Aquesta torre està situada a la defensa de la vall de la riera de Caldes de Montbui. Esta dalt d’un turonet entre la riera i la muntanya del Farell.

La torre és de planta regular i l’edifici principal té tres pisos d’alçada i el que sembla una petita torre central, que en realitat és una claraboia per donar llum a l’interior de la casa.

Des de la casa tenim una magnifica vista sobre les planes del Vallès, i en dies clars es divisa el mar.

El lloc - de tot encisador - es un autèntic paradís.

Durant la Guerra Civil, va ser confiscada per L’ajuntament de Caldes de Montbui

l’actual denominació de Torre Nova, sorgiria possiblement a partir de l’ampliació en que es feu l’esmentada torre central.

Al llarg dels segles la casa ha tingut més propietaris i sens dubte altres denominacions. Fora molt interessant conèixer aquesta dada.

Va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l’Aranella.

Llegenda el mas de les serps:

aquesta casa es coneix amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial. entronca clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques.

Bàsicament l’objectiu d’aquestes llegendes - que s’aconsegueix força - es fer que tothom fugi d’aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps; especialment s’explica en ocasions que es tracta d’una serp molt gran que ha travessat dues vegades el mar.

Alguna dada comú en les llegendes en que intervenen serps.

la Serpent de Cabellera és originària dels deserts del nord d’Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n’importaren un munt d’exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada ; d’aquí que també han estat vistes als Pirineus, aniuades de manera estratègica a l’entrada de caus que amaguen fabulosos tresors.

les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d’una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d’encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s’aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca

les serpents de cabellera han estat vistes, també, pels voltants de les ruïnes de l’hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura

Amic lector, ajuda’ns a conèixer la història que s’endevina apassionant de la torre Nova de Caldes de Montbui

© Antonio Mora Vergés.

Envia aquest escrit per e:mail

Arribàvem a les envistes de Moià prop de les 13,15 hores; darrera nostra l’etern discurs de l’aigua i la pedra, amb la naturalitat quotidiana,  continuava en el territori de l’antiga parròquia i terme de Marfa.

Havien sortir de Sabadell a les 7,30 l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet; ens trobàvem a la gasolinera de Sentmenat, i decidíem - contra el pla inicial -  fer la sortida amb un únic vehicle. Ens aturàvem per fer un tallat al centre de Moià, i abans de les 9,00, des de l’aparcament que prop la carretera hi ha davant del Parc de Moià,  començàvem la nostra caminada, en direcció a Serramitja; superaríem el camp de golf; la masia de Vilarjoan , ara de la Cooperativa Guissona; Santa Magdalena, on hi ha actualment un residència canina, i finalment avistàvem Serramitja ; al fons de la vall, cobert per un mantell de boira que amorosament desfeia el sol, la Datzira, Marfa i Sant Pere de Marfà; decidíem aturar-nos prop de les 11,00  a la fondalada per degustar els dàtils del Feliu, els Antoni’s  menjaríem a més fruita natural, i un pessic de fruita seca, avellanes concretament.

Quan creuàvem per davant del pla de Marfà, ha sorgit - és del tot inevitable - la història d’amor que s’explica en el relat anomenat el Secret de Marfà; he pregat als companys perquè ens aturéssim en aquell indret, i amb els ulls clucs i els sentits oberts, participéssim d’aquella aura de misteri que l’envolta.  He sentit amb tota claredat el crit dels enamorats, mentre feien el recorregut - que els portaria a la vida eterna  - entre el pla de Marfà i els fons de pedra de la riera. T’estimo !!!!!!

Des d’aquell moment, a quasi 8 quilometres encara de Moià,  l’Antoni Ibañez Olivares, executaria el seu “pas de maniobra” que s’aturaria únicament per recollir imatges de la casa de les Vinyes on s’aprecia clarament que s’hi fan obres, i davant la tina de vi - sembla que única en tot el Moianès -  que miraculosament és conserva dalt a la dreta del camí.

Ja de camí cap al nostre Vallès, sorgia el tema de la distància total  entre la sortida i l’arribada que estimàvem - no tenim G.P.S., ni cap eina per a comptar-ho - ens uns 18 quilometres.

Teníem d’aquella contrada excel·lents records, recollits en forma de relats:  El secret de Marfà; Sant Pere de Marfa, o de les gallines; Història tràgica de la Datzira; Territori Marfà; La font de la Tosca; …..ho trobareu a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/, http://www.relatsencatala.com/ , http://portal.bibliotecasvirtuales.com, http://www.guimera.info/ , http://www.moianes.net/

Periòdicament convé tornar a veure llocs com Marfà;  hi ha sensibles diferencies entre la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern, el decorat natural transforma l’espai.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El Pont del Diable, autèntic símbol de Martorell, va ser construït en època romana, probablement durant l’imperi d’August (als voltants dels anys 10-8 aC), sobre la Via Augusta, i va ser l’únic pont de la vall baixa del Llobregat fins al segle XIV. Devia tenir arcs de punt rodó i conserva de l’època romana l’aparell encoixinat dels estreps, fets amb grans carreus amb inscripcions de les legions que hi treballaren. Sobre l’estrep esquerre s’alça un arc triomfal romà, molt malmès, fet amb un nucli de formigó recobert de carreus, i dues pilastres d’ordre corinti als cantons per tal de sostenir l’entaulament.

Ha estat reformat i refet en diverses ocasions, segurament a causa de les successives crescudes del riu (estan documentades les reconstruccions de 1143 i de 1283). Adossat a l’aparell romà resta un bon pany de mur d’època romànica (1143), format per filades regulars de petits carreus. D’aquesta mateixa època és l’arc de punt rodó situat entre l’estrep esquerre i l’arcada principal. Per la semblança en la tècnica constructiva, Montserrat Pagès suggereix que els artífexs d’aquesta obra són els mateixos que van aixecar l’església de Santa Margarida. El 1283 es reconstrueix en estil gòtic sota la direcció de Bernat Sellés, amb dos arcs ogivals, el més gran de 21 metres d’alçada i 43 d’amplada.

Destruït l’arc central al final de la guerra civil (1939), la reconstrucció posterior (1962) ha mantingut fidelment l’estructura de la reforma gòtica del 1283

Leyenda del “Pont del Diable”

Conta la llegenda que una anciana passava cada tarda pel pont per a portar aigua d’una font que havia a l’altre costat del riu Llobregat. Un dia el riu es va desbordar i es va dur el pont, amb el que la dona es va quedar sense el seu habitual passeig i sense aigua. Aquella nit, el diable es va aparèixer a la pobra dona i li va proposar reconstruir el pont, amb la condició de dur-se el cos i ànima del primer que passés per ell. L’anciana va acceptar, i el propòsit del diable era acabar el pont abans de l’alba. A l’endemà, quan l’anciana es disposava a creuar el riu, el pont ja estava construït. Però heus aquí que la dona, abans de posar el seu peu sobre la nova obra, va soltar un gat perquè passés davant d’ella. Davant aquest ardid, el diable va haver de dur-se al gat, en cos i ànima, i deixar tranquil·la a la pobra dona, que va seguir amb el seu habitual costum, feliç per haver retornat el pont a la població. Des de llavors al pont se li diu  (EL PONT DEL DIABLE.)

Tomás Irigaray Lopez

Envia aquest escrit per e:mail

Volíem dedicar l’11 de setembre a honorar als qui havien donat la vida per la pàtria, als qui ens havien precedit en la camí vers la Catalunya Celestial. El sistema - com fa sempre - honorarà als “vius” , els que darrera de la Pàtria es donen la gran vida. Ja s’ho trobaran !

Ens trobàvem a les 8,00 amb el Joan Escoda i Prats a Sant Fruitós de Bages, veníem des del Vallès, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; l’objectiu del mati : la  Necròpolis de Casamitjana a Castellnou de Bages, reproduïm dades de la Diputació :

Dades element del patrimoni cultural  CODI 1.4

ÀMBIT Patrimoni immoble

NOM Necròpolis de Casamitjana

ESTAT CONSERVACIÓ bo

ESTIL Indeterminat

PROTECCIÓ inexistent

TIPOLOGIA Jaciment

TITULARITAT privada

Castellnou de Bages està ja dins del “forat negre” , pertany a la Catalunya desconeguda, la que no rep visites, de la que únicament en tindreu noticia en cas d’incendi forestal, caiguda d’avió, o desgràcia semblant. Lògicament  d’aquesta necròpolis com la de  *MATACANS* al terme d’Artés , malgrat  l’ajuda del G.P.S del Joan ni rastre. El nostre sherpa es manifesta decebut ; per alegrar-li l’ànim blasmem nosaltres també a la Diputació, i  finalment l’aconseguim  emburriar per fer un tour i/o safari fotogràfic :

De Castellnou de Bages, recollim imatges de l’església Parroquial de Sant Andreu , del segle XI, romànica basilical, reformada i modificada l’any 1.671; i de les restes de la Torre.

De Santpedor, topònim derivat de l’advocació de Sant Pere sobre les terres que voregen el riu d’Or [ Sant Pere D’Or ]. Recolliríem imatges de l’ermita de Sant Francesc d’Assis, i del conjunt format per Santa Anna i Santa Maria de Claret.

En aquesta Vila  va néixer l’actual entrenador del F.C. Barcelona;  únicament la badada de la Copa Catalunya a Sant Carles de la Ràpita, ens impedeix aplicar-li també aquesta contractació del topònim [ PeP d’Or ].

Ja dins del terme de Sant Fruitós, ens aturaríem en primer lloc a l’antiga parròquia de Sant Jaume d’Olzinelles; el lloc fou  repoblat  desprès de la marxa dels sarraïns per famílies procedents  del poble homònim, nascut al redós del torrent d’Olzinelles, actualment pertanyen al municipi de Sant Celoni al Vallès Oriental. L’església romànica  està en situació de ruïna imminent.  Aprofitant la Diada i el fervor patriòtic ; Per quan l’arranjament i recuperació del patrimoni històric i cultural ?

El Pont de Cabrianes, seria el darrer objectiu de les nostres màquines; l’església, les restes del pont, i l’estat de general abandó en que sembla trobar-se l’indret.  Algú sabria explicar-me’n la causa ?

Tornem al Vallès per l’autopista més cara de Catalunya; el Joan Escoda i Prats, ens explica que la més cara d’Espanya, és una del País Basc.  No podia ser d’altra manera ,oi ?

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La Colònia Güell era una colònia industrial que es dedicava al tèxtil. Va començar a construir-se en 1890 per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell, propietari del terreny, l’antiga finca Ca Soler de la Torre. Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d’hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers.Gaudí es va encarregar de la planimetría del conjunt, per al que va contar amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer, Joan Rubió i Josep Canaleta. Personalment es va encarregar del disseny de l’església, de la qual només es va construir la cripta, ja que a la mort del comte Güell en 1918 els seus fills van abandonar el projecte. La resta d’edificacions van córrer a càrrec dels col·laboradors de Gaudí: Francesc Berenguer va construir la Cooperativa (amb Joan Rubió, 1900) i l’Escola (amb el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí, 1912-1917); Joan Rubió va construir diverses cases particulars, menjo Ca l’Ordal (1894) i Ca l’Espinal (1900); Francesc Berenguer i Bellvehí va construir així mateix el Centre Cultural Sant Lluís (1915-1917) i la Casa parroquial (1917).

Fotos Tomás Irigaray Lopez

Envia aquest escrit per e:mail

Valorava la possibilitat  de fer servir el diminutiu “tastet” , però em decidia finalment per la forma que trobes al títol, perquè malgrat tornar al Vallès amb ganes de més Lluçanès, l’experiència que vivíem el dissabte 13 de setembre, el Tomás Irigaray i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens deixava bon gust de boca.

Havíem sortit a les 8,00 de Sabadell  i preníem un cafè a Les Comes, a la Plaça Major de Sant Feliu Sasserra prop de les 9,00 ; allà com a Castellar del Vallès era Festa Major, i desistíem - a la força - de recollir imatges de Santa Magdalena, perquè just davant la porta hi havia un vehicle aparcat. Potser un altre dia, oi ?.

Teníem més sort a la següent destinació; la torre del Castell de Quer, just a l’entrada de Prats de Lluçanès, se’ns oferia majestuosa en un mati  en el que gaudíem d’un cel net i lluminós i d’una temperatura fresca però molt agradable. Costa recollir imatges de Santa Llúcia de Quer, envoltada d’altres edificis. Ens arribàvem fins a Santa Eulàlia de Pardines,  quina particular situació  justificaria - aquí  si - l’ús del topònim  Quer [ pedra  ]. Prop del lloc, dalt d’un serrat es troba el cementiri d’aquesta parròquia.

L’Oficina de Turisme de Prats de Lluçanès ens facilitava tota mena d’informacions, dades i plànols; aquest material serà molt útil en les setmanes i mesos propers.  Ens arribaríem fins a Sant Sebastià on s’estan fet tasques d’arranjament i neteja, ens expliquen que  la seva esplanada és la línia d’arribada  de les curses dels Elois. No podem deixar el terme municipal sense arribar-nos fins a Sant Andreu de Llanars, on departim amb un parella que gaudeixen del lloc junt amb els seus dos fills menuts; l’home ens comenta que va treballar en les tasques de restauració d’aquesta joia romànica;  de la seva  inicial categoria de parròquia rural, n’és bona mostra l’antic cementiri avui abandonat. Ens expliquen encara que a l’altre costat de la riera a la casa de Teulats hi ha també - tot i que en molt mal estat - una petita església.

Estem al límit del nostre temps però decidim anar fins a Teulats; avui no tocava parlar de masies, però l’estampa d’aquesta casa, avui en evident estar de degradació, parla d’un passat d’esplendor econòmic, recollit per les diferents llindes de portes i finestres. De l’ermita  datada l’any 1.882 en l’època de Segimón Teulats en resten la façana, l’escala d’accés al campanar i algun pany lateral de paret, el sostre fa temps que està ensorrat.  La nostra presència fa pensar als moradors de la casa que venim del part del “comprador” de l’ermita; finalment aquesta ruïna degudament arranjada lluirà a casa d’algun nou ric.  Departíem amb  els nostres amfitrions que viuen de lloguer a la casa , sobre el significat d’una data escrita amb el números girats, adquirim el compromís de preguntar-ho al nostre expert.

Ens aturem encara a Sant Pau de Pinós, des d’on hi ha unes excel·lents vistes sobre Berga i les muntanyes dels Pirineus que llueixen els cims emblanquinats per la  nevada  que a darreries de l’estiu,  ens recorda la imminència dels freds hivernals. Deixem les terres  de Santa Maria de Merlés i del Lluçanès, ens aturarem a Navas per fer benzina, i pujaren a  l’autovia  del eix del Llobregat, de la que passarem sense solució de continuïtat a la Manresa Barcelona. Avui fem tard.

No ens ha calgut enraonar en cap moment en la llengua castellana, tot i relacionar-nos amb persones originaries d’altres llocs d’arreu del món. Ens dol deixar aquesta terra de Nyerros, però nosaltres vivim - sense ser-ho - en terra de Cadells.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Setembre 2008. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). Torre defensiva de planta circular, antigament denominada Torre d’Eles. Data  del segle X, tot i que la part principal que ha subsistit correspon al segle XI, segurament amb alguna modificació del XIII. El gran casal adossat,

molt malmès, és d’època gòtica, reformat durant el segle XIX en estil neogòtic. El seu nom actual prové de la família que l’habità durant els segles XVI i XVII, els Salbà.

Envia aquest escrit per e:mail

Sobta trobar-se un campanar separat de l’edifici de l’església, i més encara quan com en aquest cas,  malgrat no tenir imatges del primitiu temple, hi ha constància que com a conseqüència del creixement de la població, fou necessari erigir-ne un de nou.

L’actual d’estil bizantí datat l’any 1.744, amb l’absis refet a darreries del segle XX , compta amb unes pintures interiors que descriuen el martiri de Sant Menna, amb baix-relleus de Camil Fàbregues. L’edifici  fou el destinatari amb l’excepció del campanar, dels material  amb que s’havia aixecat en un moment indeterminat dels segles X i/o XI, la que fou seu de la Parròquia de Sentmenat..

El Patró de la Vila , Sant Menna , soldat romà d’origen egipci,  nasqué a Egipte l’any 285, a la ciutat de Nicerous, situada a la vora de Memphis, i segons la tradició morí martiritzat i decapitat l’any 309 d.C

No hi ha - dissortadament - gaire informació sobre aquesta joia del romànic Vallesa, conservat i restaurat curosament en trobar-se dins del casc de la població.

Als factòtums de la premsa  que es fa a Catalunya, diària, setmanal, mensual, d’àmbit general o local ; en les seves edicions dominicals i/o extraordinàries ¿ Per quan una guia del romànic del Vallès, i comarca a comarca, de la resta de Catalunya ?.

Fora una forma senzilla de fer -realment-  país.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El meu  e.mail deia :  demà, dissabte hi ha algú disponible ?.  Rebia resposta afirmativa del Feliu Añaños i Masllovet, de l’Antoni Uriz i del Tomás Irigary i López, el Joan Escoda i Prats, el Camarleng de Mura,  ens havia fet saber que aquell dia a la Capital de les Valls del Montcau, es duria a terme una activitat relacionada amb el conreu del cigró.

Recollia als companys a les 7,30  desprès de superar els atzucacs que pel trànsit representen les instal·lacions lúdiques, que acompanyen inevitablement les festes Majors.

Deixàvem el vehicle  aparcat prop de la casa de la Plana; l’Antoni Uriz  tenia ocasió de descobrir una de les esglésies romàniques més antigues del terme de Santa Maria d’Oló; Santa Creu de la Plana.

Fèiem camí en direcció  al Malrubi on anaven a parar les aigües pluvials d’aquella vessant; comprovàvem que a Cal Cases hi ha força activitat constructiva i reparadora, sembla que amb la intenció de dedicar-se al turisme rural; pujàvem fins a la Careta, casa majestuosa , orientada a la tarda, que amb vistes sobre Montserrat,  domina un ampli territori. Ens aturàvem per esmorzar i sense adonar-me’n m’asseia  prop d’un formiguer; ho advertia quan en gran nombre les veia córrer per damunt dels meus pantalons !. Sort dels companys que ,m’espolsaven energèticament perquè em veia esmorzat !!!!

L’estat d’absoluta degradació - literalment menjada per la vegetació -  de la casa de Torrespaia, etimològicament , torre accessible, assolible , assumible, d’accés fàcil i/o senzill, ens feia difícil la seva localització, resta només dempeus un pany de paret, i observem entre les runes curulles de vegetació,   dos cups rodons  i la resta del que fos possiblement l’accés a un corral. Costa d’entendre aquesta situació d’abandó i ruïna !

La masia  anomenada els Clapers, elsclapers@gmail.com , Telèfon: 93 744 91 53, 08273 Santa Maria d´Oló, està molt consolidada com lloc de colònies per a la quitxalla,  amb capacitat per unes 80 persones, s’hi pot accedir amb vehicle  des d’un trencall que hom troba 2 Km abans d’arribar al nucli de l’Horta d’Avinyó ,  per  la carretera Artés - Horta d´Avinyó; comparteix l’accés amb uns Cellers  d’anomenada; fins a la casa hi ha però encara  8 Km de pista forestal. Recollim imatges de la casa i l’ermita de la Mare de Deu dels Dolors.

Refem el camí, sota una pluja dolça, que ens anirà acompanyant fins arribar al vehicle. Ens aturarem un moment a Sant Joan d’Oló, per tal que l’Antoni Uriz i el Tomás Irigaray i López, recullin  imatges del seu comunidor. Juntament amb el de Sant Pere de Bertí, al límit inferior del Moianès, en la confluència quasi amb l’alt Vallès, son els dos únics exemplars que existeixen avui encara.

Estic particularment content quan arribem a casa; tenia amics lectors una certa por, desprès de l’episodi dolorós de la rampa soferta en ocasió de fer el camí de les Castellasses pel Mal Pas de les Maringes.

Tenim per davant un altre any més d’aventures !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

M’enviava el Tomàs Irigaray i Lopez, unes magnifiques fotografies - i
quines de les seves no ho son, oi ? - fetes a la nit dalt de la Mola,
amb un llit de llum a les terres baixes que havien provocat - fa molts i
molts anys - que el poeta vallesà per excel·lència , Joan Oliver, Pere
IV, exclames, Com el Vallès no hi ha res !

Aquesta Mola exerceix una estranya fascinació sobre els que viuen al seu
voltant, que han convertit la seva ascensió en exercici predilecte, parlem
- amb total coneixement de causa - de molts i molts veïns de Sabadell,
Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, i
d’altres pobles, Viles i Ciutats, que acostumem a pujar- com a mínim - un
cop a l’any a “la seva Mola ”

Alguna dada d’interès històric : L’actual propietari de Can Pobla, Comte
de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, títol atorgat, per l’Estat del
Vaticà, i reconegut també pel regne d’Espanya, va vendre al voltant dels
anys 1970 la muntanya a la Diputació Provincial de Barcelona, i aquesta
endega el procés que ens ha portat fins al Parc Natural de Sant Llorenç i
la Serra de l’Obac.

Coneixeu la història del Drac ?. Existeix una imatge datada l’any 1903 en
la que podem observar un fragment del que tothom pensava que era la
costella d’aquell animal, i que desprès de l’anàlisi va comprovar-se que
ens trobàvem davant d’un os de balena, aquí doncs surt una pregunta : Com
va anar a parar al Monestir de Sant Llorenç del Munt, una costella de
balena ?.

Més coses curioses : l’arxiu d’història del Castellar del Vallès conserva
les restes d’un exemplar d’elefant trobat per aquests indrets; hi han
altrament indicis clars que en el període de dominació sarraïna, en
aquestes terres de l’alt Vallès, i potser , potser, també a l’altiplà del
Moianes , l’elefant era una bèstia habitual en les tasques agrícoles. En
teníeu coneixement; us sembla versemblant ?,

Deixem plantejada una nova pregunta. Podeu aconseguir alguna informació
que ens confirmi l’ús d’elefants com animals de carrega i treball al camp
en el període de la dominació sarraïna ?.

Feu com el Tomàs i tants altres, i atreviu-vos a fer l’ascensió un
capvespre - cal que porteu llums per la baixada - i gaudiu d”aquest
paisatge singular, d’aquesta excepcional vista damunt del Vallès !.

És un plaer assolible per una majoria.

(c) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail