Davant d’una realitat del tot escadussera quan a preveres i diaques, obligats a gestionar no una sinó varies parròquies alhora, costa d’imaginar-se la organització eclesiàstica en el període de la baixa edat mitjana ,en el que el romànic ens deixarà per arreu abundoses mostres, que al ensems  confirmen  l’existència d’un nombrós  presbiteri diocesà. Cada capella, ermita, església, disposen aleshores d’un sacerdot responsable.

Fem una mica d’història : Les primeres comunitats judeo-cristianes  s’organitzen segons el model propi d’Israel, els preveres o ancians tenien el govern polític i religiós de les comunitats [sanedrí] , amb l’ajut dels diaques [ homes i/o dones]  en les tasques apostòliques, en la triple funció litúrgica, magisterial i benèfica, com fou instaurat en la primitiva comunitat de Jerusalem.
A partir del segle II s’anirà imposant la forma monàrquica – el bisbe – com un més eficaç sistema de donar servei a les comunitat extraurbanes – parròquies - .
El bisbe ordenarà col•laboradors, anomenats també preveres, que conformaran el presbiteri diocesà, totalment subordinat a l’episcopat.  Les condicions exigides als preveres son : coneixements de la Bíblia i de teologia, aptituds  socials i  humanes , obediència al bisbe. El sistema de formació en Seminaris no s’adoptarà fins al Concili de Trento, que l’aprova l’any 1.563 mitjançant el decret Pro Seminariis.
El Diaconat desapareix a partir de l’alta edat mitjana de l’Església Llatina com ministeri autònom i restà com un esglaó vers el sacerdoci. Fins Pau VI, no serà restablert com un grau propi i estable de la jerarquia , i encara a potestat de les conferències episcopals.

Quan al nomenament de preveres a l’edat mitjana, està clar que podem parlar més d’una designació que d’una ordenació per part del bisbe, que valorava la idoneïtat dels candidats per exercir la funció sacerdotal.  Certament comprovar els coneixements de la Biblia i de teologia, així com les aptituds humanes i socials, quedaven únicament a criteri del bisbe mateix.

Les habituals tasques d’aquests sacerdots que vivien com els seus feligresos en disseminats agrícoles, anava més enllà de l’atenció espiritual, i atenien sovint a la formació intel•lectual de la mainada. El sacerdot juntament amb les autoritats civils i les professions lliberals – metges, apotecaris, secretaris lletrats,….  constituiran durant segles i segles, les “forces vives” del nostre món rural.

El segle XVIII marcarà l’inici del fi d’aquest model d’organització social; 1798-1807 essent Secretari de finances Miquel Gaietà Soler es du a terme la primera desamortització; 1836-1851 Mendizábal durà a terme un nou intent que reeixirà, i acabarà deixant en mans  privades la major part del patrimoni històric i cultural del país.

El resultat a nivell pràctic es tradueix en la  pèrdua irreversible de no poques d’aquestes capelles, ermites i/o esglésies : Sant Martí de Puig Ermengol , Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló,  Santa Magdalena de Vilarestau, Santa Magdalena de Talamanca, Santa Maria Savall, Sant Sebastià del Sull a Saldes, …………………………

El concepte “progrés” sona quasi com una heretgia, quan observem la realitat quotidiana del nostre entorn més proper, i tenim coneixement de la fam, la misèria, l’explotació, la por i la mort, de tants i tants milions de persones !!!

No sembla tant dolent el món que va coexistir  amb el romànic, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Tothom que no té la dissort de viure’n envoltat us dirà meravelles de la boira; els que la pateixen cada any , molt altrament expliquen històries esfereïdores , i  eviten tant com  poden  fer desplaçaments – particularment amb vehicles de motor – durant els períodes en que es produeixen els episodis més intensos de boira.

Refèiem amb el Tomàs Irigaray i López, - en un dia clar i sota un sol de justícia -  un viatge que anys enrera, i dins d’un dels hiverns en que les boires foren més intenses i duradores, havia acabat segons les cròniques de la Nova Tàrrega de la pitjor de les maneres possibles.

Començàvem a la Capital de la Segarra, Cervera, on recolliríem imatges del  Priorat de Sant Pere el Gros ,i l’església gòtica de Santa Magdalena;  ens arribaríem fins a  Granyanella per retratar la seva església parroquial, i en la tornada abans d’arribar a l‘encreuament que ens menarà fins a Granyena, el Tomàs immortalitza una esplèndida visió del Castell i l’església  de la Curullada; des de la distància també s’endurà una bella imatge de Granyena i el seu Castell; continuarem amb els cinc sentits posats en la conducció del vehicle, en direcció al Mas de Bondia, la pista asfaltada ens situa sobtadament en el punt més elevat, on veiem davant nostre, sense cap protecció ni guarda rail, la vila closa d’origen medieval que reivindiquen alhora des de la Segarra – com a límit darrer – i l’Urgell justament com inici del seu domini comarcal.

Sembla que fou justament en aquest punt del camí, on s’estimba congost avall amb resultats mortals el vehicle, en que viatjàvem dos homes, i quina màxima afecció – com en el nostre cas – era documentar gràficament les restes històriques d’aquests pobles oblidats. L’accident es produí al voltant de les 13,00 hores, i no fou fins quasi les 17,00 que possiblement per les llums antiboira les restes del vehicle foren vistes per un veí del Mas de Bondia que tornava de Verdú on havia anat per qüestions de feina. Vist l’estat del vehicle i els ocupants desfeia amb molta preocupació sota la boira intensa el camí fins a Verdú, d’on vindrien finalment els serveis de socors al voltant de les 19,00 hores.

Nosaltres amb un cert tremolor a les cames, recolliríem imatges de la vall ubèrrima, abans d’arribar-nos fins al llit del Cercavins, per ascendir fins al  lloc de Mas de Bondia ; alguna dada d’interès històric sobre aquest particuralisim indret :  fou una quadra o districte del castell de Montornès que ja existia l’any 1181, quan el rei Alfons I el Cast en féu donació a la comanda templera de Granyena.

Diuen les cròniques que el  Mas de Bondia és sens dubte, un dels millors exemples de vila closa d’origen medieval conservats a la Segarra, amb la seva disposició allargassada formada per dues fileres de cases separades per un únic carrer i la seva única porta d’accés per la part de llevant. Probablement, el nucli va ser fundat cap al segle XII i les estructures visibles avui en dia semblen correspondre al segle XVI. També d’aquí el Tomàs s’endurà algunes imatges magistrals.

Fem el camí fins a Guimerà per pistes forestals, i possiblement pel meu estat anímic patim un ensurt , amb sortida de la pista sense més conseqüències, sens dubte gràcies a la Mare de Déu de la Bovera, patrona d’aquestes terres, i quin Santuari serà en aquesta ocasió la destinació final del nostre viatge.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La capella està situada a tocar de la carretera que va de Perafita a Sant Bartomeu del Grau i Vic. Històricament formava part del terme dels Senyors de Lluçà i estava vinculada al mas les Heures. El primer document on s’esmenta és de l’any 1223 i hi és citada com a capella de la parròquia de Perafita.

Originalment era una construcció romànica del segle XI o principis del XII, d’una sola nau, de planta gairebé rectangular i amb un absis semicircular a la banda de llevant. Devia tenir la coberta amb volta de canó. A l’absis hom pot veure una finestra d’una sola esqueixada.

A la primera meitat del segle XVIII, l’ermita ja estava molt descuidada i la volta totalment deteriorada. Els murs actuals són encara els primitius romànics fins a dos metres d’altura. La resta fou construïda posteriorment. La volta que s’esfondrà el segle XX ja no era l’original romànica.

L’accés a la capella es fa per una porta oberta, a la façana de ponent, l’any 1825. Fa uns quants anys estava totalment abandonada, sense teulada i plena de runa. Tot el poble de Perafita contribuí a la seva restauració i, des de l’any 1988, apareix un nou temple ben restaurat, amb elements romànics que destaquen perfectament. Cada any s’hi fa l’aplec el diumenge més proper a la festa de la Santa, que es el 20 de juliol.
Recollim imatges de l’indret, embolcallat pels colors tardorals, i on s’aprecia clarament, l’estima i el respecte que li tenen els veïns de Perafita, i àdhuc del Lluçanès.

Acabàvem aquest mati , d’apassionants descobertes de la ma experta de la Irene Tironi, a qui des d’ara incloem – amb tot els honors – al cens de sherpas de Catalunya;  al terme de Sant Agustí, on a més de 1.000 metres d’altitud i amb unes vistes sense parió, hi ha el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, que aixopluga la patrona del Lluçanès (una talla romànica en un ambient barroc).  L’ Àngel Montoya, ànima i cuiner del restaurant 93.852.77.42 ens farà gaudir amb les seves especialitats. Al dinar s’incorporarà el Santi, el marit de la Irene, de professió pagès, i responsable justament en aquesta qualitat de l’encís “natural”  , d’aquesta comarca, que ja ens tens el cor robat.

Ens expliquen que als peus dels Munts hi ha la masia coneguda com l’Hostal del Vilar, al voltant de la qual se celebra cada 28 de setembre la fira més important de la comarca.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Veia el símbol d’ermita en el mapa turístic del Lluçanès.  Per quan una edició venal d’un mapa amb cara i ulls d’aquesta Catalunya interior ?

Ens trobàvem ja a la part més elevada d’aquest municipi d’Osona, que limita amb la comarca natural del Lluçanès.

Vaig seguir les indicacions “Sant Vicenç”, i deixava la carretera pel seu costat esquerra, en un primer moment vàrem superar una masia d’aquest nom, en la que però no ens va semblar veure cap ermita, arribavem fins al final del camí.

En la tornada ens aturàvem a Sant Esteve – sembla que especialitzat en vaques de la raça frisona – per preguntar-los sobre la existència d’aquesta ermita.  Al llarg del anys, ens pensàvem haver-ho vist tot, des de ermites integrades als edificis actuals, fins a destinacions – com en cas de Sant Pere de Marfà, o de les gallines – que res tenien a veure amb la inicial intenció que va fer construir aquestes ermites, capelles i/o oratoris -. Em cridava l’atenció un lloc on recollien la manega de regar, que semblava talment les restes d’un petit campanar.

Ens atendria molt amablement un senyor d’edat, que ens explicaria com en la Guerra de 1936-1939, algú va fer caure el petit campanar i va malmetre tot el mobiliari i els estris que es trobaven al servei de la capella.

Passada l’acció genocida, altres urgències demanaven l’atenció i l’esforç dels braços útils del mas, i ara en aquesta hora present, dins d’un clima de clara hostilitat a la religió, als seus practicants i als locals que els donen aixopluc, no semblava assenyat cercar recursos per refer una capella.

No tenia aleshores – ni tinc ara – cap element objectiu que permetés modificar el criteri de l’avi del Mas Sant Esteve. Honestament penso fins i tot que les seves paraules recollien – sense rancúnia – un model relacional molt habitual entre les administracions i els administrats, que fins i tot s’agreuja quan a la condició d’administrat s’afegeix la de català.

Sant Vicenç de Gurb, continuarà com la nostra raça i cultura, el seu declivi progressiu fins a l’absoluta desaparició.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Sant Bartomeu del Grau nom compost relacional descriptiu. Bartomeu prové del llatí BARTOLOMEUS. Grau (del llatí GRADU) es refereix, tal com diu Coromines, a un pas o camí costerut entre cingles. Justament   es troba a frec del cingle, a la qual antigament s’accedia per un camí costerut que pujava des de la parròquia de Sant Cristòfol de Vespella, de Gurb de la Plana. Aquest camí encara avui es conserva i tradicionalment havia estat una important via de transhumància, que feien servir els ramats de la Plana de Vic i de la Selva per accedir als Pirineus.

Pel que fa a l’evolució històrica del nom Grau, ja el trobem en la forma moderna, amb la D llatina vocalitzada. De fet és normal que trobem aquesta vocalització en un text de finals de segle XVI  ja que el canvi d>u (Grad>Grau) ja s’havia generalitzat en el segle XII . D’altra banda el topònim Sant Bartomeu del Grau és un reflex de l’aclaparadora ocurrència en català oriental de noms de lloc basats en sants, fet que contrasta amb l’escassetat de topònims d’aquesta formació en català occidental, a causa de la forta arabització.

PUIGNERO. Etimològicament PUIG DE FOC, fou la persona que va fer aixecar la gran fàbrica, que ocupa avui encara mes de la meitat del espai estrictament urbà de Sant Bartomeu, ho recollim AD HONOREM d’aquest  fabricant tèxtil, originari de la propera Santa Maria d’Oló, a la veïna comarca del Moianès: No podrem – per estrictes mancances tècniques – deixar constància de la seva tasca gegantina.

Quan a l’església vella de Sant Bartomeu , documentada al segle X i de la qual només en resten alguns murs. El Tomàs Irigaray i López, fa un excel•lent recull d’imatges que mitjançant la nostra sherpa Irene Tironi, oferirem a l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

IMATGE Institut Cartogràfic de Catalunya

Envia aquest escrit per e:mail

El topònim Fonollet prové del llatí tardà FENUCULUM ( format amb el sufix -et (<-ETUM), que dona sentit de col•lectivitat o pluralitat al nom: ‘lloc o¬n hi ha molt fonoll, fonolleda’. Dialectalment, la forma fonollet, amb assimilació de e pretònica a o, és la pròpia dels parlars orientals, mentre que la dels occidentals és fenollet, sense dissimilació i, per tant, seguint la llei etimològica.

El  Mas Fenollet situat al costat de la capella romànica de Sant Jaume el trobem a  uns tres quilòmetres al nord-oest de Sant Bartomeu, indicat perfectament el seu accés, des de la carretera que ens menarà fins a l’encreuament amb Perafita .

El mas, durant el segle XVI era propietat del gran mas de l’Alovet ja dins de la parròquia de Santa Maria d’Olost. Tal com diu la consueta, d’on recollim aquesta informació,  els hereus de l’Alovet pagaven a la parròquia de Sant Bartomeu “la meytat de tot lo delme y primícia de tots los fruits se cullen en totes les terres y pertinències que són i foren del mas Fonollet

L’església romànica de Sant Jaume de Fenollet, petit edifici del segle XI, al S del terme, es manté ben conservada, amb absis amb lesenes i arcuacions llombardes, un petit campanar d’espadanya cobert, en el que llueixen  les campanes gràcies a la proximitat del Mas del mateix nom, disposava de dos antics portals a migdia i a ponent, aquest darrer convertit ara en finestral esplendorós.

Gaudim – aquí també – del privilegi d’accedir a l’interior del temple, i podem recollir imatges del cor en perfecte estat, de l’altar preparar per la propera funció  litúrgica, i de la imatge del Sant, que amb posat cofoi ho presideix tot amb un aire d’absoluta complaença.  Dèiem en algun moment anterior que     aquesta ermita pertanyia al mas homònim, i malgrat atendre espiritualment,  possiblement a d’altres masies, des de la seva creació fou únicament una capella rural.  Sempre depengué de Sant Bartomeu.

El Tomàs Irigaray i López, impulsat sens dubte per l’afirmació que fan els veïns de Sant Bartomeu , quan atorguen a  la capella de Fenollet  el títol de ser  l’edifici més bell del terme,  fa un excel•lent recull d’imatges que mitjançant la nostra sherpa Irene Tironi, oferirem a l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Aquesta Parròquia rural, la trobem esmentada ja el 977 i el 1056.

De fàcil localització, està situada entre el sector de migdia o ponent del municipi de Sant Bartomeu del Grau al que pertany. L’església i el mas o casa que té adossada, coronen una petita serra entre dues valls presidides pels masos Devesa i Sala, les quals aboquen les seves aigües vers la riera d’Olost i a través d’aquesta a la Gavarresa.

Si accedeix  per una  pista particular – asfaltada - , que connecta amb la que uneix la població de Sant Bartomeu del Grau amb la comarcal 154 de Vic a Berga per Prats de Lluçanès i Gironella. Ens caldrà  tombar a l’esquerra poc després de passat el km. 12, - si venim de Vic  - i el trencall senyalitzat, que porta a l’església de Sant Genis de Sadevesa surt a poc més de dos-cents metres, a la dreta de l’inici de la carretera de Sant Bartomeu.

En poc més d’un quilòmetre, pel camí –asfaltat – de  titularitat  privada perfectament senyalitzat s’arriba a les envistes de la  capella o esglesiola.

Advertim que dissortadament previ al temple  hi ha un cobert que amaga part de l’absis,  i la refeta casa  de l’ermità o masover adossada al mur de ponent del temple, fa difícil la contemplació de l’espadanya orfe de campanes.

La porta és al mur de migdia i dóna a una mena de corredor que hi ha entre l’església i el mur baix que encercla l’antic cementiri, ara en desús. La nostra sherpa, Irene Tironi,  resident a Sant Bartomeu del Grau, ens tenia però preparada una bona sorpresa ; portava les claus del temple !. L’interior pateix un estat d’abandó absolut, a tal extrem que defugim de pujar fins al cor, situat darrera una arcada magnifica,  recollirem imatges de l’altar principal i del conjunt esbalandrat, que malgrat la ruïna ens evoca encara, episodis de la vida quotidiana dels habitants de les cases properes;  batejos, comunions,   confirmacions,  núpcies, defuncions i funerals , entremig de diumenges i festes de precepte en que la contrada s’omplia de rialles.
Tot i pertànyer al municipi de Sant Bartomeu del Grau, ha estat tradicionalment una sufragània de la parròquia de Santa Maria d’Olost, antigament amb fonts baptismals i cementiri. L’antiga pica baptismal, de finals d’època romànica, es guarda al mas Sant Ramon, de Vic

El Mas La Devesa  del terme de Sant Bartomeu, situat prop de l’església romànica de Sant Genís Sadevesa, s’aixeca justament  en una devesa, és a dir, en els prats herbats que l’envolten, amb alzines i roures de grans dimensions, o¬n sovint encara hi pasturen un ramat de vaques. De fet aquest és el sentit que té devesa a Sant Bartomeu i a tot el Lluçanès. l’ètim llatí del qual prové directament (DEFENSA ‘privada, prohibida’) ja presenta relació amb el sentit de la nostra devesa: un lloc privat, prohibit, tancat o defensat, que tant pot ser una fortalesa o casa forta, com una gran cleda per pasturar el bestiar. Observem que el participi francès defendu és tradueix per prohibit en català.
El pas DEFENSA>devesa, és a dir, la sonorització de F (F>v), s’explica perquè el prefix DE- no es concebia com a tal en el mot devesa i per tant, com a regla general F llatina intervocàlica esdevé [v] en català. En canvi sí que es tenia consciència d’aquest prefix en el verb defensar (s’hi ha mantingut la F llatina).

L’article salat SA DEVESA, ens confirma que aquesta denominació –si més no- es anterior a la guerra de 1.714, des de la qual s’establí una persecució a la llengua catalana – que no ha parat mai – i que feu bescanviar l’article salat del català antic, per l’article castellà, amb només unes poques excepcions; SADEVESA, SASSERRA, SACAMA, SAVALL ….. la major part d’elles en contrades on la presència de les tropes ocupants fou minsa i/o baixa, quan no inexistent.

El Tomàs Irigaray i López,; fa un excel•lent recull d’imatges que mitjançant la nostra sherpa Irene Tironi, oferirem a l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati quan decidia desviar-me a l’esquerra per accedir fins al recinte de Sant Andreu de Gurb. Anàvem el Tomàs Irigaray i López, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, ens esperava a la benzinera de Sant Bartomeu de Grau a les 9,00, la Irene Tironi  que ens faria de sherpa per aquelles terres.

L’església de Sant Andreu de Gurb és la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.

Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d’altitud. Aquesta església apareix documentada l’any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial. Des del segles X doncs, que els cristians d’aquesta contrada i encara avui, ens reunim sota els seus murs. L’edifici actual data del segle XII, aprofitant de l’anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt provablement del segle X. L’absis a l’exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d’aquesta volta és posterior. Durant els segles XVII i XVIII l’església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l’estil neoclàssic. Tot l’interior fou decorat amb pilastres i cornises d’execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.

Últimament, l’any 1993, s’ha retornat a l’absis, al seu lloc originari, els fragments que quedaven de l’altar barroc destruït durant la guerra del 36. A migjorn de l’església hi ha la plaça herbada des d’on es gaudeix d’un magnífic panorama sobre la Plana de Vic.

Em manca perspectiva per incloure en una sola imatge tot el temple, en el que endevino l’existència d’un comunidor, molt semblant al de Sant Martí de Mura, a les Valls del Montcau.

El Tomàs, s’allunya en direcció al petit cementiri, i recull imatges d’una bellisima creu de terme. La aturada de no més de 20 minuts ha estat molt profitosa !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Em recollia l’Antoni Ibáñez i Olivares a les 9,15, i fèiem via des de Castellar del Vallès, en direcció, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, on justament abans d’arribar a la rotonda, giràvem a la dreta on trobàvem un cartell indicador “ ELS SAULONS DE DEU” , tot seguit a la primera cruïlla agafàvem a l’esquerra, i la següent a la dreta; estàvem ja  al carrer del Castell de Montbui que recorre tot el massís muntanyós fins a la carretera de Bigues i Riells. Aniríem encara una bona estona amb el vehicle fins arribar davant d’una esplanada, on confirmem ràpidament la nostra impressió;  l’ermita està dalt del turó, com comprovarem en superar un cadenat per impedir el pas de vehicles i fer una suau ascensió de menys d’un quilòmetre.

Portàvem una imatge impresa en un foli des de l’ordinador, en la que davant l’ermita  pre-romànica assegut dalt d’una gran pedra hi ha un home; sembla portar un vestit possiblement de vellut , amb armilla i  en el moment de la fotografia sense l’americana.  Pensem en algunes opcions :

A)    Al lloc es celebraven [quan Catalunya era catòlica, cristiana i  catalana] aplecs i/o trobaves en ocasió de la festa del Sant.
B)    L’home en qüestió formava equip amb altres [ almenys un més ] per tal de recollir imatges de la història de Catalunya.

Agrairem, si algú en sap la resposta, que ens la faci saber.

Intentem ambdós Antoni’os repetit aquell mateix enquadrament tant fidelment com sigui possible, el resultat – com sempre – el trobareu a :

http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a  http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Alguna dada històrica :

Als peus del Castell de Montbui i al mateix llom de la serra hi ha l’antiga església parroquial de Sant Mateu de Montbui, un edifici notable d’època pre-romànica, amb un absis de planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té la volta de mig punt, amb forats perillosos, i restes d’una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta de ponent són més tardans.

L’antiga parròquia de Sant Mateu de Montbui fou algun temps sufragània de Bigues (segle XII), però aviat recuperà la independència, que mantingué fins al segle XVI. El 1567 s’intentà d’unir a Caldes, però fou definitivament unida a Bigues el 1622. Al principi del segle XVIII es va abandonar l’antiga església del castell.

