El Joan Escoda i Prats, ens feia de sherpa pels límits, entre Calders i Artés; anàvem : el Jordi Griera i Cors, el Tomás Irigary López i l’Antonio Mora Vergés; el pla era visitar la masia de *TORRE-CABOTA* , la seva *ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA* i fins teníem l’esperança de trobar la *FONT DE LA TERMA*

*TORRE-CABOTA*, segons ens expliquen és avui una casa de turisme rural; no trobem a ningú quan arribem, i recollim algunes imatges de la masia; el Jordi Griera i Cors, amb una excel·lent vista fins en llocs foscos, ens comenta que no hi ha cap imatge dins l’ermita – ho corroboro amb la meva tècnica de la fotografia amb flash , en la que efectivament s’adverteix l’absència d’imatges damunt l’altar - ; altrament l’advocació de la Mare de Déu de Fàtima, sorgeix l’any 1.917, quan segons la tradició s’apareix als infants Lucia Dos Santos, i als seus cosins Francisco i Jacinta, prop d’un lloc anomenat Cova d’Iria, i advertim en el frontal del portal una data que ens confirma que l’ermita fou construïda a darreries del segle XVII. Amic lector ; sabries dir-nos quina era l’advocació originaria d’aquesta petita capella rural ?.

Ens dediquem a la recerca de l’anomenada *FONT DE LA TERMA* , que segons el nostre sherpa, no és una surgència, sinó una corrent d’aigua que circula per l’interior de la terra, i que per algun lloc d’aquesta contrada esdevé visible. Desistim justament quan les nostres reserves d’aigua, comencem a donar senyals d’esgotament.

Ens espera a la casa anomenada d’El Forn de Calc, el Joan Vendrell, que ens explicarà de forma amatent l’ambiciós projecte que tenen endegat : www.cacis.cat

Hi ha en relació a l’indret algunes dades que us convindrà conèixer :

Es un conjunt de 3 forns de calç amb dependències annexes. La part original són els 2 forns paral·lels. Tenen un diàmetre de 3 m i una alçada de 5 m. Foradats al subsòl i amb revestiment interior de pedra. Cada forn consta d’una boca inferior que servia per treure les cendres i per entrada d’aire i al damunt una obertura més gran per on es carregava la llenya i s’hi posaven feixos de llenya. Aquestes donen a una avantcambra coberta per sengles voltes. Al damunt hi ha una estructura moderna amb vigues i totxo. A la part de ponent s’hi construí un forn més modern, amb la boca coberta amb volta de maó. A la vora hi ha un pou d’aigua.

Estat conservació: regular

Segle: XIX-XX

Emplaçament: 100 m aproximadament abans d’arribar a la casa del Forn.

Longitud: 1º 56′ 43”

Latitud: 41º 46′ 49” UTM:

Alçada: 370 m

Accés: fàcil

Protecció: física. Tanca de protecció

Aquest indret ja té una tradició de forns des del segle X (cal tenir presents els forns de calç del camí de les Tàpies). Els forns aquí inventariats van ser construïts pels propietaris de la casa a mitjan segle XIX. El van explotar els mateixos propietaris fins els anys 1.950

Després de la Guerra Civil l’explotació s’intensificà, fins a desapareix amb la generalització de l’ús del ciment i el formigó armat en les tasques de construcció.

La pedra calcària necessària s’extreia de la pedrera que hi ha enfront de la casa.

Ens recomana el Joan Vendrell resseguir el llit de la riera fins arribar al Salt de les Tàpies. Joan, avui teníem altres tasques a fer, però atendrem la teva recomanació en algun moment del futur, quan les condicions climatològiques ho facin més aconsellable.

Quan als projectes tècnics, i artístics, desitgem de tot cor que tinguin el necessari recolzament, tant per part de les administracions, com dels col·lectiu d’artistes i del públic en general. Ens agradarà passejar per aquesta finca quan siguin realitats les primeres manifestacions del land-art.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Rebia un e.mail en que amb el seu habitual rigor, el Camarleng de Mura, Senyor de les Terres Altes, i Conqueridor Distingit de la Cova Regal em feia saber el seu pla pel dissabte darrer d’aquest juliol de l’any del Senyor de dos mil vuit :

Sortida d’Artés per dirigir-nos a la masia *CAN VILA*, seguirem el camí per si és possible visitar les excavacions de *MATACANS*. Segons m’han informat no sempre estan visibles, ja que si en aquest moment, no hi fan prospeccions, ho tornen a tapar.

Seguirem fent camí fins a *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* que és un

jaciment d’estil medieval.

Ens trobàvem l’Antonio Mora Vergés i el Tomás Irigaray i López amb el Joan Escoda i Prats a Talamanca a les 8,30, i continuàvem amb el seu vehicle fins a Torroella de Baix, on recolliríem puntualment a les 9,00 al Jordi Griera i Cors. Iniciàvem la ruta creuant el Pont de Cabrianes, de quin inexplicable estat d’incúria i abandó en voldria saber la causa; ben aviat a l’esquerra en el sentit de la marxa, veiem un cartell *CAN VILA*, la casa, amb trets clars d’haver-se reformat per raons de seguretat, contempla des de dalt d’un turó l’amplia vall que limita amb la riera Gavarresa; sembla que actualment dona servei com restaurant i/o lloc per a celebracions.

Localitzàvem amb l’ajuda del G.P.S del Joan, un camp de blat, que des d’una posició meridional i ponentina, identifiquem com el Jaciment de Matacans; no hi ha llevat de les magnifiques vistes, res de ressenyable; hi ha dades en relació al lloc que situen el seu moment fundacional vers els segles III o II aC. L’establiment seria del tipus vil·la i sembla que no hauria de ser pas massa petita. En la meva recerca particular faig una gran troballa; l’església del Pont de Cabrianes podem incorporar-la a l’eremitori de Montserrat, quina silueta inconfusible ens amaga la boirina anunciadora d’un dia d’intensa xardor.

Continuàvem fins localitzar – també amb l’ajuda del G.P.S. - *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* ; el lloc orfe de tota cura, amaga el que sembla, no tant un punt d’observació i/o defensa, com podria deduir-se pel nom, com d‘oració i pregaria; possiblement - també - pels habitants de la molt propera *MATACANS*. Aquesta hipòtesi ens faria anticipar notablement la presència humana en aquest indret.

Esmorzarem sota un sol de justícia, contemplant els cèrcols de pedra, que podrien haver sostingut en el seu punt més alt, una Taula semblant a la que podeu veure a Vallgorgina al Vallès Oriental.

En la tornada ens aturarem per retratar La Vila, tenint com a fons Artés.

Per les vinyes que ens envolten els tractors feinegen; ensulfaten en previsió del terrible mildiu de la vinya, quines manifestacions possiblement heu vist en alguna ocasió : les fulles malaltes presenten unes taques groguenques que consumeixen la fulla fins que cau. En els grans de raïm joves apareix una pelussa de color vermell grisenc, que és converteix en vermell terrós a mesura que avança la malaltia.

Avui tocava interpretar més que veure.

Amb tot, si en teniu ocasió no deixeu de visitar Artés, i d’assaborir els seus vins i caves de fama alhora que llegendària, totalment merescuda.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Un impuls em feia girar a la dreta en la sortida de Sant Miquel Sesperxes, enlloc de fer-ho a l’esquerra, i desprès d’un breu trajecte, ascendíem el camí recentment arranjat que ens portaria passant pel costat de la font, a la petita plaça del cementiri i l’església de Sant Martí de Centelles. Coneixia el lloc . D’aquí surt el camí que s’ enfila per la muntanya i que en una breu però forta ascensió et situa a les runes de l’antic Castell de Sant Martí de Centelles. L’havíem fet en ocasió d’una excursió de Castell a Castell; de Sant Martí a la Popa.

L’església era closa, - com acostumen a trobar-se dissortadament per arreu – aquell dia que s’esmenta en el paràgraf anterior; sortosament aquest dissabte 19 de juliol de 2.008, tenia les portes obertes, i érem convidats a contemplar-ne l’interior. Em sobtava la imatge romànica de Santa Maria del Castell , situada ara dins el recinte comú del temple per decisió de la comunitat. Històricament la imatge presidia la Capella Privativa dels Comtes de Centelles, que comprenia tot el costat dret de l’edifici, i on s’accedia actualment des de l’interior de l’església.

Em confesso marià, i la contemplació d’aquella imatge – una còpia fidel de l’original que podeu contemplar al Museu Diocesà de Vic – m’havia colpit de forma intensa.

Al vespre mentre escoltava els sons cèltics que el grup Dealan generava al nou espai de la Plaça Major de Castellar del Vallès, el meu cervell tornava a Sant Martí de Centelles, i a la imatge d’infinita tendresa de Santa Maria del Castell; se’m acudien alguns mots que al llarg de la nit, durant el son anirien definint-se, fins ser recollits com primera feina del diumenge 20 de juliol;

A la teva consideració amic lector els presento :

Maria de les herbes aromàtiques

Ensenyeu-nos la veritable generositat

Maria del fonoll i de la farigola

Ensenyeu-nos l’alegria de compartir

Maria de l ‘espígol i del romaní

Ensenyeu-nos el goig de la donació gratuïta

Maria de la sàlvia i de la camamilla

Ensenyeu-nos a practicar l’amor

Maria dels conreus i dels boscos

Ensenyeu-nos a viure amb senzillesa

Maria del roure i de l’alzina

Ensenyeu-nos a acceptar als altres

Maria del dies clars i assolellats

Ensenyeu-nos a gaudir de l’existència

Maria del fred i de les boires

Guariu-nos sempre de tot mal

Maria de les terres solitàries i les cases oblidades

Feu-nos recordar sempre que Déu va crear els pobles

Maria dels pagesos i les feines manuals

Feu-nos destres en el servei a la pàtria

Maria del Castell, Senyora de Centelles

Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost

Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes

Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Començaven a les 8,00 a la Plaça Granados a Sabadell, El Tomás Irigary i López, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés havíem de trobar-nos a les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Sant Quirze de Safaja.

Ens aturaríem al terme de Caldes de Montbui, de quin Ajuntament esperem noticies relatives a la història de la casa coneguda com : Torre Nova, també dita en algun moment casa de les serps, i on actualment te la seva seu el  CLUB HIPICA TORRENOVA. telèfon: 93 865 21 91

La casa, quadrada, amb una torre central també quadrada,  transmet una imatge de força, i  se li presumeix un passat de domini  de caràcter quasi militar de la contrada. Sembla que fou temporalment confiscada  per l’Ajuntament en la darrera confrontació bèl·lica 1.936-1.939.

Us sembla com a mi, que la casa amaga una història interessant ?

Abans de les 9,00 ens trobàvem amb el Joan a l’aparcament de la Fonda de Sant Quirze de Safaja;  botifarres ,truita ,llom , cigrons, cervesa sense alcohol, vi, cafès, foren el nostre àpat matinal.

Començaríem a cremar calories en el camí a la Balma de l’Espluga a Sant Quirze Safaja, en aquest indret TV3 va filmar algunes escenes d’un documental sobre la vida dels humans, abans dels impostos directes, indirectes, l’I.B.I. …etcètera, etcètera, sembla que se’n sortien prou bé, tot i la no obligatorietat de la tercera hora de castellà/espanyol.  Intuïm per l’obertura de nous accessos una propera explotació de l’indret

Agafem ara el vehicle per arribar-nos fins a Sant Miquel Sesperxes, des d’on continuarem a peu fins al Soler del Coll, on es varen rodar - també per TV3 - els capítols de la Masia de 1.907; el Joan Vila i Riera, coneixedor d’aquesta casa des de fa molts i molts anys, ens explicarà  que fou ell qui els va arranjar l’hort - que encara avui conrea - i alguns dels miratges clàssics de la televisió; la falsa font,  els canyissos sota una teulada nova, i ens demanarà la transcripció de l’escut que es troba damunt l’accés pel costat de la propietat. La casa de planta quadrada, ens recorda la Torre Nova de Caldes de Montbui que veiem al mati, també d’aquest Soler del Coll en demanarem informació a l’Ajuntament.

La parròquia de Sant Martí de Centelles, situada just sota el turó “agulla de Sant Martí”, on es localitzen les restes del Castell, està oberta aquest mati del dissabte 19 de juliol de 2.008, i tenim el goig de poder contemplar la imatge  de Santa Maria de Castell, instal·lada ara a la església comú, i que històricament tenia el seu lloc a la capella privativa dels  Comtes de Centelles. Lògicament contemplem una còpia de la imatge romànica, ja que l’original es troba al Museu Diocesà de Vic. Agraïm molt sincerament el detall de permetre’ns fer la visita al veí,  del qui desconeixem el nom i llinatge.

En la tornada farem encara una comprovació :   el pont de Sant Quirze de Safaja, no te cap escut, ni blasó, sinó simplement un quadrat ornamental.  Intentem no pertorbar els qui sojornen plàcidament prop de l’aigua.

Ens acomiadem del Joan Escoda i Prats a Sant Quirze de Safaja, esperem retrobar-nos ben aviat en aquesta aventura apassionant de conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Amb aquesta denominació trobem a la cuina catalana un plat exquisit, el conill amb llagostins i/o amb escamarlans; també i aquesta és l’accepció que s’escau al relat, parlem de mar i muntanya quan fem un trajecte que ens porta d’un lloc a l’altre.

Ens trobàvem a Vallgorguina a les 8,30 del diumenge 13 de juliol de 2.008; havíem d’esmorzar plegats amb el Joan i La Mari, que tenien com hostes a la Maria Ines, Ines , o Mariné , que de totes aquestes formes la coneixen i la seva parella, el Joan.

Un cop ben alimentats fèiem via en direcció al dolmen conegut com Pedra Gentil.

Hi ha en relació a aquests monuments megalítics, en concret als anomenats dòlmens, un gran desconeixement; des de la mateixa denominació recollida de la llengua bretona, sense però, cap certesa quan al nom que li varen donar els seus constructors, fins als usos que tradicionalment es consideraven únicament mortuoris, i que alguns estudiosos de l’antropologia, amplien a funcions de temple i/o lloc sagrat.

Sens dubte els petits dòlmens tenien una funció mortuòria; els caçadors tapaven amb pedres el cos del company caigut, per tal d’evitar que fos devorat per les bèsties.

Els gran dòlmens, com el de Pedra Gentil a Vallgorguina, tenien funcions més sacramentals eren sens dubte, els llocs des d’on els xamans invocaven les deidats de la terra; la mare terra.

Ens situem al voltant de la taula , també així s’anomenen els dòlmens grans i amb les mans damunt la pedra, sentíem fluir la força còsmica; per un moment ens sumaven a l’energia que mou el món !

Hi ha una llarga tradició – tant llarga com fantasiosa, si m’ho permeteu dir – que situa practiques de bruixeria en aquest lloc concret; les forces del maligne, abans i ara, acostumem a trobar-se al pla, per arreu trobareu pla de les bruixes, i per descomptat lladregots, corruptes, prepotents,…. d’un i altre gènere, els trobareu més fàcilment a les terres baixes, que en aquestes alçades.

Se’ns fa difícil marxar d’aquell indret, cal però donar compliment al programa; fem camí vers la platja de la Pineda on seurem a prendre un refresc, i ens retratarem al costat d’una barca de pesca , abans d’arribar-nos tot passejant fins a la Formiga, on compartirem taula i xerrada.

Surt a la conversa en tema de les ajudes i facilitats que reben particulars i empreses, aquí a Catalunya i a Andalusia; sembla que estem parlant no de diferents comunitats autònomes d’un mateix estat, sinó clarament de móns diferents !!!

Recentment es publicaven les balances fiscals; he recordat aquell episodi en que Juli César, quan se li queixa un franc perquè atura amb el peu la balança d’un rescat, li contesta somrient; Vae victis ! ; ai dels vençuts !!!

Doncs això amics lectors, Vae victis !!!!

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Dissabte 12 de juliol, 21 hores, plou amb fúria, correm fins l’entrada del teatre de La
Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca és una entitat fundada el 1895 a Sentmenat , en que es duen a terme una munió d’activitats de caire bàsicament cultural.

Avui tenim el sopar i la festa de fi de temporada del grup de country, que al caliu del Toni i Eli, s’ha format - i ni para de créixer – en aquesta vila vallesana.

Embotits, vedella amb bolets, gelats, pastes, aigua, vi, cava, cafès i ”gotes”, ens tindran entretinguts fins més enllà de les 22,30; desprès el country en un marc particularment adequat -és un edifici mes que centenari – farà justícia amb els possibles excessos fins –en el nostre cas – les dues de la matinada del diumenge 13

Entre els qui fem habitualment d’espectadors, s’especula sobre les raons de l’èxit que sens dubte ha assolit el Country. Ens decidim per acceptar que estem davant d’un so eclèctic, format a partir dels sons d’arreu del món que el emigrants portaven amb ells, quan pujaven als vaixells amb destinació a les amèriques. Hi ha fins que ara veu clar, les restes del flamenc en els cops de bota, o de la sardana en el comptar dels passos, o ………

Està clar en tot cas que el Country te avui la percepció d’una activitat “natural” , com ho devien ser en el seu moment els malnomenats “balls regionals” , que sota el feixisme, i els successius governs que confiem ens portin algun dia a la democràcia, van ser percebuts – i alguns ho son avui encara - com manifestacions d’una determinada opció política.

Deixem la conversa per contemplar les evolucions dels dansaires, que s’aturaran únicament per lliurar un regal als mestres, i que malgrat la calor intensa, tornaran a ballar fins que el cos aguanti !!!!

Quan ens acomiadem ens recorden que en aquest mateix lloc, i dins dels actes de la Festa major d’agost tindrà lloc una magna ballada. Coincidirà sens dubte amb altres ofertes a Sabadell, i les poblacions que tenen la Festa el mateix dia.

En tot cas, si més no per conèixer Sentmenat i gaudir de centenari edifici de La
Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca , us aconsello que feu lloc a la vostra agenda.

Bon estiu grangers !!!!

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Començava la nostra recerca el mati del dissabte 10 de novembre de 2.007, anàvem en aquella ocasió el Joan Moliner i Manau i l’Antonio Mora Vergés; en aquella ocasió acabava dient :

Després de recórrer l’espai que limiten : la masia de l’Espina, el Roc Colomer, l’Espinoi, i un bon tram de la riera, aquí dita de l’Espina, que recull les aigües de l’altiplà i les porta fins a Monistrol de Calders, i comprovar que més enllà d’esmentar-se en el plànol de l’editorial Alpina [ que perdria en el recorregut matinal ], no hi ha cap vestigi físic d’aquest molí, que atesa la importància història de la casa que depenia, devia ser, sens dubte d’una bella fàbrica.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00 i abans de les 9,00, deixàvem el cotxe ben aparcat a Collsuspina i caminàvem ja pel G-177 en direcció a l’Espina, la intensa pudor de les aigües fecals – malgrat la data, quasi hivernal - que a cel obert contaminen l’aire i possiblement els aqüifers d’aquestes terres altes de l’altiplà, son un pèssim reclam per aquesta població nascuda al caliu del camí ral de Vic a Manresa. Davant de la masia de l’Espina començaríem a davallar cap al llit de la riera, en algun punt, s’observa un fort desnivell que podria haver-se aprofitat com a molí, no hi ha però cap resta d’edificació que confirmi aquesta hipòtesi; creuem el llit eixut de la riera, i ascendim fins al Roc Colomer, des d’on fem per la riba contraria, un nou recorregut, trobem només una gran bassa plena a vessar de les aigües brutes a que fèiem esment en començar el paràgraf.

El Josep Planas [ ha qui esperem conèixer properament ], ens havia enviat el 13 de març de 2008 un seguit d’informació que venia a corroborar l’existència d’un molí dins la propietat coneguda com l’Espina :

La descripció per arribar-hi seria la següent:

Aquesta ruta, l’Espina - Molí de l’Espina, s’inicia en el punt del GR-177 que està senyalat amb un post de fusta que en el rètol indica: “l’Espina” i que correspon a una cruïlla. Correspon a la fita 012. S’ha de agafar el camí de la dreta, si es ve de Collsuspina, o be s’ha de continuar en la mateixa direcció si es ve de Coll d’Heures. Aquest camí no està marcat en el mapa de l’Alpina.
S’ha de seguir el camí, cada cop menys marcat, i que s’acaba perdent en un camp. Llavors cal continuar per un nivell inferior i una mica més endavant dirigir-se cap a un pal de fusta de una línia elèctrica amb el cable trenat.
D’aquí cal anar cap a un camp situat a un nivell inferior, fita 011.
En aquest punt, una mica a la dreta i enmig d’un bardissar, hi podem distingir restes de una construcció; hem d’anar ara una mica cap a l’esquerra i baixar, per corriols indefinits, cap all llit del torrent. Un cop hi som hem de anar cap a la dreta seguint pel llit del torrent fins que trobem, fita 010, les restes de un pont, amb moltes pedres treballades al mig del llit del torrent.
A la dreta hi veiem les restes que hem pogut veure des del camp, mentre que a l’esquerra hi veiem les restes d’una construcció molt més gran.
Encara que hi ha molta vegetació ens hi podem acostar a totes dues construccions.”

Posàvem data a la sortida, dissabte 12 de juliol de 2.008, ens trobàvem en aquesta ocasió a Collsuspina el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, desprès d’esmorzar de forquilla i ganivet a Cal Forné, iniciàvem el camí; dúiem atenen la observació del Josep un xerrac i unes tisores de podar.

El llit de la riera estava particularment relliscós, i ara una eina, ara l’altra ens anàvem fem pas amb la màxima cura, veiem el munt de pedres ,i a l’esquerra per damunt del nivell de la riera endevinàvem una finestra; ens decidíem per pujar i entre bardisses, brusca i tota mena de vegetació construíem una via d’accés; ens esperava el premi gros !. Accedíem a l’interior de les dues estances que resten dempeus; recollíem imatges del que possiblement fou una fornícula, a l’habitació principal de la casa; portes, finestres, parets, tot està literalment devorat per la vegetació que s’endinsa dins dels murs, i acabarà per desfer-los.

Fem la tornada pel costat de l’Espinoi, això permetrà retratar també al Joan Escoda i Prats l’anomenat Roc Colomer, que suggereix – com indica el seu nom - un gran colom des d’una perspectiva concreta.

Quan ens acomiadem a Collsuspina, al goig de la trobada que compartim tots dos, s’afegeix per a mi l’alliberament per poder desclavar-me l’espina del Molí de l’Espina.

Gràcies des d’aquí, a tots els que – citats i no citats - ho heu fet possible.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Escrivia tenint davant meu les còpies facsímil de la Revista JORBA, editada a Manresa el mes de juny de 1.913, les seus d’aquesta publicació eren aleshores :el Carrer Borne núm 36 – Plaza Sant Domingo, num 2 – i Carrer Nueva núm 49 de MANRESA. Hi figura també AÑO V Núm. 48

Aquest material m’arribava des de Moià, per gentilesa del Sr. Josep Roca Valldeoriola , amb qui havia fet coneixença mitjançant Internet.

En el primer e.mail em deia : Hola em dic Josep, avui per casualitat he entrat a la revista edu.moianes i he llegit el relat de “el secret de marfà´´ m’ha agradat molt. Si l’hi interessa jo tinc un relat o historia referent a la casa o castell de Rocafort, ara popularment El Castell del Moro, l’historia es titula “ la dama de las herraduras´´ esta escrit en castellá, si en vol mes informació posis en contacte.
Josep

Amic lector, com be suposes vaig contestar al mateix moment, manifestant alhora que agraïment per doble finesa : l’amable comentari quan al relat “ el secret de Marfà “ , i l’oferiment d’aquest material històric.

En el segon e.mail , responia el Josep - ara ja ens dèiem pel nom - : Hola Antonio, be ja has contactat i em fas unes preguntes que passo a respondre’t :
Jo soc col·leccionista de sobres de sucre i quan fan trobades de intercanvi si puc i vaig, ara fa dos anys vaig anar a Figueres i varem coincidir amb una trobada de antiquaris, a mi m’agrada fer el tafaner amb diaris, papers, postals, revistes etc., : la primera revista que amb cau a las mans es aquesta que parla de Rocafort, no m’ho vaig pensar dues vegades i la vaig comprar, així es com ha arribat a las meves mans.
. ¿Si te un fonament real ? crec que si, la revista te per títol Jorba amb data del juny de 1913 , la signa ,Maria de Bell-lloch, “traducido del setmanari català del 11 de octubre de 1894 ´´. Si es molt llarga ? dons 3 fulls amb fotos incloses.
T’interessaria veure-la o l’envio , queda a las teves mans Pep

Davant la dificultat d’una tramesa telemàtica, li demano al Josep que em faci una tramesa postal, i justament avui , divendres 11 de juliol ha arribat a casa.

Parla el relat de Margarita de Planell, esposa de Bartolomé de Rocafort, en els anys terribles de la pèrdua dels nostres drets a mans dels Borbons. El Senyor de Rocafort, juntament amb els seus masovers, i els que teníem amb ell el contracte de rabassa morta, lluitaren de valent durant molt de temps en aquestes terres altes, on la presencia de forces lleials al Monarca absolut , era puntual i limitada.

Finalment els espanyols posaren setge a l’esposa del cabdill amb l’esperança que els portes fins a ell, diuen les cròniques – i d’aquí ve el nom - que Margarita de Planell, Senyora de Rocafort, es feia ferrar els cavalls al reves, i quan sortia – normalment a l’empara de la nit - les petjades semblaven indicar entrades a la casa enlloc de sortides.

Sabem – per desgracia amics lectors - que finalment Catalunya perdria aquella Guerra, i amb ella la llibertat.

Gràcies Josep, per aquesta tramesa, que si més no, equilibra el balanç històric de la nissaga Rocafort, que desapareixia definitivament d’aquest món en el decurs del segle XX.

© Antonio Mora Vergés

Fotografies cedides per la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

Envia aquest escrit per e:mail

Sopava amb els balladors/es dels diferents nivells, l’any en terme de country quan som a l’hora de fer balanç, ha tingut un sòlid creixement. No faré la comparació amb la gestió econòmica, fora molt cruel, oi ?

Abans de l’aturada per sopar, s’han dut a terme les classes corresponents, i un cop recuperades les energies; tothom a ballar !!. Les agulles del rellotge ja canviaven de dia, quan ens acomiadàvem amb els millors desitjos per aquestes vacances, en les que certament d’ocasions per ballar no en faltaran aneu o aneu.

Personalment he fet d’espectador i ocasionalment – com avui – de cronista. En aquesta ocasió les imatges les posarà la Neus Pino, la professora terrassenca a quina tasca gegantina s’ha d’imputar l’èxit del country a Castellar del Vallès.

La mitja lluna d’aquest dijous de juliol, semblava somriure quan sortíem del recinte Tolrà.

Abans de posar-me al llit, he pensat que calia recollir aquest petit esdeveniment. L’existència humana al capdavall, és només la suma dels bons moments, que per regla general son de curta durada.

Us trasllado els meus personals desitjos, pel que fa a les properes vacances, que tingueu salut, que tingueu alegria, i per damunt de tot, que ens trobem de bell nou quan torni a començar el curs.

Fins aviat.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Envia aquest escrit per e:mail