Dinàvem amb el Sergi, l’Anna, el Toni, i la Raquel, j i la meva esposa, malgrat la calor intensa del diumenge 29 de juny de 2.008, convencia als meus amics per arribar-nos fins a la Santa Creu de Creixà, que val a dir-ho no és tasca senzilla. La senyalització del tot deficient, el fet que majoritàriament el veïnat sigui de segona residència i sense cap vinculació al poble i/o al país, i el pèssim estat dels accessos, ens ho varen posar un xic complicat.

Superàvem un camí de terra, i dins d’una fondalada, veiem el petit cementiri i la fàbrica encara avui l impressionant d’aquesta ermita. Cal descartar-ne la pertinença a l’eremitori de Montserrat, per la situació enclotada en que es troba.

De l’església, i dels topònims, Creixà, Palau o Palou, hi ha força informació, vegeu tot seguit :

En el segle VII ja s’esmenta el lloc de Crexano, sense notícies de l’església. El mot creixa, sense accent, s’empra en relació a les crescudes del mar , i també a les dels rius; prop d’aquesta església s’observa l’esvoranc terrible d’una riera. No sembla desassenyat pensar que en ocasió d’alguna excepcional crescuda, el nivell de les aigües arribes fins al lloc on trobem avui, l’església i el cementiri. A les vinyes que segueixen vers les muntanyes que porten a Can Canals s’hi han trobat restes de ceràmica romana, el que fa pensar que hi hagués algun assentament d’aquesta civilització a la zona.

L’ any 1018 ja consta la capella amb el nom de Santa Creu de Palau; tenim quan aquest topònim un dubte. Enlloc de Palau, podria haver estat palou [ del llatí palla ], com en el cas de l’església homònima que trobem als peus del Farell, a les Valls del Montcau ?. La tesis en una agricultura de subsistència, en la que el conreu del blat i l’ordi, serien sens dubte els habituals en aquestes planes, esdevé molts versemblant.

L’any 1120, possiblement pel prestigi que s’associa al món llatí ,apareix ja escrit el nom de Santa Creu de Creixà. El monument és restaurat a finals del segle XVII i ampliat amb els altars laterals, la sagristia, l’allargament de la nau, la portalada de ponent, el campanar i més tard amb el cor. A la part de tramuntana, (zona de les actuals oliveres) la data de 1691 hi figura escrita a la part exterior d’un dels altars. Aquesta restauració/ampliació coincideix amb la construcció de l’altar del Sant Crist a Santa Maria de Piera, l’any 1630, i amb la primera treta de la imatge per demanar aigua, documentada en el Llibre d’Or del Sant Crist del 1691.
Les dades esmentades ens fan suposar que la llegenda del Sant Crist de la pluja, de Piera, l’hauríem de situar a principis del segle XVII.
Hi ha en relació a la contrada més que al temple, una curiosa llegenda ; la de Maria Lleopart , que ens parla d’ un peregrí que es va aparèixer a una veïna de la Parròquia de la Santa Creu de Creixà, diuen les cròniques que vivia prop del temple en un turó anomenat de la LLeoparda per demanar-li pa i aquesta li digué que de bon grat n’hi donaria, però la pastera era buida.
El peregrí li va dir que a Piera hi havia un Sant Crist a la capella de Sant Francesc del Mercadal (avui desapareguda) que si el treien en processó la pluja regaria els camps de tot Piera i que anés a la pastera que la trobaria a vessar de pa.
Efectivament hi havia pa, però el peregrí, que ben bé podia ésser un àngel, quan ella va tornar ja no hi era. Avisades les autoritats van treure el Sant Crist en processó i la pluja va regar els camps immediatament.

Aquesta mena de relats, es molt freqüent en aquell periode. En tot cas, confirmaria la tesis d’una agricultura de subsistència, blat, ordi …….

És una època també de creixement econòmic de Catalunya centrat sobretot en l’autorització oficial de comerciar amb Amèrica de la primera meitat del segle XVIII, enviant primordialment aiguardent fabricat amb el raïm de les vinyes plantades de manera intensiva per arreu, i molt particularment en aquesta zona

Recollia imatges únicament de l’exterior del temple i del petit cementiri. A la desolació del nostre patrimoni històric i cultural, li faltaven només els brètols que practiquen el robatori sacríleg del bronze i el coure de les sepultures.

Un consell, busqueu temps per visitar aquesta joia.

© Antonio Mora Vergés

Anàvem a Masquefa, quin origen etimològicament vol dir “terra fèrtil” en la llengua que parlaven els catalans als segles VIII, IX i fins ben entrat el segle X, l’àrab i/o el amazigh. El Sergi i l’Anna que ens havien fet saber la seva intenció de casar-se el 2 d’agost, ens esperaven a dinar al Toni, a la Raquel, a la meva esposa i a mi.

Desprès del dinar, i malgrat la forta calor d’aquest diumenge 29 de juny, en que l’equip de futbol d’Espanya assoliria la fita de guanyar la Copa de Europa, i el Joan Escoda i Prats, les imatges meravelloses de l’interior de la Cova Regal-Marcet, els nostres amfitrions ens acompanyaven fins a l’ermita romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa.

El lloc aturonat fa creïble que fos alhora castell, com semblen confirmar el texts clàssics. l’església de Sant Pere “…ibidem fundata” que vol dir “aquí mateix fundada”. Reforça aquesta tesis la presencia d’un mur i algunes pedres a redós del temple.

Citem : L’església romànica de Sant Pere i la Santa creu, antiga parròquia de Masquefa, es conserva avui dia i la seva construcció definitiva data entre finals del SXII i el SXIII coincidint la seva finalització amb la transició del romànic al gòtic a Catalunya i amb el regnat de Jaume I “el conqueridor” (1213-1276) ja que l’esmentat rei , l’any 1234 va confirmar com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de Masquefa i la seva parròquia.

L’orografia del terreny on s’enclava l’església, reforça la teoria de que la construcció inicial fou a càrrec dels sarraïns. Esta orientada damunt d’un cingle de manera que només té fàcil accés per la cara de Ponent, deixant la cara més enrevessada a la banda de Llevant, que es per on podien venir els cristians abans d’ultrapassar la frontera del Llobregat.

La seva ubicació geogràfica és privilegiada, ja que permet una visió completa de la muntanya de Montserrat per la seva vessant meridional
Situada en un espadat entre el torrent del cementiri i la riera, a uns 500 metres del poble actual .

Aquesta església consta d’una sola nau amb volta de canó reforçada per tres arcs adossats als murs i es tanca amb l’absis. En la porta principal hi ha dues arquevoltes sense decoració. Disposa d’un petit rosetó obert a la façana de ponent que conté uns elements decoratius. Aquesta decoració del rosetó consisteix en un fris amb dents de serra i per sota del fris hi han unes mènsules amb relleus que venen a representar els signes del zodíac. A l’interior de l’església s’hi han trobat restes de pintures murals amb la figura d’un sant i d’un àngel.Més tard l’estructura s’engrandirà amb una capella quadrangular i un campanar, i es decorarà l’interior amb dos retaules gòtics, actualment conservats al Museu Diocesà de Barcelona.

Recolliria – com per arreu – imatges únicament de l’exterior del temple.

© Antonio Mora Vergés

A http://coneixercatalunya.blogspot.com/ podreu trobar algunes mostres d’aquesta activitat, recollides al llarg dels anys a : Olesa de Montserrat, Esparreguera, Vacarisses, Castellbell i el Vilar, Sant Vicens de Castellet, el Pont de Vilomara, … i els punts alts de les Valls del Montcau, l’Alt Vallès i la plana majestuosa del Moianes.

Habitualment no és la meva esposa qui m’acompanya en aquestes sortides; hi ha però excepcions memorables com aquesta, en les que principalment per evitar que ho faci sol, agafa el seu barret de palla, un calçat adequat i roba còmoda, i preparada la motxilla, amb aigua, fruita i els estris habituals, camera fotogràfica, binocles ,…. sortim a l’aventura.

Anàvem en aquesta ocasió fins a Marganell, conegut també oficialment com Santa Cecília de Montserrat, i dins quin extern terme que culmina al puig de Sant Jeroni trobem: el nou monestir de Sant Benet de Montserrat, i l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, i el lloc que avui serà destí de la nostra sortida , l’antiga església parroquial de Sant Esteve.

L’església des de lluny – com tantes i tantes coses, oi amic lector ? – dona una sensació de fortalesa, que es trenca dolorosament en accedir al seu interior, un cop superada la corda que a manera de protecció en limita l’accés; el lloc orfe de teulada ens presenta les parets nues, conserva amb tot encara una part de l’estructura romànica, amb una nau capçada vers llevant on destaquen un absis semicircular, llis i sense cap finestra. Diuen les cròniques que tot i l’austeritat que caracteritza el romànic, disposava aquest temple d’altar major, capelles laterals i un petit cor.

L’any 1.824 es dugueren a terme obres d’ampliació i millora, entre les que destaca l’esvelt campanar de torre. Actualment l’únic senyal d’activitat el trobem justament al petit cementiri.

Ens explicaven quasi com una rondalla – i així ho recollim – que l’església es va aixecar en aquest lloc, per facilitar l’accés dels pagesos de Marganell – que havien d’anar a oir missa a Santa Cecília – i dels de l’actual Sant Cristòfol, que anaven aleshores fins a Castellbell. Quan ja s’acabaven les obres els de Castellbell es van desdir del compromís de fer-se càrrec de la meitat de l’import, i en revenja els de Marganell, tapiaren les finestres del campanar que donaven al terme veí perquè ni tant sols poguessin oir el so de les campanes. Les dades de construcció de Sant Cristòfor o del mateix Sant Jaume també en terres de Castellbell i relativament proper a Sant Esteve, semblen contradir aquesta història ja clàssica de la rivalitat entre pobles veïns.

Les imatges de l’absoluta ruïna d’aquest església, ens ratifiquen en l’absoluta desprotecció del nostre patrimoni històric per part de la Generalitat de Barcelona.

Em pregunto, no fora possible organitzar una marató especial pel romànic català ?. Doncs mans a la feina que ja fem tard !!!!

© Antonio Mora Vergés