Desfem els nostres passos en aquest mati plàcid del 22 de novembre de 2.008, en el que s’anunciaven [ una vegada més ] temperatures gèlides.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Dissabte 6 de desembre de 2008, abans de les 8,15 arribàvem al lloc de trobada, la Plaça Granados cantonada amb la farmàcia, el grup de Castellar del Vallès; el Jaume Font, el Lluís Vila i l’Antonio Mora, veiem arribar vent aviat al Josep Simó, al Feliu Añaños, i l’Antoni Uriz, i finalment  farien acte de presència l’Antoni Ibáñez, que s’emportarà una part del grup, i el Joan Moliner i Manau, que recollira encara de camí a l’autopista de Terrassa al Tomàs Irigaray.  Anaven a celebrar a Vallhonesta,  com s’escau – i mana la tradició - els primers 72 anys d’existència, del Joan Moliner i Manau,  o si us agrada més el seu hivern 73.

Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal -  que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.

Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral , les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.

El dia  assolellat i lluminós, ens confirmava l’absència  d’una convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que es  perdria en aquesta ocasió la magna celebració, - cal fer especial esment  al fet que la presència – constant -  del Joan Moliner i Manau per aquests verals supera amb escreix la trentena d’anys -. Deixàvem els vehicles l’Antoni Ibañez i l’Antonio Mora, aparcats prop del trencall on comença el camí de Sant Jaume,  al que accedirà únicament el  Joan Moliner i Manau,  per poder donar inici a les seves tasques d’hostaler.

La resta del grup, seguirem al Josep Simó, que ens conduirà pel camí anomenat dels maquis; sens fa difícil d’imaginar la duresa  d’aquelles marxes silencioses,   que habitualment a l’empara de la foscor nocturna, feien possible l’accés a Barcelona des de França, o a l’inrevés, i que permetrien el trasllat de persones amb perill de mort i/o de soldats d’ambdós bàndols en la conflagració bèl•lica , que acabaria coneixent-se com la II Guerra Mundial. Ens expliquen que amb unes 600 pessetes dels anys 1.940, es pagaven tots els guies precisos des de l’inici a l’acabament – una bona part d’aquests diners tenien com a destinació el pagaments de suborns a les forces de l’ordre - . Aquesta via ens permetrà retratar una bauma, coneguda com la del Segué , i sobretot tindrem una visió “especial” , i nova per a nosaltres del conjunt de runes de l’Hostal de Vallhonesta. . La OLIMPUS FE-100 -  sens dubte – per l’emoció agafa un col•lapse del que un cop enèrgic – consell del Joan Escoda i Prats – la farà retornar.

L’hostaler ha fet molt bé la seva feina, i ens trobem una taula magnifica, en la amb bona companyonia  compartirem unes botifarres a la brasa , negres i blanques, - no som racistes - , pa torrat, amb i sense tomàquet, ceba tendra i llonganissa especials de Moià, bon vi, pastes, castanyes torrades, cafès i “gotes” diverses, i per damunt de tot, unes hores meravelloses i plenes de llum, en les que l’únic objectiu – sembla que aconseguit amb èxit .-  és centrar-nos en  la celebració d’aquests primers 72 anys del Joan Moliner i Manau.

Abans de marxar –veurem si la tècnica pot superar les evidents mancances estètiques pròpies dels anys - el Tomás Irigaray, ens va fer diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.

Seguirem al nostre sherpa, Josep Simó que ens portarà ara fins a Sant Pere de Vallhonesta, on departirem tot gaudint del sabor d’una poma, amb el Melcior Vila i la seva esposa.  La qualitat de la fruita de les seves terres, particularment dels préssecs, és sens dubte llegendària.

Ens acomiadarem abans de pujar als vehicles.  Darrera nostre el vent sembla escampar per la contrada els nostres cants :

Moltes felicitats !

Moltes felicitats !

Et desitgem Joan !

Moltes felicitats !

Més enllà de les paraules, els teus amics esperem poder fer-te costat, durant molt i molts anys !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail