Deixàvem el cotxe al camí del Coll, - el que comunica amb Monistrol de Calders - i constatàvem ben aviat que l’antic GR 177, tindrà possiblement una nova destinació a curt termini; les màquines excavadores l’estan eixamplant, i per evitar la seva erosió serà necessari- almenys en algun trams – consolidar el sòl amb algun paviment de caràcter permanent; superem la casa de Bigues , la cruïlla dels Girbau, veiem un nou camí descendent per l’esquerra, obert fa poc temps i quina utilitat pràctica se’ns escapa. Superem la casa del Coll, on es troba el parc de màquines, en repòs aquest diumenge 17 de febrer de 2.008. Des d’aquella alçada tot i els binocles, no trobem cap senyal de la Bauma Roja. Continuem la marxa fins albirar les restes d’una paret, colgades quasi de terra; en aquell punt, l’amplada del camí supera llargament els quatre metres amb el límit del barranc que conforma el torrent de la Baga del Coll.

Ens aturem i baixem fins a la base de la paret on observem que sens dubte estem davant de les restes d’un forn; com no s’esmenta enlloc - desprès de retratar-lo - l’anomenarem el forn ignot de Granera; ens decidim a baixar fins al fons del barranc, on trobem el que semblen restes d’unes curioses bases, just al costat de llit de la riera perfectament canalitzada amb parets de pedra, i quina utilitat avui es redueix a fer d’abeurador dels bestiar boví. No sembla una hipòtesi forassenyada, suposar que en aquestes basses es treballes el fang, per a fer material d’obra que posteriorment es couria al forn. Com la mateixa existència de la Bauma Roja, ho preguntarem a persones que viuen a Granera, la coneixen i l’estimen.

Agafem el camí que per la vessant dreta va seguint la riera, i ens trobem remuntant un torrent, en quina capçalera identifiquem una bauma esplèndida, que bategem en atenció al seu color com la Bauma Gris; refem el nostres passos i ens aturem per esmorzar prop de la riera asseguts damunt la paret d’una de les basses. Només al cant d’algun ocell, la remor d’un vent lleuger que mou els arbres, i l’escalfor d’un sol de febrer que possiblement com a conseqüència del canvi climàtic , Déu n’hi do com escalfa ! .

En l’ascens que fem per un corriol que ens portarà davant de la casa del Coll, contemplen aquí i allà ossos pelats que atribuïm sens dubte a un animal de raça bovina ; la dispersió fa difícil considerar la mort natural com a causa lògica. Ens queden com explicacions plausibles la depredació per altres animals i/o per l’home.

Coincidim en la tornada amb un grup de motoristes que ens regalen una polseguera de campionat; els calia únicament que els eixamplessin el camí, oi ?.

Quan creuem davant el petit oratori que batejàvem – en un altra ocasió - com Santa Maria de Granera, en terres ja de Bigues, el convenciment que s’apropen canvis en aquest indret se’m fa del tot evident. Ja sabem tots allò de renovar-se o morir, però en masses ocasions pensant que fem el primer, estem duent a terme el segon. Aquesta és una de les ocasions en que voldria equivocar-me.

Esperem – si existeix – donar-vos noticia de la Bauma Roja de Granera.

(c) Antonio Mora Vergés

Aquest mati a l’alçada del Polígon Industrial que hi ha a la carretera de Sabadell a Castellar, al voltant de les 8,00, he advertit un vehicle de color clar, possiblement platejat, que estava aturat al voral esquerra en direcció Castellar, amb els llums apagats i envaint un considerable espai de la carretera.

1.Si alguna persona a vist també aquest vehicle sospitós, que m’adreci un e.mail amora@moianes.net

2. Si algú rep una sanció de tràfic en l’horari esmentat, sou pregats d’incorporar aquest escrit al recurs, i de donar-ne compte als Mossos d’Esquadra i/o directament als Jutjats.

Per endavant gràcies.

De la resposta en tindreu coneixement pels canals habituals.

La logística de la sortida demanava dos vehicles; n’havíem de deixar un prop de Sant Esteve de Vila-Rasa, per tornar fins a Talamanca amb l’altre, i des d’allà donar inici a la sortida; una mica d’informació en relació a aquest curs d’aigua no estarà de mes , oi ?

La Riera de Talamanca neix als voltants del Montcau . L’origen el trobem en els torrents de la Vall i de la Font del Jueu. conflueix a Sant Esteve de Vila-Rasa amb la riera de Mura per anar a desembocar al Llobregat, prop dels Tres Salts.

En el seu recorregut alt trobem esmentades les rescloses següents : de la Vall, de les Solanes i de les Refardes, en el tram proper a la població son notables les restes de la Sínia de Can Valls, la resclosa de la Gobiana, i la Sínia i resclosa del molí Menut; des d’aquell punt i fins a Sant Esteve de Vila-Rasa [ topònim que habitualment s’interpreta com terra baixa, plana ], segons els mapes discorre per paratges on no trobem ja cap evidència de presència humana.

Aquesta doncs, era la nostra fita : documentar un espai desconegut encara. Havíem demanat informació a les pàgines oficials del Bages : turisme@ccbages.org i la de les Valls del Montcau
vallsdelmontcau@diba.es , cap de les dues ens va tornar resposta; i més enllà de la cortesia que pensàvem rebre, interpretaven el silenci com la inexistència d’informació al respecte per part d’ambdós Organismes Oficials.

Sota la boira que s’aniria aixecant durant el mati, creuàvem els carrers empedrats de Talamanca; la baixada de la Font Negundo, la Plaça del cementiri i l’església, i la part posterior del Castell, precedien el llarg descens fins al llit de la riera, en el que tindríem ocasió de contemplar algunes cabanes de pedra seca, refetes de no feia gaire temps.

La parada al molí del Menut era obligada, tota vegada que alguns dels companys, no l’havien vist mai; seguiríem des d’aquell punt pel llit de la riera. Les parets de pedra, altes en algun punt, palesaven clarament la força de l’aigua en altres moments per aquestes contrades; ens aturaríem per recollir imatges del que semblàvem restes d’una resclosa; el bosc a dreta i esquerra en els primers quilometres, li dona al recorregut una bellesa salvatge. Esmorzàvem superats llargament els dos terços del camí, ho fèiem en un rocam magnífic, acaronats per un sol, al que únicament el Joan Moliner i Manau, posava alguna pega.

El tram des de l’alçada de Santa Magdalena fins al pont de la carretera, va patir les conseqüències de l’incendi paorós que va assolar la contrada, als que caminem se’ns presenta com un desert no exempt però de bellesa; els marges de pedra son visibles en la seva totalitat, des de la vora de la riera, fins al punt més elevat. En algun moment podem albirar fins a deu cases de vinya, quadrades, rodones, altes, baixes, amb corral,…..

Superat el pont, el paisatge recupera els tons verdosos, que ens acompanyaran ja, fins a l’envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa. Recollíem en relació a aquesta ermita la següent informació :

El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l’església se’ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d’aleshores la de sufragània de l’Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l’església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l’edifici no té culte habitual.

Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l’església de Sant Esteve amb el doble campanar d’espadanya accessible per una escala exterior ens crida l’atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d’un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L’indret transmet alhora gravetat i serenor.

Les màquines de retratar faran el darrer servei del mati.

En la tornada primer fins al vehicle que deixàvem a Talamanca i desprès fins a Sabadell, tots tenim molt presents els paisatges ara feréstecs de l’inici del mati, ara desèrtics al punt del migdia, per concloure amb l’excepcional contemplació de Sant Esteve de Vila-Rasa, en el punt just on conflueixen la riera dels Nespres que recull les aigües de la vessant sud del Montcau, i la riera de Talamanca que transporta fins aquí, les aigües de la vessant Nord.

Tothom està d’acord en que se’ns aixeca feina, ens queda pendent encara, el darrer tram fins al Riu Llobregat.

Aquest país nostre, Catalunya, està ple de racons d’extrema bellesa !.

© Antonio Mora Vergés

A les 8,00 sortien de Sabadell : l’Antoni Ibáñez, El Feliu Añaños, l’Antoni Uriz, i en un segon vehicle l’Arcadi Buscà i la Rosa Suau, els tres darrers s’iniciaven en aquesta peculiar forma nostra de conèixer Catalunya http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ; em recollien a les 8,15 a l’inici del Passeig a Castellar del Vallès, i començàvem a fer camí vers l’altiplà.

En el viatge l’Antoni Ibáñez ens posava al corrent del seu nomenament com ecònom de la seva Parròquia. El felicitàvem tots molt cordialment.

Amb catalana puntualitat esmorzàvem de forquilla i ganivet; embotits, pa torrat amb tomàquet, bacallà a l’ allet, llom a la brasa, bon vi, aigua, gasosa … finalment decidíem perdonar el cafè, per allò que la companyia és molt bona però …..; ens convidava el Feliu Añaños.

Deixàvem els cotxes prop del camí asfaltat que mena fins a Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima , i començàvem a caminar; un bon tram pel GR-177 i la resta per la pista particular, on un cop superada la barrera metàl·lica , saludaven al roure de Voladeres, escrit a la porta de la masia amb B; ens aturàvem més que a contemplar l’edifici, molt restaurat, les fantàstiques vistes que te damunt la vall, i seguíem fins el nostre objectiu darrer; la Cendresa.

M’explicava el Josep Lainez que volia introduir millores a la seva pàgina; pels seus coneixements tècnics i la seva bonhomia , l’adreçava al Joan Escoda , i tinc la confiança que s’entendran mot, bé l’autor de http://percaminsdelbages.blogspot.com/ i el de genm@joseplainez.org ,
ambdós hostes i amics de http://coneixercatalunya.blogspot.com/

La Cendresa fou sens dubte en el seu moment una gran casa, trobem restes de dos grans edificis, un d’ells clarament la casa principal, amb almenys dos pisos i/o nivells, i entre les runes de la planta baixa identifiquem clarament el forn per coure el pa.

El lloc avui està pràcticament cobert de vegetació i brusca, costa imaginar-se els camps de blat que van fer necessària la pallissa, i encara més per la seva absència, el bestiar de diferents espècies que ocupava les plantes baixes d’ambdós edificis. Contra la opinió general, insistim en el fet ,que del creixement exponencial de les superfícies arbrades , únicament se’n poden derivar perjudicis per a tothom.

En la tornada el grup de Sabadell, s’arribarà fins a Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima , jo per la meva part, m’arribaré en companyia del Josep Lainez, fins al trencall de Santa Eugènia de Gomar , on ens acomiadarem fins una propera ocasió.

Disposo quasi de mitja hora, per arribar-me fins a la masia de Gomar; els gossos em reben amb els seus lladrucs, que ràpidament esdevenen complicitat amable, en constatar les meves bones intencions. L’esforç no rep la compensació esperada, les runes de l’esglesiola pre-romànica descoberta fa pocs anys per l’historiador A. Pladevall. , presenten un estat d’absolut abandó, i tenen clarament una destinació de magatzem d’estris inútils, malgrat tot conserva parcialment sencer el santuari carrat i les parets de la nau que ja no té volta. En el meu retorn fins a la carretera, on esperaré el vehicle de l’Antoni Ibáñez, penso que aprofitant aquesta eufòria de les eleccions, potser fora arribada l’hora de posar remei a la ruïna dolorosa ,en que tenen el nostre patrimoni històric i cultural, els governs dels diferents signes.

Els companys que venen de Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima; particularment l’Arcadi, la Rosa i l’Antoni Uriz, manifesten estar absolutament meravellats, tant per haver visitat aquesta bonica ermita romànica, on es venera també a Sant Pere Màrtir, com per les vistes excepcionals que des del seu mirador s’albiren.

Mentre circulem per la C-59, la carretera de l’especulació, tenim tots encara els ulls plens de Moianès; ens dol deixar una vegada més el territori Lainez, fins al punt que em sembla veure brillar els ullets d’algun els companys; i ara segur que ja no és del fum del tabac !

© Antonio Mora Vergés

P/D Una bona recomanació, visiteu :
genm@joseplainez.org

Aquest molí fariner i/o blader, quines restes trobem encara en la intersecció entre el torrent Mascarell, i el Riu Ripoll, no va poder fer – com algun altres – el salt a l’activitat industrial, i justament per la seva petitesa, és avui encara el darrer testimoni del passat agrícola d’aquesta comarca natural que designem com l’Alt Vallès.

No fora excessivament complicat ni onerós, retornar a aquest meandre del Ripoll, l’aspecte bucòlic; altrament Sant Llorenç de Savall, ha de potenciar ràpidament els seus actius naturals, si aspira a mantenir la seva població actual.

Havien iniciat la sortida a Sabadell : l’Antoni Ibanez Olivares, el Tomas Irigaray Lopez, el Joan Moliner Manau i el Feliu Añaños i Masllovet, a la benzinera de Castellar del Vallès – la darrera que dona servei abans de Sant Llorenç Savall – s’incorporava l’Antonio Mora Vergés.

En aquesta ocasió ens feia de sherpa el Joan Moliner Manau; feta la visita del Molí de l’Agell, seguíem fins a la Bosqueta, quin rellotge de sol ens saludava amb la seva bella llegenda :

Caminant que vens de vora
Déu et doni la bona hora

Continuàvem fins a Sant Jaume de Vallvert, també escrit en algun llocs com Vallverd, on esmorzàvem assentats en els marges de pedra, que delimiten la petita plaça que hi ha davant la porta; una fina pluja, quasi imperceptible i dissortadament sense cap efecte quan a minorar la greu mancança d’aigua que patim, ens acompanyaria en el camí de tornada.

Ens aturàvem a l’anomenat Convent de les Teresianes, on en absència del masover no podíem accedir a l’oratori de la casa; idèntica sort tindríem en l’anomenada Vall Xica, que sota la dependència de la Generalitat de Catalunya, estava destinada a donar aixopluc a menors en acolliment públic. El comentari quan als ingents recursos que romanen inactius, alhora que creix sense aturador la necessitat social era quasi obligat; una mostra de general coneixement és la situació de l’antiga caserna de la Guardia Civil a Sabadell, que hauria d’haver possibilitat des de fa molts anys, l’ ampliació del recinte hospitalari del Parc Taulí, alleugerint alhora el col·lapse gravíssim que pateix tota la Comarca.

Malgrat l’aparença de viure en democràcia, persisteixen encara situacions quasi feudals, no s’ha acabat encara amb l’anomenat “regim de mans mortes “ ; ni pel que fa al l’Estat Espanyol, ni pel que fa a l’església catòlica.

Al tradicional pessimisme vers el paisanatge; en aquest darrer any 2.007 hem patit el major desgavell administratiu del que hi ha memòria : l’Ave i les seves misèries, les apagades del Barcelonès, la ineficiència “tradicional “ de la sanitat pública, la sospita de corrupció a l’Agencia Tributaria, que recollia El Periòdic de Catalunya del dia 09.05.2007,…. hi afegia en aquesta ocasió també el “paisatge” , L’Agell, el darrer molí de la Conca del Ripoll, i tants i tants altres llocs que son patrimoni de tots, i que davant la indiferència general es malmeten, desapareixent i s’acaben oblidant.

Dins de l’horari previst m’acomiadava dels meus companys a Castellar del Vallès, ells continuaven viatge fins a Sabadell, on arribaven sans i estalvis dins l’horari previst.

© Antonio Mora Vergés