Arxiu per a abril 2008

Hisenda, camí del Gòlgota.

dimecres 30 abril 2008

El Diari Expansión, en data 30.04.2.008, publica – tot i que parcialment – una Sentència del Tribunal Superior de Justícia del País València, en la que clarament es requereix d’aquest Òrgan de l’administració, el que en un estat de Dret, es demana a tothom, i que altrament han jurat per la seva consciència i honor fer en tot moment els funcionaris públics, complir i fer complir la llei.

Diu la Sentència que a banda de les famoses Declaracions Paral·leles, els funcionaris han d’acreditar [ a ells els pertoca provar-ho ], el que està malament en la Declaració dels Ciutadans.

Aquesta resolució en la que el concepte indefensió, per definir la situació dels contribuents espanyols, és una constant repetida una i altra vegada, posa al descobert la nafra paorosa d’aquest mal anomenat servei públic. Prevalent-se de la seva privilegiada situació han forçat, una i mil vegades de forma conscient i voluntària resolucions injustes.

La publicació arribarà a la taula del Fiscal Anticorrupció, i tothom està a l’espera de les actuacions que pot emprendre.

El Defensor del Pueblo del Reino de Espanya, bàsicament per desconfiança quan a l’organisme ad-hoc d’hisenda; el Consejo Para la Defensa del Contribuyente, te també molts i molts tràmits pendents, estem tot just al inici d’aquest llarg camí del Gòlgota, on esperem veure penjats en creu, no pas a l’òrgan [A.E.A.T], sinó clarament als “organistes” que n’han fet en perjudici de tots un us pervers.

En defensa particularment dels contribuents catalans, esperàvem, esperem i val a dir-ho comencem a desesperar, que des del Parlament de Catalunya, es constitueixi una Comissió d’investigació. Agrairé que vulgueu trametre e.mails a la Mesa i als Diputats en aquest sentit.

Insistir només en que també davant d’hisenda, malgrat ser catalans, teniu els mateixos drets que la Constitució Espanyola de 1.978 reconeix als espanyols; presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, obligació de contribuir d’acord amb la vostra capacitat econòmica ,….. i per damunt de tot, el dret a exigir justament que també per nosaltres es faci complir la llei.

© Antonio Mora Vergés

Sección primera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del TSJCV en su sentencia 1.153/97.

La mare de Déu plorava

dimecres 30 abril 2008

Ixi de tota tristura el pecador que us invoca. Sigueu la nostra Advocada
A començaments de la tardor vam fer una visita a Les Borges del Camp amb motiu de la presa de possessió del nou rector de la parròquia, un burgalès tan savi que es mereix que algun dia n’escriguem profusament.
D’altra banda, abans de l’hora senyalada per a la cerimònia, ens vam atansar a Mont-roig del Camp, on Joan Miró havia residit llargues temporades a la masia del seu pare i on va pintar alguns dels seus millors quadres.
La vila és famosa per això i per la seva platja, dita Miami -com la d’Amèrica- topònim l’origen del qual desconec totalment perquè no em sembla ni visigot, ni romà, ni àrab.
Nosaltres, però, vam agafar el camí de l’interior, i a les envistes de la Serra de la Pedrera, que ens vigilava per la nostra esquerra, vam arribar, a uns quatre quilòmetres de Mont-roig, al santuari de la Mare de Déu de la Roca. El lloc, que recorda un gran penya-segat d’àligues, té en el seu punt més alt una esglesiola dedicada a Sant Ramon i a la part baixa l’ermita de la Mare de Déu, juntament amb una hostatgeria i l’estança de l’ermitana. Des del mirador les vistes sobre la plana del Baix Camp fins al mar resulten impressionants, però la sensació de solitud és aclaparadora.
L’estàtua de la Mare de Déu de la Roca conforma la típica Verge en Majestat. Es tracta d’una figura coronada, asseguda, que al braç esquerre aguanta el Nen Jesús, i amb la mà dreta sembla subjectar amb força un ceptre que simbolitza la seva condició de reina universal. El seu semblant és infantil i té la mirada com perduda.
El dia que vam visitar-la, m’hi vaig acostar a poc a poc, amb respecte. Em vaig agenollar uns minuts, en silenci, procurant comprendre el significat d’aquella mirada, i quan m’hi vaig aproximar una mica més vaig poder distingir que dels seus ulls brollaven llàgrimes de pena: la Mare de Déu plorava!…
(c) Antoni Ibáñez Olivares

Malsons del passat.

dimarts 29 abril 2008

Joseph Fritzl, està actualment a totes les revistes i diaris del món, tothom està horroritzat per la sòrdida història d’aquest enginyer jubilat de Austetten, a 130 quilòmetres de Viena; ¿Quan fa que sortia a la llum el segrest de Natacha Kampus, i el suïcidi quasi instantani del seu raptor Wolfgang Priplopil ?.

¿Que passa a Àustria ?. Potser que no tanquem tant l’objectiu i refem la pregunta a nivell mundial; ¿Per què a banda de la corrupció endèmica, continuen a Espanya els crims contra les dones ?. ¿Com s’expliquen els assassinats múltiples que periòdicament commocionen als Estats Units ?. ¿Quina raó ens fa callar davant dels genocidis ?. Irak, el Tibet, … però també els Balcans, Àfrica, Amèrica del sud. ¿ Podrem explicar el silenci còmplice, davant la mort per fam de milions de persones en desviar per a la producció d’hidrocarburs tones i tones de blat, ordi, arròs i altres aliments bàsics ?

No fa encara un segle de l’anomenada Primera Guerra Mundial; en aquella ocasió la nostra espècie va excel·lir en crueltat, misèria moral; però sobretot de manera principal en l’enriquiment exponencial d’una minoria que ja no trobarà aturador a la seva cobdícia; vindrà una confrontació menor – La guerra Civil Espanyola – en la que es posaran a prova els nous enginys per matar, i acte seguit la Segona Guerra Mundial, i des d’aquell moment, sempre, sempre ,sempre, hem tingut alguna guerra “local” en marxa, l’orient Mitjà , Corea, Vietnam [en la versió francesa, que voldran acabar els americans ], l’Afganistan [ aquí primer en versió russa i ara també yanki ] , Amèrica del Sud, Irak , Àfrica [ on recentment s’ha posat de manifest que des d’alguns governs s’estan atorgant encara patents de cors ] ……..

Hi ha sens dubte una gran part de la humanitat que està “tocada”, en el sentit, que malgrat haver sobreviscut a tanta immundícia, no ha pogut desenvolupar mecanismes per integrar- per pair si us agrada més - aquestes elevades dosis de maldat, i així, de forma esporàdica, ens arriben noticies que posen de manifest aquesta discordança lògica : No podem fer una vida normal, per la senzilla raó que hem oblidat que és “ normal “ en la nostra vida !. Patim col·lectivament una manifestació peculiar del síndrome de Mides, fem malbé tot allò que toquem en la creença absurda que ho tornarem en or !

Els malsons del passat, se’ns fan presents constantment, només sembla existir una possible sortida : aturar aquest model pervers, i cercar-ne un de nou a nivell mundial que ens permeti tornar el sentit primigeni a mots com : igualtat, justícia , pau, … i, si, perquè no, amor ?

© Antonio Mora Vergés

L’home de Moià.

diumenge 27 abril 2008

En refereixo al Feliu Añaños i Masllovet, responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , habitual company de sortides, al qui li agrada definir-se com “caçador d’imatges” ; ell no va néixer en aquesta plana deliciosa, per quina raó la fascinació que exerceix sobre la seva persona, i al ensems gràcies a ell ,sobre molts altres, entre els que m’incloc, és si cap encara més d’encomiar. A banda del gentilici derivat del nom de la Vila, el cognom Padrisa, ha esdevingut de fet gentilici dels nascuts a Moià; a qui correspongui li demano que per la seva excepcional tasca, s’atorgui el dret de fer ús d’aquest llinatge al nostre Feliu Añaños i Masllovet.

Anàvem únicament nosaltres dos en aquesta ocasió, i això em permetia fer un itinerari addicional, a la sortida projectada per l’entorn de Moià. Agafàvem l’autopista més cara del món, i sortíem desprès de deixar més de 6€ prop de Viladordis, ja en terres del Bages on recolliríem imatges de l’església-Santuari de la Mare de Déu de Salut, l’edifici de bella factura és de planta romànica , tot i fer-se visibles per arreu elements pre-romànics; prop del temple, encerclada i reduïda per les quatre calçades de l’autopista, s ‘aixeca majestuosa encara la finca anomenada avui de les Marcetes, testimoni mut d’un passat agrícola que dona nom a l’indret, i en el que la veu d’aquesta casa tenia un pes especial. Feta la feina i encomanant a la Mare de Déu de la Salut, que continuï vetllant sempre per nosaltres, els presents i els absents, fem via en direcció al Moianès.

Deixàvem el vehicle prop de Coromines, i passant pel costat de la bassa que presenta un bon nivell d’aigua , seguíem fins la bassa de Casamitjana, que prop del camí presenta un lamentable estat d’abandó i es troba absolutament buida, recolliríem imatges de Sant Feliu de Rodors [Roldors, si fem cas del topònim correcte en català], i continuaríem en direcció al Rourell; on constatem que encara s’estan duent a terme obres de restauració a la casa, no trobem cap senyal de l’antiga bassa, avui transformada en dipòsit; ens aturarem per esmorzar a l’ombra dels pins, prop de l’anomenat bassal Roig des d’on sentim raucar almenys dos diferents classes de granotes i/o gripaus d’aigua. Li ho farem saber al nostre bon amic Josep Lainez –MOIÀ-GENM http://www.joseplainez.org/ genm@joseplainez.org

El darrer tram un cop superada la font que hi ha prop del dipòsit i/o punt d’aigua dels bombers, el fem ja sota un sol de justícia, que sembla més propi del mes de juny o fins de juliol, que de darreries d’abril. Primer els núvols de pols, i ben aviat el soroll atordidor, ens diuen que estem prop del Solà de la Vila, la imatge de l’anomenat Circuit verd ens confirma que com el Dante, avui hem fet una baixada a l’infern de Moià; potser com a conseqüència del sol abrusador, potser pels efectes de l’esforç esmerçat per superar el desnivell que ens deixarà de nou davant la bassa del Coromines, crec sentir una veu, que procedent de Sant Andreu de Clarà, s’eleva vers el Cel; Senyor atura aquest suplici !! , des del fons del meu cor, em sumo a la pregaria, amen !!

Tindrem temps encara per arribar-nos al Centre de la Vila, on el Feliu subscriptor com jo mateix de la revista la Tosca, n’adquirirà un exemplar per obsequiar-lo a la propietat de Biguetes a Granera.

Tornàvem dins l’horari previst al nostre Vallès Occidental. Com cantava l’Antonio Machin , és molt difícil estimar-se dos o més Comarques a la vegada i no tornar-se boig !

© Antonio Mora Vergés

Arnaules, el pont de Déu.

diumenge 27 abril 2008

N’havíem parlat amb la Geni de Santa Mònica. M’agrada la seva tesi que situa aquest espai natural dins del món Càtal, com un fenomen més que s’explica únicament des de l’animisme; Posem-nos en situació :

Tenim un perill greu i manifest per als Càtals que corren en direcció al gran riu [ aleshores era efectivament Gran l’actual Llobregat ], heu de fer l’esforç d’imaginar-vos la orografia primigènia, ni Manresa, ni l’autopista més cara del món, ni el Pont Gòtic de Vilomara, ni …. en sou capaços? ; en la seva carrera vers el gran riu s’interposa l’esvoranc paorós que segles a venir, s’anomenarà Arnaules, el xaman “ el que coneix “ , es descalça i amb els peus nus damunt la terra , com formant-ne part, prega als deus de la natura per trobar una sortida a aquell atzucac terrible; poseu-hi soroll, polseguera, espant d’aquells caçadors, tant i tant innocents, malgrat la seva aparença, i la resposta en forma de pont la podreu contemplar avui encara.

L’empleat bolivià de la darrera granja, des d’on ja es fa visible el pont, al temps que ens indicava l’accés més habitual, assentia quan al caràcter màgic, del que qualifiquem avui con un fenomen natural.

Com sempre reproduïm alguna dada tècnica, que sens dubte us ajudarà a fer-vos una més complerta idea del que estem enraonant : El pont de les Arnaules o pont Foradat és un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Es tracta d’una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats. La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l’erosió. Si l’observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fòssils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària. La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de les Arnaules, perquè l’erosió n’ha anat buidant els materials de sobre i de sota. Al punt del pont, la capa de calcària deuria tenir dues esquerdes o diàclasis prèvies, paral·leles. L’acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny a partir de l’esquerda interior, aïllant l’esvelt pont de roca que, per ara, resisteix. El pont de les Arnaules mesura 27 m de longitud total, dels quals 13,2 m corresponen al tram buit per ambdós costats, l’amplada oscil·la entre els 2,7 m de la secció més ampla als només 85 cm de la més estreta i queda suspès a 10,7 m, damunt del torrent. L’autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per damunt d’aquest vessant. El seu talús s’acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament el pont de les Arnaules va quedar fora de l’àmbit del moviment de terres de l’autopista.

En el nostre l’imaginari col·lectiu , existeixen molts Ponts del Diable, fets sempre en una sola nit, o de forma molt ràpida, i amb la condició que el Diable es quedaria l’ànima del primer ésser que creus per damunt.

Del món Càtal, tenim referències que reforcen contràriament la visió positiva de Déu; la Porta del Cel, El Vell Guerrer, El Cobro Bressol, i ara també aquest magnífic pont natural, que tothom coneix com Arnaules o de les Arnaules.

De tot plegat, en podreu trobar imatges a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ que ha superat ja les 100.000 visites, i també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ on esperem la visita 10.000 dins d’aquest mateix mes d’abril.

En qualsevol país civilitzat i fins possiblement en una Catalunya sobirana, el lloc seria accessible des de l’autopista, on amb els rètols habituals, camera fotogràfica i/o altres símbols, s’indicaria al viatger que te la ocasió de gaudir d’una meravella “natural” .

Se’ns fa cada cop més feixuga aquesta forçada relació amb Espanya.

© Antonio Mora Vergés

La Serra de l’Obac i el Tresor dels Carlins

dilluns 21 abril 2008

Pujaríem fins al Coll de Correu i comprovaríem que la localització de l’avenç del camí Ral, mostrava respecte de les dades del Centre Excursionista de Terrassa, una notable diferencia que ens feia consumir un temps preciós; continuàvem fins al rocam vermellós anomenat segons el mapa el Salt del Tinent [ en la meva condició d’Oficial – justament Tinent – de la brigada de Tropes de Socors de la Creu Roja, fins a la seva liquidació pels socialistes, m’agradaria conèixer l’origen d’aquest tant singular topònim ]. Ens aturàvem just davant la roca partida en dos per contemplar; Puigdoure, Matarrodona , la seva ermita, i els diferents accidents geogràfics quina denominació dona un molt especial caràcter a aquesta zona de l’Alt Vallès.

La pregunta que deixava a l’aire ha tingut ràpida resposta; aquesta zona de l’Alt Vallès fou en enclavament privilegiat de les forces irregulars Carlines, com ho havia estat dels lladris del Cami Ral, segons les memorables cròniques recollides per l’Antoni Ferrando i Roig, en el seu llibres les sendes dels bandolers.

D’ambdós presencies, bandolers i Carlins, en tenim llarga referència en la toponímia :

Turó de la Carlina, Hospital de Sang, Salt del Tinent ,…
Font del lladre, Cova i turó del malpás,…

La història que dona lloc a aquest més que peculiar topònim, ens arriba de l’illa de Cabrera, on feien cap - en el millor dels casos – els lluitadors carlins que queien presoners de les tropes reials; s’explica que abans de morir de pura misèria un soldat que havia estat fet presoner en l’entorn de la Serra de l’Obac, en el seu deliri confessava al company de captiveri les circumstàncies en que l’havien fet presoner; anava juntament amb el seu Oficial, un jove Tinent i portaven un cofre de diners , en el que hi havien els sous deguts a les tropes lleials al pretendent Reial; l’oficial malgrat la seva joventut era un home prudent, i va dir-li que aniria a deixar el cofre amagat en un lloc segur [ hi ha qui parla de la Casa Vella de l’Obac ] , al que tornarien més tard quan aconseguissin trobar-se amb algun grup carlí ; superat tot just el Coll de Correu varen topar-se amb una unitat de les forces Reials, que desprès d’una breu lluita, va llençar al Tinent ferit barranc avall, i a ell se’l varen endur pres.

Els Carlins, sota el lema RELIGIÓ , LLEI I FURS, presentaven forta resistència a les anomenades corrents lliberals; s’oposaven a mesures com la desamortització de Mendizabal, que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals i dels eclesiàstics. La seva lluita en defensa dels interessos del peix petit, els va fer merèixer el qualificatiu de retrògrads, que avui encara és un dels significats del mot segons la real i militar Acadèmia de la llengua.

D’aquells lluitadors tant i tant blasmats pels progressistes, quasi tothom ni que sigui de forma vaga, te la impressió que en la seva immensa majoria eren homes honrats i de bé; dels progressistes d’abans – i d’ara – quasi tothom te la certesa que son “mala gent “.

Els Carlins lluitaven per evitar l’espoli de les classes baixes, dels petits propietaris i de l’església, per part dels rics; amb la seva derrota es consolidaria el model d’estat que contràriament pren als pobres per a donar-ho als rics.

És possible que algun dia finalment algú trobi el cofre del tresor dels Carlins, el que ningú podrà trobar dissortadament, seran persones com aquelles que lliuraren voluntàriament la seva vida en defensa d’ideals com : RELIGIÓ , LLEI I FURS

© Antonio Mora Vergés

De Sant Esteve de Vila-Rasa al Llobregat.

diumenge 20 abril 2008

Sortíem de Sabadell sota una fina pluja que aniria en augment un cop superat el Coll d’Estenalles; a la vista d’aquest fenomen – per altra part, tant i tant necessari en aquest país nostre - consideràvem el Tomás Irigaray i jo la possibilitat de donar la volta i tornar del nou al Vallès, però decidíem posposar aquesta decisió justament a l’envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa, i en funció del temps que fes en aquell moment. El cel estava serè, i decidíem fer la sortida, enduent-nos això si, capellines i material per protegir-nos d’una eventual tempesta. D’aquesta ermita singular, a la que l’arranjament del accés des de la carretera de Navarcles, en farà inviable l’activitat agrícola i ramadera, tot i obrint - si així ho vol la propietat – un camí clar en el camp de la restauració i àdhuc de la hostatgeria; en recollíem en una anterior ocasió la següent informació, que reproduïm per si és del vostre interès :

El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l’església se’ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d’aleshores la de sufragània de l’Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l’església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l’edifici no té culte habitual.

Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.

La riera de Talamanca portava un bé de déu d’aigua, tant almenys com la de Mura; ambdós juntes sota el nom per alguns de Riera del Sant Esteve, i per altres Riera dels Nespres porten les aigües d’aquestes Valls del Montcau fins al Llobregat, pocs metres més avall dels anomenats Ulls, que avui veuríem funcionar per primera vegada.

Ens costava superar en alguna ocasió el llit de la riera inundat completament; gaudíem dels petits salts, de la remor constant de l’aigua, i ens plantejàvem un recorregut pel llit en la propera estiuada. Ben aviat a l’esquerra del camí, trobem una tina i enfront a l’altre costat quasi derruïda una més; quasi a meitat del camí, tot just quan la pista discorre en alçada, en trobem una a la dreta i una a l’esquerra; observem amb les binocles les runes d’una magnifica propietat en la vessant de Rocafort, en la que comptem almenys dues tines exemptes; en aquesta matèria però el millor restà per arribar. En el darrer tram quan el camí torna al costat de la riera, observem un nombrós grup de tines en les que s’aprecia clarament la tasca de reconstrucció; recordem haver-les vist i en tenim imatges en estat de quasi total ruïna. El Llobregat ens rep sota una pluja intensa que ens obliga a fer servir tot el material que portem, i fins en aquestes dures condicions, sota un fràgil sostre de plàstic suportat per un pla de treking, el Tomás Irigaray i López recollirà imatges dels Ulls del Llobregat , i de les famoses tines de Talamanca, anomenades ara de la Casa de les Tines. Ens aixopluguem a la cabana de pedra de la tina que anomenen dels Ulls del Llobregat, per la clara percepció que tenim des d’allí del soroll de l’aigua, on esmorzem mentre se’ns eixuguen les capellines.

Ens aturem per observar en la llunyania el Santuari de la Mare de Déu de la Salut, durant tot el camí de tornada tindrem una pluja fina però persistent ,
ens supera un vehicle tot terreny de color platejat, en el que viatgen únicament dues persones, no s’atura per oferir-nos resguard, i durant un tram del camí el fem objecte de la nostra conversa ,i fins li adjudiquem una nacionalitat diferent a la nostra, i el desenvolupament de qui sap quina horrible tasca contra els catalans i catalanes. Potser al capdavall es tracti només d’un pobre ric.

Arribats al vehicle, mentre el Tomás fa encara la darrera fotografia de Sant Esteve de Vila-Rasa, de sobte comença a ploure amb una intensitat inusitada, que ens farà companyia durant tot el trajecte de tornada. En aquesta ocasió no complim horaris, i em cal trucar a casa per posar-los en antecedents. A Castellar del Vallès sembla que no ha plogut durant tot el mati.

Com em recorda en acomiadar-nos el Tomás Irigary i López , cada dia ens porta quelcom del que fruir. Caminar sota la pluja és sens dubte un plaer dels sentits.

© Antonio Mora Vergés

On és el viatjant ?

dissabte 19 abril 2008

Se’n perd l’ofici; amb la deslocalització del tèxtil la major part d’activitats que hi estaven relacionades: fàbriques de fil, teixidors, cosidores de peces,… fins a la que havia estat sens dubte la màxima il·lusió de molts joves del Vallès i les àrees tèxtils, el viatjant.

Estem immersos en una davallada econòmica, provocada bàsicament per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, … està clar que les ideologies – siguin quines siguin – no son culpables en cap mesura de l’actual situació; com està encara més clar que emparant-se en totes i cadascunes d’elles, s’han fet, es fan – encara – i ens temem que continuaran duent-se a terme autèntiques barbaritats. ¿ Que ha canviat d’ença d’un any en la NOSTRA economia, en la ESPANYOLA ?, Clar , i ras, RES !. i, doncs, ¿ perquè s’atura la construcció, l’atur creix exponencialment, les famílies redueixen el consum habitual, i la fam comença a fer-se present en les capes més desfavorides de la societat? . Reitero la meva resposta, per la pèrdua de confiança, en els qui gestionen la “cosa pública “ ; polítics, funcionaris, entitats financeres, … estic obert a considerar altres possibilitats.

S’explica sempre en situacions com l’actual , una història que en clau nacional d’Espanya diu :

Hi havia una vegada una població, en la que a tothora només senties dir : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar; i un seguit d’expressions que anaven minvant la moral i l’esperança dels seus habitants. Alguns fins i tot, varen fer les maletes, com única sortida davant una hecatombe tant i tant evident. Un mati a la fonda, residència , hotel de la població va arribar un viatjant – sembla que català – i li va dir al propietari que li deixava les maletes, perquè volia fer un tomb pel poble per tal de valorar si era un lloc adequat per a fer-hi negoci. Li va deixar 1.000 pessetes com a dipòsit, que li havien de ser tornades si finalment decidia marxar. Amb el diner a la ma, el propietari de l’hotel, va veure oberta la ocasió de posar-se al dia amb el pastisser, i dit i fet, se’n va anar a trobar-lo i li va lliurar les 1.000 pessetes; el pastisser tenia un deute pendent amb la fàbrica de farina, i tant bon punt va sortir el propietari de l’hotel, li va dir a la seva esposa que anava a pagar el deute a la fàbrica; el de la fàbrica de farina tenia un deute amb el mecànic, i com els anteriors personatges va anar a cancel·lar-lo; el mecànic va fer el mateix amb la ferreteria; aquest amb l’agencia de transports; l’agencia amb el propietari de la benzinera local: la benzinera tenia un deute amb un mestre d’obres; el mestre d’obres amb el magatzem ; els del magatzem amb el pintor ; el pintor tenia deutes a la botiga de queviures; la botiga en tenia a la farmàcia; el farmacèutic devia diners al sastre i tot just va satisfer-lo mentre el viatjant estava explicant-li la bondat dels nous generes tèxtils estiuencs anomenats justament “frescos”; el sastre estava a punt d’explicar al viatjant allò de : això esta molt malament; la situació empitjora per moments; el més greu encara està per arribar, però la entrada del farmacèutic li va fer pensar que la situació estava fent un tomb, i li va encarregar una dotzena de metres al viatjant. Tant bon punt va ser fora, el sastre que mentre feien obres a casa seva vivia a l’hotel, va anar a pagar el deute que hi tenia, 1.000 pessetes.

El viatjant va fer un tomb pel poble, i en no veure cap altra sastreria ni comerç de roba, va tornar a l’hotel i li va dir al propietari que marxava per intentar arribar fins a la propera població on faria nit; el propietari li va tornar les 1.000 pessetes.

Tothom al poble estava animat; tant que s’afirmava per arreu a tothom que volia sentir-ho; que la cosa havia fet un tomb per a bé; que estava clar que les coses anaven millorant ràpidament. I que la crisi ja s’havia superat. I, amic lector, certament així va ser.

El nom del poble ?. Pongamos que hablo de Madrid !

© Antonio Mora Vergés

Viatge a Toudell

dissabte 19 abril 2008

N’havíem pogut fer un tastet en una anterior sortida amb el Tomás Irigaray i López , i reconec que m’havia quedat amb la mel a la boca, per això i malgrat disposar de poc temps, el dissabte19 d’abril, un cop enllestides les meves diverses obligacions : amb la família, amb hisenda - tot i el dubte no aclarit encara, quan a la corrupció presumpta d’alguns funcionaris de l’A.E.A.T .[ dilluns és el darrer dia per presentar l’I.V.A] , agafava el meu vehicle i respectant sempre els límits de velocitat m’arribava fins a Viladecavalls, dins de quin terme es troben SANTA MARIA I SANT MIQUELL DE TOUDELL. L’afecció tira molt, oi ?

Respecte del topònim aclaria el següent :

TOU
Segons Joan Coromines, fa referència a la peculiar orografia de la zona, on son visibles grans fondalades [ en sentit figurat TOU : BUIT DE DINS ]
DELL
: [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l’Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

En relació a les ermites, podia recollir imatges de Sant Miquel, amb la única limitació d’una tractora de camió aparcada justament al seu costat, en un polígon en el que per arreu hi ha llocs d’aparcament. Déu els cria !!

Santa Maria, dins del recinte de Can Trias, se’m fa més difícil; costa creure que tant l’antiga masia com l’església romànica estan a la venda. ¿ Que se’n ha fet dels senyors de Terrassa ?.

Quan al Castell, no se trobar-ne cap resta, dins d’un terme absolutament destrossat, i al que li mancava únicament l’anomenat 4art cinturó, o en la nova denominació Ronda Orbital.

M’atenien meravellosament a la Biblioteca Municipal de Viladecavalls i aprofito aquestes ratlles per deixar-ne constància.

Si algun dia tornem a tenir un govern de catalans a Catalunya, caldrà demanar-los un replantejament d’aquest model de desenvolupament, que lluny d’ajudar al país sembla dissenyat pels enginyers del Caudillo per fer realitat la seva amenaça post-morten. ¡ Todo esta atado y bien atado !

Us deixo dues valuoses referències :

Polígon industrial Can Tries, ermita de Santa Maria de Toudell
Polígon industrial Can Mir, ermita de Sant Miquel de Toudell
Ambdós dins del terme de Viladecavalls.

Ho faig en l’esperança que alguns de vosaltres podreu encara veure dempeus aquestes joies del nostre passat, quina imatge en blanc i negre per deferència de la Biblioteca de Catalunya podreu trobar a Internet..

(c) Antonio Mora Vergés

Fer ponts

dimarts 15 abril 2008

En el món laboral sinònim de lliurar un o més dies feiners entre dos festius. En el món real, obra de fàbrica que ens permet superar una depressió i/o un obstacle [ barranc, riu …]. D’aquests darrers i de la fascinació que exerceixen sobre la majoria de persones, va avui la història.

Us heu parat a pensar quants pobles només a Catalunya, porten en el seu nom Pont ?. Farem esment únicament dels més coneguts :

Pont d’Armentera ——————–Alt Camp——– Tarragona
Pont de Bar ————————–Alt Urgell——— Lleida
Pont de Claverol ———————-Pallars Jussà —–Lleida
Pont de Molins ———————–Alt Empordà —–Girona
Pont de Montanyana—————– Alta Ribagorça —-Lleida
Pont de Suert ————————Alta Ribagorça —-Lleida
Pont de Vilomara——————— Bages———— Barcelona

Li comentava al Tomás Irigaray López, l’excel·lent fotògraf que m’acompanya en ocasions en les meves sortides per Conèixer Catalunya , que això de retratar ponts és feina feixuga, atès el seu gran nombre; voleu fer l’exercici de recordar-ne uns quants ?

Nosaltres – de moment – retratem únicament els ponts que tenen alguna ”especial qualitat arquitectònica “ ; hi ha però el risc cert d’afeccionar-se o fins d’especialitzar-se en aquesta mena d’infrastructura. En ocasió d’una sortida recent comptaven a Castellbell i el Vilar, fins a quatre ponts superposats en un espai inferior al quilòmetre : el pont de la carretera Abrera-Manresa, el pont del tren, el pont modern per creuar el riu llobregant, i prop seu l’anomenat Pont Vell; recollíem imatges – en aquesta ocasió – únicament del Pont Vell.

Tenim; qui no n’ha fet en alguna ocasió ?, imatges del Pont del Diable de Martorell, del magnífic exemplar gòtic que dona nom al Pont de Vilomara, però també d’una excepcional construcció dins del terme de Vacarisses, al Vallès occidental , que permet creuar el barranc de Sant Jaume, als trens de la línia Barcelona- Manresa ,….. comencem amics lectors a patir la síndrome del pont !

Arribats aquí està clar que no tornarem – ni nosaltres, ni vosaltres - a mirar-nos mai més de forma displicent els molts ponts que la demanda de comunicació a fet necessari construir.

Recordo l’afirmació d’un, podem anomenar-los “pontomans” ? que havent començat a recollir imatges de ponts de forma capritxosa, va arribar desprès d’uns quants anys de pràctica quasi setmanal, a prendre consciència que li esdevindria el final de la seva existència, abans de poder recollir imatges NOMÉS dels ponts del Llobregat i els seus afluents!

Com totes les coses que tenim a l’abast, sense obsessionar-nos, inclourem també els ponts en la nostra llista – llarga llista - de centres d’interès : baumes, molins, masies, ermites, monestirs, castells, tines ,…. arbres i arbredes, paisatges i manifestacions de la vida natural; ja en grup, ja únicament en parella, i fins que ens ho permetin les nostres forces; esteu tots convidats a participar en aquesta tasca, i també justament en la contemplació dels fruits aconseguits

© Antonio Mora Vergés


Tancar
E-mail It