 1945-46, i noranta manuscrits es guarden a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Un d’aquests, l’anomenat Missal de Sant Cugat, esplèndidament il•lustrat, s’ha atribuït a Joan Melec, al començament del s XV. L’empenta inicial de Sant Cugat es mantingué encara al s XIII i part del XIV: el monestir fou un dels principals de la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual els seus abats foren sovint els presidents. El monestir tenia aleshores 40 comunitaris i tingué molta ressonància l’assassinat del seu abat Arnau Ramon de Biure, el 1350. A mitjan s XIV s’inicià l’estancament i la decadència; des del 1385 els abats ja foren elegits pel papa i no per la comunitat, i s’accentuà l’autonomia de les pabordies i càrrecs monàstics (prior, sagristà, infermer, cellerer, cambrer, etc), cosa que disgregà la vida monàstica; i el mal s’agreujà amb els abats comendataris a partir del 1471. A la fi del s XV hi hagué, transitòriament, un taller d’impremta. Vers 1505-06 hom volgué annexionar l’abadia a la congregació d’observants de Valladolid, però els monjos s’hi resistiren, i molts foren trets de l’abadia i es refugiaren a les cases del monestir a Barcelona; l’acció conjunta de tots els membres de la Congregació Claustral evità la unió. La fi dels abats comendataris i l’inici dels de nomenament reial (1561) retornaren un xic de vitalitat al monestir, reformat en part el 1575. El  nombre de monjos baixà a vint el 1730, i eren només catorze i alguns llecs al principi del s XIX, la majoria fills segons de cases nobles.
Fou exclaustrat el 1844, però el salvà un grup d’amants de l’art. L’església es convertí en parroquial de Sant Cugat, en substitució de l’antiga de Sant Pere d’Octavià, i el claustre fou protegit des del 1884 per la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, que inicià una restauració a càrrec d’Elies Rogent. El 1903 es feia una junta restauradora i el 1925 era declarat monument nacional. La diputació provincial i un patronat curen del monestir i la restauració; les seves dependències s’han destinat a diferents usos de tipus cultural: del 1968 al 1972 acollí la facultat de filosofia i lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.
Fèiem un tomb per les tendes de les diferents editorials, tot i advertint que també la cultura pateix les dramàtiques conseqüències d’aquesta astènia econòmica, que si no millora ràpidament ens portarà al col•lapse.

Ens acomiadàvem del Tomàs I la Paqui, que romandran encara una estona més recollint imatges; ens esperen  obligacions familiars de gratíssim compliment. Un dinar de família-
Ah!, feu un forat a la vostra agenda per visitar – els que encara no ho han fet – els Monestir de Sant Cugat del Vallès.
© Antonio Mora Vergés.

Envia aquest escrit per e:mail

Molt s’ha escrit sobre Montserrat i molt més s’escriurà. Però jo desitjo que el meu relat sigui diferent. Vull escriure des del sentiment. No dic des del cor perquè diuen els científics que el sentiment està en el cervell. Així doncs jo escriuré des de la part del cervell dedicada als sentiments.

He volgut allunyar-me de la política, de la religió i del volum econòmic i rendir un homenatge humil i sincer a la meva muntanya estimada.

La veig cada dia des de el meu balcó i la he voltat infinitat de vegades. Des de Gelida, Martorell, Olesa, Collbató i Igualada. Des de Monistrol, Manresa, Viladecavalls i Vacarisses. Sempre l’he vist diferent. Depenent de l’oratge, de l’hora del dia o de la nit i també del meu estat d’ànim. Mai he vist la mateixa muntanya.

Des de l’any 880 en que uns pastorets van dir que veien coses estranyes a la muntanya fins els últims dies, jo crec que la història sentimental de Montserrat és prou important per dedicar-li unes quantes línies.Aquests nens segurament no havien menjat gaire i amb l’esforç de pujar caminant devien estar tan dèbils físicament que el seu esperit es va expandir i començaren a veure llums i a sentir música, segons diu la llegenda. Després el rector d’Olesa va pujar amb ells. Durant quatre dissabtes seguits van veure i escoltar sempre el mateix. D’aquesta manera va començar la història i la devoció en vers la Verge de Montserrat.

Aquestes estranyes llums s’han repetit modernament amb l’aparició a la muntanya d’ “ovnis” segons han assegurat centenars de persones que es reuneixen un cop al mes a una esplanada a les dotze de la nit per veure aquests fenòmens. Jo mateixa vaig estar un dia. La gent encenia espelmes, s’agafaven les mans i demanaven miracles.Un locutor de no sé quina emissora de ràdio va dir que s’havia vist una llum al cel. Al cap d’un moment tothom l’havia vist. És que Montserrat és terra de llum.

Jo mateixa hi he pujat moltes vegades només per sentir el plaer de passejar pels seus camins, contemplar els paisatges meravellosos, beure l’aigua de les seves fonts i com no, encendre un parell d’espelmes a la Verge. Allà dalt em sento diferent, més plena, més… diria jo il•luminada i és que la força tel•lúrica i espiritual es deixa sentir a tots els nivells.

En cap segon de l’any deixen de cremar les espelmes, sempre n’hi ha centenars com a ofrena a la Verge. Els miracles que se l’hi atribueixen són nombrosos i encara que molta gent veu la muntanya com un centre turístic hi ha moltes persones que hi pugen a demanar favors i és evident que la fe obre miracles.

Quan veig aquelles roques construïdes a base de moltes pedretes petites enganxades, formant profundes coves i altíssims monuments penso que només un miracle ha fet possible un lloc com aquest, únic al món.

(c) Irene Tironi i Laporte

Envia aquest escrit per e:mail

La Irene Tironi, cronista del Lluçanès, em feia arribar unes magnifiques fotografies, i les dades que aquí s’acompanyen en relació a l’ermita de Sant Nazari del terme d’ Oristà, que depèn però de la Parroquia de  Santa Eulalia de Pardines de Prats del Lluçanès-
Benet XVI declara ‘venerable’ la fundadora de les Josefines de Vic
Nascuda  el 1824, al mas de Sant Nazari, a l’extrem NW del terme d’Orista, adscrita a la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines [ el mas disposa d’una   una capella de Sant Nazari, del segle XVIII ], la Mare Caterina Coromina va morir el 1893 després d’una vida ‘plena de mèrits i virtuts’. La declaració de venerable és el pas previ per a la proclamació de Beata, quan s’aprovin els miracles pels quals ha intercedit

VIC | Redacció.-

La fundadora de l’Institut de les Germanes Josefines de la Caritat, que té la seva Casa Mare a la ciutat de Vic ha estat declarada Venerable. Nascuda el 1824 a Santa Eulàlia de Pardines, al Lluçanès, ha rebut aquest reconeixement de Sant Pare Benet XVI 113 anys després de la seva mort. Es tracta d’un reconeixement que representa el títol previ a la proclamació de Beata, que es portarà a terme quan la Congregació de les Causes dels Sants presenti al Papa l’aprovació dels miracles obrats per intercessió de la nova venerable de la diòcesi vigatana.
Aquesta declaració arriba en un moment en què ja són moltes les persones que agraeixen els favors rebuts de la Mare Caterina, però no tan sols persones de Vic o de la diòcesi sinó que, segons expliquen des de l’Institut, de molts altres llocs on les religioses s’han fet presents durant els 129 anys d’existència de l’Institut de les Germanes Josefines de la Caritat fundat, en bé dels malalts, l’any 1877.
Les seves restes mortals reposen en el mausoleu construït dins l’església de la Casa Mare i Noviciat de les Josefines de la Caritat, d’aquesta ciutat.
UNA OBRA RECONEGUDA
De la vida de la Mare Caterina s’han publicat moltíssims escrits i diverses biografies entre les quals cal destacar la que va escriure l’erudit jesuïta pare Joan Gabernet, l’any 1983, amb el títol de Caterina Coromina, fundadora de les Germanes Josefines de la Caritat.
Amb ocasió d’aquesta agradable i desitjada proclamació, l’actual Superiora General de l’Institut Maria Dolors Bové Marcé, filla de Folgueroles, agraeix «a les persones que en el decurs dels temps han col•laborat amb els seus treballs, oracions i donatius perquè fos una realitat aquest esdeveniment i a l’ensems perquè continuïn cooperant, especialment amb les seves pregàries, perquè molt aviat la Venerable Caterina Coromina pugui ésser declarada Beata i venerada en els altars».
Mn. Jordi Castellet i Sala, cronista del Bisbat de Vic.
La Mare Caterina, una altra vigatana que va camí dels altars

El diumenge 25 juny tingué lloc la celebració d’acció de gràcies per la proclamació del decret de les virtuts heroiques de la ja Venerable Mare Caterina, fundadora de l’Institut de Sant Josep, més conegudes com a Josefines de la Caritat.

Amb una nutrida presència de fidels, de sacerdots i de bisbes, tres, la comunitat diocesana acompanyà aquest institut religiós de vida consagrada en la festa de la proclamació de la Venerable fundadora, la Mare Caterina, filla de la nostra diòcesi. Aquest és un dels passos que ha de seguir el procés perquè la fundadora de l’Institut de Sant Josep arribi a ser proclamada santa i, per tant, elevada als altars i lloada en la seva santedat i reconeguda com a model universal de vida i esperit per a tot el món cristià.

Més de cinc-centes persones es donaren cita a la catedral vigatana i encapçalant la celebració, una significativa presència del consistori vigatà. D’entre els nombrós grup de sacerdots presents convé destacar la presidència de Mons. Romà Casanova i Casanova, bisbe titular de la diòcesi, però també del bisbe emèrit de Vic, Mons. Josep Maria Guix i Ferreres, així com també d’un altre bisbe, Mons. Joan Godayol i Colom, bisbe emèrit d’Ayaviri, al Perú, en relació amb les germanes josefines, actualment retirat i resident a La Roca del Vallès. Monsenyor Godayol ha viscut durant 45 anys al Perú, dels quals 11 ha exercit com a bisbe de la diòcesi aiavirenca.

En l’actualitat les Germanes Josefines de la Caritat denoten el seu servei en consonància amb la vocació de la seva fundadora i les podem trobar a Manresa, regentant una residència de senyores; un hospital i residència a Moià; així com també diverses residències d’avis a Prats de Lluçanès, a Vic mateix, a més de cuidar-se de l’atenció de la Casa Sacerdotal de Vic del Parc Balmes, però també l’atenció personalitzada de la Residència Episcopal a Vic mateix, on també hi ha la Casa Mare, Generalícia i el Noviciat.

Arreu del món, podem trobar les Germanes Josefines a Andalusia, al Perú, a Mèxic i a Colòmbia. És de remarcar que la major part de les germanes novícies d’aquest ordre religiós provenen, justament, dels països llatinoamericans, la qual cosa dóna unes evidents notes de color i d’alegria remarcables, que es varen deixar sentir durant tota la celebració que finalitzà al claustre gòtic de la mateixa catedral, amb un piscolabis servit per a tots els assistents.

Acabem la nostra crònica, transmetent uns goigs escrits per a l’ocasió pel pare jesuïta Pere Suñer:

Robusta de virtuts, gran Caterina,
Ton cos petit creix més i més cap dalt
I pren una estatura gegantina.

Com l’humil Bassi, el teu caudal,
Rialler riu, rega nostre esperit
Tot fent-lo créixer dret vers l’ideal.

Jesús et posa avui l’anell de marit,
Or resplendent enmig de la pobresa:
Ser pobra i rica així fou ton delit.

Des Sant Nazari ta pastoral bellesa
Dóna un flaire de pau sens neguit
Nostra família et pren per princesa.

Mare, mireu amant, vostra fillada,
Sigueu-nos com una llum encesa
Que guia al caminant fins a l’albada.

© Irene  Tironi

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem recollint imatges i dades de les esglésies, ermites, capelles i oratoris que el romànic va deixar en abundància per terres del Vallès; Sant Vicenç de Can Déu és romànic, en paraules d’Antoni i Pladevall  un edifici de bona època romànica , però la seva arribada a les terres planes del Vallès Occidental es remunta a l’any 1.974; fem amics lectors una mica d’història :

Fou aixecada en terres d’Osona, a l’actual terme de Santa Maria del Corcó sota l’advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, i actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l’aixopluc definitiu.

En relació al lloc trobem la següent informació : apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona), situat com una llenca a l’esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l’antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Caserres. Al s XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l’església es convertí en masia. Una bona part del territori i l’església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l’any 1962,  fou desmuntada l’església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974,  i ha sota la direcció de l’arquitecte de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial ,  Camil Pallàs , va ser  reconstruïda en terrenys del parc de Can Deu a Sabadell.

Les imatges de l’església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava  composta per una petita nau, amb volta de canò, d’uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per un ritme de dues arcuacions ceges entre lasenes; ens  mostren  alhora que estava adossada a una edificació.

És impossible  fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l’abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d’algun dels  sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres

El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle  XVII, un cop  abandonada i sense culte l’església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com ” galliner celestial”.

L’Arxiu Gavin, ubicat actualment al Monestir de les Avellanes a la Comarca de Noguera, és segons la UNESCO, el primer i principal arxiu del romànic dels Països Catalans; hi tenim d’antic una molt bona relació personal, que aprofitàvem en aquesta ocasió per a demanar imatges de Sant Vicenç de Sarriera en la seva ubicació original, i en els dies previs al seu trasllat , quan el creixement de les aigües del pantà de Sau complicava força la retirada de les darreres pedres . Com sempre la resposta ha estat ràpida i generosa. Deixem aquí testimoni de la nostra gratitud vers aquesta institució.

Tenia ocasió de parlar telefònicament amb Josep Maria Gavín, i em confirmava l’anècdota que va presenciar en la seva doble condició d’amic d’en Camil Pallàs, i de President de l’Associació d’Amics del Romànic de Catalunya; donada la crescuda de cabal del pantà,  els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega  es va enfonsar.

Gràcies al mecenatge de Caixa de Sabadell, el Vallès ha guanyat un monument romànic, vinculat per sempre a un paisatge i una ubicació històrica molt precisa.

Envia aquest escrit per e:mail