Desesperàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, de localitzar l’accés a Sant Miquel de Vilaclara; l’Anoia desconeguda, és un títol encertat en una comarca on els fabricants i venedors de rètols indicadors, tenen molta feina.

No ens n’havien donat raó al Bar del restaurant del Bruc, i tampoc en el bar de la benzinera situada a la dreta a la sortida del túnel del Bruc en direcció a Barcelona;en algun cas ens manifesten no conèixer el terme, ja que únicament treballen en aquell lloc, i en altres intuïm que això del romànic - com als nostres pares i mares de la pàtria - no els treu el son.

Sota un fort i gèlid vent, seguim la nostra recerca, i serà en aquesta ocasió el Tomàs, qui endevinarà un absis en unes runes llunyanes gràcies al zoom de la seva màquina; passamuntanyes, guants, anoracs, i comencem a fer via per una pista forestal orfe de tota indicació.

Escassament a dos quilometres de la benzinera – invisible des d’aquell indret – ens topem amb l’absis de Sant Miquel de Vilaclara, del lloc hem trobat la següent informació :

Existia ja abans de l’any 1068, data en que consta que fou entregada per l’abat del monestir de Sant Cugat a Arnau Sunyer juntament amb un alou amb la torre.

El 1077 el vescomte Udalard, senyor del castell de la Guàrdia, reconeix com a propi del monestir de Sant Cugat l’alou de Vilaclara ; fet que va confirmar l’any 1155 el vescomte Berenguer.

Mantingué la seva funció de capella – no hem trobat evidències de cap funció parroquial - fins l’any 1727, perdent definitivament la seva funció religiosa l’any 1757.

No en cerqueu la causa en la conversió al culte del déu Dionís (també conegut com a Bacus i Acratòforos, la veritable raó és forma més simple. El conreu de la vinya es va estendre per tota la geografia meridional catalana, arribant a ésser l’any 1758, la principal font d’ingressos dels camperols catalans, i un dels principals motors de la seva economia; els vins, misteles i aiguardents catalans eren exportats als mercats anglesos, i a les colònies d’ultramar, arribant a ser el primer capítol de les exportacions catalanes.

La capella dessacralitzada va ser utilitzada com una més de les dependències agrícoles, ho constata el cup que es construí a la base de l’altar, i que es buidava per una estança lateral. L’existència de possibles enterraments en aquell lloc, com apunta el Feliu Añaños , i Masllovet, facilitaria aquesta transformació.

Arquitectònicament és un edifici romànic d’una sola nau, capçat per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s’obria al mur nord de la nau. La porta d’arc de mig punt , adovellada, situada a la paret de migdia, fou tapiada, per tal d’utilitzar la seva part inferior com a xupet del cup.

L’absis presenta tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. Actualment presenta la volta esfondrada.

El conjunt monumental de runes, la major part amb parets interiors fetes de tàpia, ens diu que l’indret fins a l’adveniment de la fil•loxera, deuria viure moments de gran bonança econòmica.
Avui d’aquesta antiga capella, ubicada dins el terme del castell de la Guàrdia -en el lloc anomenat raval de Can Guixà, prop de la boca del primer túnel del Bruc-, que per donació passà a dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, ja no en queda quasi res.

Des de les terres mítiques en que el timbaler de Santpedor feu fugir als invasors francesos , reiterem al bon Déu la nostra pregaria per una Catalunya lliure i sobirana, on no fos possible la destrucció i l’abandó del patrimoni històric.

Senyor, allibera el teu poble !!!

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La denominació actual d’aquest “ castell de sorra “ , com ho defineix encertadament el Xavi Masramon Muntadas , de la propera casa de Vallgatina, en terme però d’Oristà, és Badia. La denominació del títol la trobem en un capbreu de bens del Priorat de Lluça de l’any 1.434.

Quan al topònim atesa la seva pertinença a l’església, el podem derivar del mot Abad; “ Abadia, lloc que està sota el domini de l’Abad” ; la casa passarà a dependre del Monestir de Santa Maria de l’Estany que va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendiés l’edifici del Monestir, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Fins l’any 1.596 dependrà de la Baronia de Lluça.

Arribàvem fins al pla de Badia en el vehicle tot terreny del nostre sherpa Xavi Masrramon Muntadas; des de l’indret veiem Sant Feliu Sasserra; la casa de Vallgatina, i lleugerament a l’esquerra més al fons, la gran casa de la Serra de Degollats, en terme de Santa Maria de Merlès.

El sostre ha cedit per molts llocs, i l’acció de l’aigua sobre les parets interiors de tapia ha propiciat l’enderroc dels pisos superiors, que al ensems en la caiguda han obert esvorancs considerables en les parets de roca arenisca; no sense risc, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, anem recollint imatges d’aquesta extrema desolació, mentre el Xavi ens explica que no fa gaires anys, l’edifici de bella factura estava sencer. Tindrem ocasió de comprovar-ho abans d’acomiadar-nos del nostre sherpa, - també excel·lent fotògraf – que ha anat recollint imatges d’aquest patrimoni col·lectiu que s’esvaeix davant dels nostres ulls; ens ensenyarà fotografies en que apareix Badia completament arrebossada i indemne.

Justament la quasi total caiguda de l’arrebossat, ens permet comprovar a la façana nord-est sota el petit sortint de pedra que podria haver constituït un matacà [obra de fortificació que corona una muralla, torre o porta, amb parapet i sòl espitllerat per a poder observar i hostilitzar l’enemic ], senyals que reforcen la tesi que Badia fos inicialment una torre de guaita i defensa, per consolidar-se desprès de la marxa dels sarraïns com a casa aloera [a la baixa edat mitjana, casa, generalment fortificada, pertanyent en alou a un senyor o aloer, que acostumava a ésser un cavaller o donzell. No era sotmesa a servitud, cens ni domini de senyor superior per raó de la propietat. A vegades, l’exempció de què gaudia s’estenia als seus masos i possessions, sempre aglevats. En cas de guerra, però, si radicava dins el terme d’un castell o jurisdicció, sempre era condicionada a donar seguretats d’ordre militar: els aloers havien de participar en la construcció de valls i obres de defensa i fer serveis de guaita i bada a favor del castell i àdhuc a participar en el seu sometent dins el terme baronial i no fora d’aquest, malgrat que la casa o el mas no necessités l’ajuda del castell ]

Badia en un termini breu, ha passat de ser un mas aloer a ser un mas rònec.

Els castells de sorra romandrien eternament dempeus, si poguéssim eliminar l’acció dels elements naturals; el patrimoni històric de Catalunya tindria alguna oportunitat més si el nostre país esdevingués finalment lliure.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Pensava en el gat mesquer geneta o gineta (Genetta genetta), mentre conduïa per camí de terra que ens menaria fins a Vallgatina.

El seu origen és africà i, tot i que en època dels romans i dels egipcis se sap que era mantingut com un animal domèstic, i es creu que va ser introduir a la península Ibèrica pels àrabs, que també l’utilitzaven com un gat domèstic

Encara que el seu aspecte sigui semblant al d’un gat, no estem parlant d’un felí, sinó que pertany a la família dels vivèrrids, que és més a prop de les mangostes africanes que no pas dels gats.

Ara és un animal que està protegit i que és present als boscos de la Catalunya central, tot i que a mesura que arribem a zones muntanyoses la seva presència va decreixent fins a desaparèixer als estrats subalpins.

Havíem sortit del nostre Vallès Occidental a les 7,00 del mati, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, esmorzàvem – de forquilla i ganivet – a les Comas de Sant Feliu Sasserra, i anàvem a Vallgatina per visitar el Moli del que hi ha constància d’ençà de l.753, quan Josep Vallgatina en va obtenir la llicència hidràulica.

Ens reben amb extrema cordialitat, i gaudirem de la companyia del Xavier Masramon Muntadas, que ens farà de sherpa – per als amics lectors ; la seva fotografia de la resclosa del molí il·lustra merescudament el mes d’abril del calendari del 2.010 d’aquest Territori Seré -. L’edifici es troba en una fondalada a la ribera dreta de la Riera de Relat, prop del seu naixement, en l’encreuament dels recs de la Costa i de la Cogullada. Només se’m acut bucòlic com adjectiu descriptiu.

Els murs de protecció tant del que fou la bassa del moli, com els que delimiten l’espai on hi havia l’horta – al costat oposat de la riera – ens parlen de la gran fortalesa física – diria quasi que excepcional – d’alguns dels que aquí van trobar el seu medi de vida.

Visitarem la planta baixa de l’edifici, és d’una sobrietat tant extrema, que acostumats a les comoditats modernes ens fa venir escarafalls.

El lloc està inclòs en la ruta anomenada dels molins de Relat (Bages).

Ens acomiadàvem del nostre sherpa i de la seva família, amb el compromís de fer-los arribar les fotografies, i si s’escau la crònica en paper si algun mitjà ens la publica.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Queia la tarda del 2 de gener de 2.010, quan el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, desesperàvem de localitzar el runam del que havia estat Sant Pere de Voltrera; trobàvem un àngel, el Xavi Gràcia, que ens acompanyarà fins a la tanca que delimita el perímetre del castell i l’església.

Les restes d’aquest petit edifici romànic del segle XI son visibles al defora del recinte enrunat del Castell del mateix nom , que s’alça aïllat dalt d’un turó , al mig de la urbanització anomenada Can Vilalba, dins del terme d’Abrera. Accessos des de Ullastrell i des de Martorell per la carretera que mena fins Olesa de Montserrat.

Anterior en el temps a l’actual parroquial de Sant Pere d’Abrera -situada a l’altre costat del riu - , atenia sens dubte les necessitats religioses dels habitants del Castell, i de les masies disperses.

Trobem citada la Capella de sant Pere de Voltrera les visites pastorals que feien per la seva diòcesi; a l’any 1.310 consta un benefici a favor de Guillem Costa; el 1554 Miquel Despalau, Senyor de Voltrera, instituí una causa pia que incloïa un benefici sota l’advocació de santa Anna i Sant Pere “ in altari Capellae Sti. Petri Constructae in castro de Vultraria alias Vilalba “

Quan a l’acurada descripció tècnica de l’edifici em remeto a l’excel·lent treball de la Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliva.

Els Senyors de Voltrera – com una gran part de la mal dita noblesa – feren costat a les tropes filipistes en la guerra de Successió, i residien al Castell per raons de seguretat – eren, son i seran odiats pels segles dels segles per la bona gent catalana - . La crueltat extrema dels ocupants els feu pensar que podien estalviar-se les incomoditats del Castell, i construïren de bell nou la casa de Vilalba, l’any 1.745 consta la realització de les obres de la portada d’aigües del Castell a la casa, i el 1.767 Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú , des de Lima estant va trametre els plànols i els cabals necessaris per convertir l’antiga casa de Vilalba, situada al pla, sota el Castell de Voltrera i al camí de Montserrat, en residència senyorial; l’any 1.779 Gaietà d’Amat, marques de Castellbell i senyor de Voltrera, demana al bisbe que permeti suprimir la missa al Castell; malgrat la negativa del prelat, el castell passarà a ser una masoveria, i Can Vilalba esdevindrà residència dels senyors. L’any 1.846 està ressenyada la petició d’un pagès d’Abrera que demana el trasllat a la parròquia d’Ullastrell. Això ens confirma l’abandó definitiu de Sant Pere de Voltrera.

No hi ha cap resta de la casa de Vilalba, els diners que l’indiano va enviar del Perú – adquirits possiblement de forma deshonesta – van comprar materials i feina l’any 1.767, però ni aleshores, ni ara, han aconseguit l’estimació, i els respecte dels veïns. Demanem des d’aquí a l’Ajuntament permís per reproduir imatges d’aquell edifici avui destruït i oblidat.

Quan topònim Voltrera o Voltorera , trobem qui defensa la procedència del l llatí “vulturaria”, amb el significat “indret de voltors”, més enllà de la narració de les facècies dels antics senyors de Voltrera que els farien mereixedors d’aquesta nominació; mantenint el seu origen llatí, pensem que deriva de vulturnus, , vent càlid i molest de l’est que bufa a l’estiu, fora doncs – una vegada més, com en el cas de Corbera – la descripció d’un element essencial de la natura – en aquest cas el vent – i no la presència de determinats animals.

En tot cas amic lector, a un lloc [ Corbera ] i altre [Voltrera, en el terme d’Abrera], s’hi pot accedir fàcil i ràpidament.

Us recomano la visita a la major brevetat atès el precari estat del lloc.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

De fa molts i molts anys en aquest país nostre – Catalunya -  hi ha persones que dediquen el seu temps de lleure a recollir vestigis de la nostra història, uns en forma d’imatges, altres recuperant cançons, històries, llegendes,… tots plegats però ,animats únicament d’aquell esperit que recull el poeta com essència mateixa de l’ànima catalana, continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

Us podria donar milers i milers d’exemples, però a banda d’esdevenir una lectura feixuga, potser no aconseguiria la finalitat pretesa, que no es altra que la vostra col·laboració puntual. Citaré doncs  únicament dos pàgines web ;  la primera d’una encisadora Vila de la Terra Ferma,  www.guimera.info , veureu en ella l’esforç per conservar la memòria històrica d’aquella contrada, i clarament també, el desig de retornar a la Catalunya interior la vida quotidiana,  pobles amb quitxalla, amb feina i serveis, amb projectes i esperances, certament un programa difícil d’assolir  , en un país cefalòpode ; en qualsevol cas només els reptes difícils poden motivar als esperits lliures, oi ?.

La segona www.moianes.net esdevé en si mateixa la crida al reconeixement d’una realitat geogràfica, la Comarca del Moianes existia, existeix i existirà, quan ningú recordi ja les petites misèries d’aquest inici del segle XXI, i justament  en aquesta pàgina web les imatges, de la ma del Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul·la d’aquest paisatge, s’han constituït en crida, i son sens dubte un meravellós reclam per incitar a descobrir la serena bellesa d’aquest altiplà.

Per uns i per altres, per aquests que trobes aquí esmentats i per a molts que dissortadament no conec – encara - , et demano amic lector aquest petit esforç,  per Nadal, envia’ls una imatge ! , d’aquella sortida a peu, en bicicleta, en grup, en família, en la que també tu, et vas sentir colpit per la bellesa d’un indret, d’una masia, d’una ermita, una  església , un castell, un monestir, un prat , una arbreda, una font, un paisatge. Tu també , en tant que membre d’aquesta comunitat particular i diferenciada que constitueix el poble català, pots posar, has de posar ! el teu granet de sorra, en aquesta tasca d’evitar – fins on sigui possible – la pèrdua irreversible de la memòria col·lectiva.

Més enllà de l’agraïment que des d’ara volen deixar palès, no esperis altres recompenses  i/o compensacions, avui les nostres formes de reconeixement  públic a la “qualitat  humana “ , no tenen ja cap valor , quantes Creus de Sant Jordi  estan en mans indignes ?

De segur que tenies ja un programa de bones accions per aquest Nadal i any Nou, doncs únicament  n’has d’afegir una de més, sumar-te a la tasca discreta, silenciosa i tenaç, de moltes persones que s’estimen Catalunya, i únicament et cal repassar – de segur que serà una estona deliciosa -  les fotografies de les sortides que has fet al llarg dels anys, i quan trobis aquella/es imatge/s que també a tu, et van emocionar, et preguem – amb el cor a la mà -  que et prenguis la molèstia d’enviar-nos-les, juntament amb les teves impressions  i/o notes de viatge.

 Des d’ara, moltes gràcies, i per descomptat, Bon any 2.010 !!!

(c) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

L’Advocació de Sant Joan de L’Erm més coneguda no està justament al Baix Llobregat; la trobem al punt més allunyat, l’Alt Urgell, del lloc us en reproduïm algunes dades bàsiques :
Sant Joan de l’Erm és un lloc amarat d’història i de llegenda. El vell santuari i hostatgeria és ara un munt de ruïnes a 1 700 m d’altitud, al vessant de la Ribalera, a l’extrem nord-occidental del terme, al peu del camí que unia l’Alt Urgell amb el Pallars Sobirà per Montenartró. El vescomte d’Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li féu ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers. L’església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l’entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l’esmentat camí ral antic. Impressiona pel seu volum el munt de ruïnes que forma encara,

Nosaltres anàvem al municipi de la Palma de Cervelló, constituït a partir de la segregació (aprovada al juliol del 1998) de part del territori del terme de Cervelló, té una extensió d’uns 5,47 km2. Des del 1937 fins a la fi de la guerra civil de 1936-39 la Palma ja havia estat un municipi independent. El terme limita amb el de Cervelló (S i E), amb Pallejà (N) i amb Corbera de Llobregat (NW i W). És situat als contraforts orientals de les serres d’Ordal i les màximes altituds, que volten els 350 m, es troben al sector sud-occidental. El principal eix hidrogràfic del terme és la vall mitjana i baixa de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra.

Abans d’entrar al poble, no gaire lluny del cementiri parroquial, a la vora esquerra de la riera de la Palma hi ha la capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm. És esmentada el 1313, quan era dedicada a sant Joan i a sant Feliu. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, és capçada a llevant per un absis semicircular amb bandes i arcuacions llombardes a l’exterior; interiorment l’absis es cobreix amb volta de quart d’esfera, on hi ha les empremtes d’un encanyissat entreteixit. A banda i banda de l’absis, buidats en el gruix del mur, hi ha sengles absidioles semicirculars (la de migdia enderrocada), probablement producte d’una reforma posterior. La porta romànica, de mig punt adovellada i extradossada, és a migdia i vora seu hi ha un gran esvoranc. A ponent hi ha una porta de maons. La coberta exterior de la nau i de l’absis és de lloses de llicorella. És situada en una propietat de Can Mascaró, mas que hi ha a l’altra banda de la riera de la Palma, i s’ha anat restaurant.

El Baix Llobregat és un territori ple d’encís, proper i desconegut en massa ocasions pels seus propis habitants, i els de les veïnes comarques del Barcelonès, Vallès Oriental, …

Un suggeriment a les escoles, instituts d’ensenyament mitjà, clubs d’avis,… sense deixar – fora pecat mortal – les visites de les terres del interior - conegudes com la Catalunya real o “ el forat negre “ - , feu un espai pels molts tresors del Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, Penedes . alt i Baix ,……

Catalunya és un regal meravellós !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem, el Toni, la Raquel i l’Antonio Mora Vergés, fins al Municipi del Pont de Vilomara i Rocafort; volíem recollir imatges d’aquesta joia – una més de les moltes que s’amaguen a la comarca del Bages -, i en la mesura de les nostres possibilitats desfer alguns equivocs, que fins en la pàgina web del municipi s’esmenten.

Quan a l’origen del topònim, contra el criteri “ oficial” no tenim arguments per excloure la procedència de la llengua àrab; Aràra ’lliure, franca’; de l’àrab [ar-]rúqq ’[la] terra, [l’] indret’; de l’àrab vulgar [al-] qafúr , derivat de l’àrab clàssic [al-] qàfr ’[el] despoblat, desert’

Abans de l’arribada dels romans, en aquest país nostre, els llocs i les coses ja tenien nom, i justament aquesta dèria seva de canviar-ho tot, reeixirà en el llocs propers a la mediterrània, i força menys en les terres interiors.

Quan a l’afirmació : “El primer pont de Vilomara sobre el riu Llobregat existeix des de temps molt remots i era de fusta, segons demostren uns forats sota l’arcada del pont actual” , ens deixa literalment sense alè, escrivíem en l’article sobre el Pont de Vallfogona de Ripollès (S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau. El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d’aigua ). El pont de Vilomara , com quasi tots ,es va aixecar amb la tècnica descrita.

El 983 el lloc de Vilomara surt documentat en una donació de la capella romànica de Santa Magdalena del Pla,

[ actualment dins del cementiri municipal ] al aleshores recentment consagrat monestir de Sant Benet. Des d’aquest any fins al 1600, Vilomara estarà sota la seva jurisdicció i haurà de pagar un cens.

Amb anterioritat a l’època contemporània, el nom havia sigut simplement Rocafort i més oficialment Rocafort del Bages. No apareix Vilomara en el topònim degut a que era un arrabal petit i llunyà. A partir de l’any 1917 passa a denominar-se Rocafort i Vilomara. Posteriorment en l’any 1933, el nom va canviar a Rocafort i El Pont de Vilomara. La denominació actual del municipi El Pont de Vilomara i Rocafort, va ser aprovada per la Generalitat de Catalunya el 27 de maig de 1982. La raó del canvi va ser el trasllat de l’ajuntament i el creixement demogràfic en tots els sentits de El Pont de Vilomara. Des de l’any 1994, també pertany a aquest municipi el sector del Marquet Paradís que abans havia estat part del terme municipal de Mura (decret 66/1994, de 22 de març, publicat al DOGC número 1881).

Al Marquet Paradís es troba una antiga església preromànica, l’Església de Sta. Maria de Matadars, considerada unes de les més antigues de la comarca.

Un consell, aneu al Bages.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Deixàvem el vehicle a l’aparcament del restaurant abans de les 9,00, un cop feta de la feina de recollir imatges de la capella de la Mare de Déu de Bruguers, - seguint el consell que ens havien donat - esmorzaríem de forquilla i ganivet.

Del lloc trobàvem un excel·lent treball d’en Josep Campmany, del que en fem una breu síntesi :

L’actual edifici té dues parts ben diferenciades. La més antiga és l’absis romànic, del segle XIII, vestigi d’un edifici primitiu que no allotjava la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, sinó que era dedicat a Santa Maria Magdalena. Aquest culte, dotat pel senyor d’Eramprunyà Ferrer de Sant Martí entre 1208 i 1261, fou abandonat el 1327. Aquell any, el nou senyor del castell, Pere Marc, obtingué permís del bisbat per traslladar la imatge i el culte a una capella edificada de bell nou a la Roca, entre Gavà i Castelldefels. L’actual ermita esdevingué un simple oratori de camí, i amb els anys quedà malmesa i abandonada.

Però, més amunt de la muntanya, ja des de finals del segle XII, els fidels dels encontorns veneraven una marededéu trobada en una cova de la cinglera: la Mare de Déu de Bruguers. De la seva petita capella, erigida el segle XII, encara se’n poden veure les ruïnes, al turó del costat del castell. El culte era servit per deodates, una espècie de comunitat monàstica de dones lliurades al servei diví.

La llegenda explica que un pastor trobà la imatge en una cova l’any 1193, i l’agafà per ensenyar-la als amics. Però en arribar al poble ja no la tenia. L’endemà la retrobà al mateix lloc, l’agafà de nou, i la lligà al sarró. Arribat a Gavà, havia tornat a desaparèixer: només el braç, trencat, romania lligat al sarró. Davant del miracle, tots els veïns anaren a la cova, on retrobaren la imatge amb el braç trencat. Vista la voluntat divina de restar a la muntanya, edificaren ben a prop una humil capella, sobre el turó i arran del cingle.

Els Marc, quan esdevingueren senyors del castell, promogueren molt aquest culte. El 1348 hi posaren un clergue, i entre 1364 i 1387 feren obres a l’edifici. A finals d’aquell segle, el cavaller i poeta Jaume Marc II encarregà la fina i preciosa talla de la Mare de Déu de Bruguers que encara avui es conserva al Museu Diocesà. Més reformes es feren el segle XV, però la terrible guerra civil catalana de 1462-1472, a més de la destrucció del castell, enderrocà també amb la primitiva i aturonada ermita de Bruguers.

Fou llavors, l’any 1500, quan els jurats de Gavà i Castelldefels decidiren reconstruir el vell oratori del Sitjar. Pagaren l’ampliació que avui podem admirar a la banda de l’entrada, el cor, i la portalada gòtic -renaixentista. L’any 1509, acabades les obres, la imatge de la Mare de Déu de Bruguers fou baixada en solemne processó a l’ermita de baix, la que avui contemplem, des de les ruïnes del turó. Els barons, les armes dels quals adornen la clau de volta del cor, presidiren aquell acte.

La capella, fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936, avui veiem el que va recuperar-se en la restauració realitzada l’any 1960.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

És molt freqüent trobar-se capelles, ermites i esglésies, d’aquest sant situades en llocs molts freqüentats i/o de pas. L’obertura, a la fi del segle XVIII, de la carretera de Barcelona a València pel coll de la Creu d’Ordal, va deixar sense “utilitat pràctica” el camí ral, i va fer caure en l’oblit les seves meravelles.

Trobem en relació a l’església del Castell roquer d’Eramprunyà :

La capella de Sant Miquel, aixoplugada pel castell, era en els seus orígens, cap a l’any 966, la parròquia de tot l’actual terme de Gavà. A partir del ııı7 es va fer una església a la plana, de manera que la parròquia de Sant Miquel es va passar a anomenar de Sant Pere i Sant Miquel.

Tot i que l’església de la plana, per la seva accessibilitat, va adquirir més rellevància, el rector tenia l’obligació de dir missa cada diumenge a les dues esglésies fins al segle XIV. La guerra dels remences va deixar Sant Miquel, com diuen els papers, totum in terra postrata i fins al ı568 no es va reconstruir.

Es va mantenir, però, el costum de dir-hi missa la diada del sant. Aquesta tradició va durar fins al 1921, any en què la masoveria del castell va quedar abandonada del tot.

Dins de l’anomena’t recinte jussà, trobareu l’ermita de Sant Miquel, la bassa excavada a la roca, i algunes tombes antropomorfes – algunes d’albats - pels voltants.

La pujada al castell d’Eramprunyà és per si mateixa una excursió esplèndida, però si, a més, voleu gaudir d’una diada memorable, val la pena que hi vingueu per l’aplec de Sant Miquel. Efectivament, el 29 de setembre del 1961 es va tornar a recuperar la tradició, i any rere any, des de llavors, les ruïnes del castell cobren nova vida amb aquesta trobada.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El lloc fou un dels punts centrals del camí ral, i en això pensava mentre en companya del Tomàs irigaray i Lopez, fèiem via des del nostre Vallès Occidental; en èpoques passades s’havia de pagar per creuar un pont, o entrar en un poble, i en els camins era freqüent trobar-se algun lladre , se’ls coneixia justament com “lladres del camí ral “ , uns i altres, els ponts, viles, i lladres eren però perills coneguts i “ visibles”; avui les limitacions de velocitat – quasi mai justificades tècnicament, i en algun cas “invisibles”- configuren un sistema molt més perillós. Contra peatges i “lladres del camí ral “ únicament cabia l’escapisme, avui però cal preguntar-se : Podem fer coses en contra d’això ? Certament, la major part de senyals de trànsit estan col·locats sota criteris diversos, estètics, econòmics;  pocs o cap com a conseqüència d’un estudi seriós i independent dut a terme per tècnics . Hi ha en el nostre ordenament jurídic un mot curiós, prevaricar , que bàsicament es refereix a les resolucions que prenen jutges i autoritats, amb plena consciència de la seva il·legitimitat, o en la inconsciència culpable, que sol ser la situació més habitual. L’objectiu en qüestió d’un mes, fora empresonar, algun Conseller, almenys 20 Alcaldes i/o Regidors, i a ser possible un centenar de policies dels diferents cossos [ Els policies tenen entre d’altres obligacions la d’informar i proposar canvis, quan els senyals de trànsit estan mal col·locats ].

Que hi ha un stop, i amb un  ceda el paso fora suficient ?, denúncia per possible prevaricació; que hi ha un límit obligatori que us sembla inadequat ?  denúncia per possible prevaricació; Que feu tard per un control aleatori de trànsit que no us facilita cap justificant per lliurar a la vostra empresa ? denúncia per possible prevaricació; Que trobeu una discontinua que no es pot salvar entre dos punts sense saltar-vos el límit de velocitat ? denúncia per possible prevaricació. I així en tots els casos en que el sentit comú – que en teniu – us faci pensar que sou objecte d’un abús de dret.

Ah ! qualsevol resolució favorable la feu publicar, com a Carta al Director, en tots els mitjans de comunicació possibles.

Arribàvem finalment a la nostra destinació Bruguers, des d’aquí ens espera mitja hora d’ascensió fins a l’ espadat rocós del massís del Garraf, on hi ha – al meu personal criteri - una de les meravelles de Catalunya ; el castell d’Eramprunyà, - desconec hores d’ara el significat del topònim - el recinte conté nombrosos vestigis de l’època iberoromana, i el seu origen més remot podria ser una primera torre construïda amb fusta –així eren els primers castells, fins que els àrabs ens ensenyem a fer-ne –, clavada a la pedra roja, que es va fortificar anys més tard en el mateix lloc i amb la mateixa pedra dels voltants. Hi distingireu clarament tres recintes fortificats: l’exterior, on veureu una part important de la muralla antiga; el jussà, amb l’ermita de Sant Miquel i les tombes antropomorfes dels voltants; i el sobirà, on encara hi podreu reconèixer les ruïnes del castell-palau gòtic. La tesis reduccionista - sempre n’hi ha, oi ? – us dirà que va ser construït per defensar la frontera enfront dels sarraïns.

El lloc – pas obligat en el camí ral de Vilafranca del Penedès a Barcelona- va ser el centre d’una baronia que comprenia els actuals municipis de Castelldefels, Begues, Sant Climent, Gavà, Viladecans i una part de Sant Boi.

Està documentat des del 957 i va tenir diverses etapes constructives, entre els segles XI i XIV.

Fins el 1323 va dependre directament dels comtes de Barcelona, fins que Jaume II el va vendre a la família March, la qual en va mantenir la propietat fins el segle XVI.

El castell reconstruït com a part del sistema defensiu de la frontera entre Al-Andalus i l’Imperi Carolingi i com a seu de control polític i econòmic i militar en la zona entre el Garraf i el Llobregat.

El 1469, durant la guerra contra Joan II, va patir la primera destrucció i ja mai més fou reconstruït del tot. S’hi feren reformes parcials, i s’utilitzà més com a lloc de guaita que com a fortificació militar.

El 1729, com fa constar una inscripció a la roca, encara hi havia sometents fent guàrdia al castell. Junt amb les terres de la baronia, el castell, transformat ja en masoveria, fou comprat el 1879 per Manuel Girona, polític i banquer barceloní.

Abandonat a començament del segle XX, durant la I Guerra Mundial sembla que fou utilitzat pels espies alemanys que vigilaven el port de Barcelona i feien senyals a un submarí.

Les restes del Castell d’Eramprunyà estan ubicades dalt d’una muntanya entre penya-segats amb magnífiques vistes del Delta del Llobregat i part del Garraf. El conjunt consta de tres recintes fortificats: l’exterior (on s’hi poden veure una part important de l’antiga muralla), el jussà (on hi ha l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà) i el sobirà (on hi ha les runes del castell-palau gòtic). L’ermita del Sant Miquel d’Eramprunyà té dues parts: una de romànica (l’absis i el presbiteri), del segle XII, i una de renaixentista, del 1509 (la nau, el cor i la portalada).

Recollirem imatges - moltes – i tant el Tomàs Irigaray i Lopez, com l’Antonio Mora Vergés, tindrem una feinada, per fer-ne una selecció “bàsica” que pugui veure’s per Internet.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail