El sol radiant no aconseguia escalfar el mati del dissabte 20 de febrer; els escassos 5 graus, sota un aire gèlid, no van ser però – no ho han estat mai fins al dia d’avui – cap impediment perquè el Tomàs Irigary Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés., recollíssim unes imatges bellíssimes d’aquest indret feréstec de l’alta Anoia.

El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria, el cementiri municipal i unes poques cases.

L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, l’un amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW.

Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral•lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Ens explicaven l’estratègia que van fer servir els veïns - catalans únicament en la seva majoria - per salvar aquesta joia, de la follia d’estultícia que va ensenyorir-se de les anomenades “ forces progressistes “ en el trienni 1936-39.

Malgrat les adverses condicions climàtiques, el “ dream team “ del coneixercatalunya.blogspot.com , faria la seva feina abans d’asseure’s a donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet a casa de l’Antonio Grau , al Restaurant Masia Castell de Rubió.

Tot plegat, la visita de Rubió i l’àpat que ens va preparar l’Antonio Grau, son experiències que us recomanem.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

El dissabte 20 de febrer, feia un temps ventós i gèlid, 4 graus quan aturàvem el vehicle davant la  Capella de Sant Sebastià i Sant Roc ; coincidiríem amb la Teresa Cuadras que molt amablement ens facilitaria l’accés a l’esmentada capella – al costat de la qual s’està construint un alberg del camí de sant Jaume a Catalunya ], i la parroquial de Sant Pere.

Ens aturàvem a recollir imatges dels rentadors públics. La tradició parla que fou construït vers l’any 1777 degut a que una epidèmia de pesta va atacar la població i es necessitaren mesures d’higiene i neteja especials. De fet l’any 1776 es féu el Vot de poble a Sant Roc amb motiu d’una gran pesta.

De Sant Pere de Jorba torbem la següent informació : és un temple construït entre 1551 i 1558 pel mestre d’obres Joan Gibert de Bellpuig.

És un edifici molt auster, propi del denominat gòtic tardà, amb absis poligonal d’una única nau amb capelles laterals, i campanar de torre de planta quadrangular. Exteriorment el volum petri predomina sobre les obertures. Tot el conjunt denota una certa referència fortificada reforçada amb la presència d’un campanar a modus d’atalaia i un seguit de finestres a la part superior, que recorden les espitlleres d’una fortalesa. L’element decoratiu exterior més significatiu, juntament amb dues gàrgoles que rematen la façana i un rosetó calat, és la porta amb llinda envoltada per un guardapols fet amb un arc flamíger. La pedra utilitzada fou extreta del Pla del Magre

Quan accedim a l’interior observem  que  les voltes són de creueria; en la clau del centre de la cúpula de l’absis de l’altar major s’observa l’escut heràldic policromat dels Rajadell, avui adoptat com a propi del municipi, originari d’aquesta família que va comprar el castell l’any 1444 i que en fou propietària fins al segle XVII. L’escut de Jorba, aprovat el 13 de novembre de 1995, és caironat quarterat en sautor. Al primer i quart quarts apareixen sobre un camper de gules (color vermell intens), un cometa d’argent, armes parlants dels Rajadell i el segon i tercer sobre atzur (blau intens gairebé marí) un castell d’or obert representant al castell de Jorba; per timbre té la corona de baró.

Ens crida l’atenció una imatge –diríem que de la Mare de Déu del Roser-  que segons ens expliquen va fer un llarg viatge l’any 1.970 des de Califòrnia.

Hi ha una  majoria d’estudiosos que  s’ha posat d’acord en  que Jorba significa població poblada pel àrabs, de l’àrab (al-)^c úrba ’la localitat àrab, poblada per àrabs’ .[  tot i que també pot tractar-se del nom  d’una tribu o una  cabila àrab ].

Hi ha – també -  qui defensa una procedència anterior a la conquesta romana.

Gentilici: jorbenc –enca

El que més  ens ha agradat de Jorba – amb diferència -  ha estat la magnifica disposició de la Teresa Cuadras.  I en volem deixar testimoni escrit.

(c ) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Componien en aquesta ocasió el dream team ; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés; l’anomenada església vella de Sant Vicenç, és visible des de molt lluny, i això disculpa l’absoluta manca de senyalització quan al seu accés.

Abandonat el Castell i la primera església de Sant Vicenç, com a conseqüència del paper que havia jugat en la resistència front les tropes castellanes, va caldre edificar una segona església parroquial que fou bastida el 1705, a mig pendent entre el castell i l’actual poble.

Es tracta d’un edifici barroc del segle XVIII d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre.

Féu les funcions d’església parroquial, en substitució de Sant Vicenç del castell, fins la guerra civil, moment en que la seva estructura fou molt malmesa.

Tenia retaules i pintures de l’època barroca (les pintures al fresc fetes per un pintor francès que passà ocasionalment pel lloc).

Situada al costat del Cementiri Municipal, actualment fa funcions de magatzem.

Actualment hi ha una nova església de Sant Vicenç – la tercera - aixecada el 1940, per tal de substituir la malmesa església parroquial, l’actual temple és edifici de caire noucentista d’una nau amb absis i un porxo que precedeix l’entrada al temple, fet tot ell de maó. Esperem - tot i que sembla que els vents bufen en direcció contraria - que s’acompleixi allò de a la tercera va la vençuda.

Es manté l’estructura de ciutat lineal de Castellolí, - ara amb caràcter quasi suburbial - , històricament el poble havia anat creixent estirant –se – fins on va ser possible- al costat de l’antiga carretera N-II que el creuava pel mig i havia de superar una sèrie de revolts i desnivells que feien molt difícil i perillós el recorregut (pujada de Sant Sebastià, o els coneguts revolts de Can Llucià); en el període 1971-75 el trajecte antic va ser gairebé suprimit del tot: la carretera, autovia des de la dècada del 1990, ara anomenada A-2, fa una travessia exterior al poble. La marxa de la carretera ha comportat una davallada econòmica notable.

A l’extrem de llevant del terme hi ha la major part dels túnels del Bruc, que salven el coll del Bruc (620 m).

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Desesperàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, de localitzar l’accés a Sant Miquel de Vilaclara; l’Anoia desconeguda, és un títol encertat en una comarca on els fabricants i venedors de rètols indicadors, tenen molta feina.

No ens n’havien donat raó al Bar del restaurant del Bruc, i tampoc en el bar de la benzinera situada a la dreta a la sortida del túnel del Bruc en direcció a Barcelona;en algun cas ens manifesten no conèixer el terme, ja que únicament treballen en aquell lloc, i en altres intuïm que això del romànic - com als nostres pares i mares de la pàtria - no els treu el son.

Sota un fort i gèlid vent, seguim la nostra recerca, i serà en aquesta ocasió el Tomàs, qui endevinarà un absis en unes runes llunyanes gràcies al zoom de la seva màquina; passamuntanyes, guants, anoracs, i comencem a fer via per una pista forestal orfe de tota indicació.

Escassament a dos quilometres de la benzinera – invisible des d’aquell indret – ens topem amb l’absis de Sant Miquel de Vilaclara, del lloc hem trobat la següent informació :

Existia ja abans de l’any 1068, data en que consta que fou entregada per l’abat del monestir de Sant Cugat a Arnau Sunyer juntament amb un alou amb la torre.

El 1077 el vescomte Udalard, senyor del castell de la Guàrdia, reconeix com a propi del monestir de Sant Cugat l’alou de Vilaclara ; fet que va confirmar l’any 1155 el vescomte Berenguer.

Mantingué la seva funció de capella – no hem trobat evidències de cap funció parroquial - fins l’any 1727, perdent definitivament la seva funció religiosa l’any 1757.

No en cerqueu la causa en la conversió al culte del déu Dionís (també conegut com a Bacus i Acratòforos, la veritable raó és forma més simple. El conreu de la vinya es va estendre per tota la geografia meridional catalana, arribant a ésser l’any 1758, la principal font d’ingressos dels camperols catalans, i un dels principals motors de la seva economia; els vins, misteles i aiguardents catalans eren exportats als mercats anglesos, i a les colònies d’ultramar, arribant a ser el primer capítol de les exportacions catalanes.

La capella dessacralitzada va ser utilitzada com una més de les dependències agrícoles, ho constata el cup que es construí a la base de l’altar, i que es buidava per una estança lateral. L’existència de possibles enterraments en aquell lloc, com apunta el Feliu Añaños , i Masllovet, facilitaria aquesta transformació.

Arquitectònicament és un edifici romànic d’una sola nau, capçat per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s’obria al mur nord de la nau. La porta d’arc de mig punt , adovellada, situada a la paret de migdia, fou tapiada, per tal d’utilitzar la seva part inferior com a xupet del cup.

L’absis presenta tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. Actualment presenta la volta esfondrada.

El conjunt monumental de runes, la major part amb parets interiors fetes de tàpia, ens diu que l’indret fins a l’adveniment de la fil•loxera, deuria viure moments de gran bonança econòmica.
Avui d’aquesta antiga capella, ubicada dins el terme del castell de la Guàrdia -en el lloc anomenat raval de Can Guixà, prop de la boca del primer túnel del Bruc-, que per donació passà a dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, ja no en queda quasi res.

Des de les terres mítiques en que el timbaler de Santpedor feu fugir als invasors francesos , reiterem al bon Déu la nostra pregaria per una Catalunya lliure i sobirana, on no fos possible la destrucció i l’abandó del patrimoni històric.

Senyor, allibera el teu poble !!!

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

La denominació actual d’aquest “ castell de sorra “ , com ho defineix encertadament el Xavi Masramon Muntadas , de la propera casa de Vallgatina, en terme però d’Oristà, és Badia. La denominació del títol la trobem en un capbreu de bens del Priorat de Lluça de l’any 1.434.

Quan al topònim atesa la seva pertinença a l’església, el podem derivar del mot Abad; “ Abadia, lloc que està sota el domini de l’Abad” ; la casa passarà a dependre del Monestir de Santa Maria de l’Estany que va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendiés l’edifici del Monestir, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Fins l’any 1.596 dependrà de la Baronia de Lluça.

Arribàvem fins al pla de Badia en el vehicle tot terreny del nostre sherpa Xavi Masrramon Muntadas; des de l’indret veiem Sant Feliu Sasserra; la casa de Vallgatina, i lleugerament a l’esquerra més al fons, la gran casa de la Serra de Degollats, en terme de Santa Maria de Merlès.

El sostre ha cedit per molts llocs, i l’acció de l’aigua sobre les parets interiors de tapia ha propiciat l’enderroc dels pisos superiors, que al ensems en la caiguda han obert esvorancs considerables en les parets de roca arenisca; no sense risc, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, anem recollint imatges d’aquesta extrema desolació, mentre el Xavi ens explica que no fa gaires anys, l’edifici de bella factura estava sencer. Tindrem ocasió de comprovar-ho abans d’acomiadar-nos del nostre sherpa, - també excel·lent fotògraf – que ha anat recollint imatges d’aquest patrimoni col·lectiu que s’esvaeix davant dels nostres ulls; ens ensenyarà fotografies en que apareix Badia completament arrebossada i indemne.

Justament la quasi total caiguda de l’arrebossat, ens permet comprovar a la façana nord-est sota el petit sortint de pedra que podria haver constituït un matacà [obra de fortificació que corona una muralla, torre o porta, amb parapet i sòl espitllerat per a poder observar i hostilitzar l’enemic ], senyals que reforcen la tesi que Badia fos inicialment una torre de guaita i defensa, per consolidar-se desprès de la marxa dels sarraïns com a casa aloera [a la baixa edat mitjana, casa, generalment fortificada, pertanyent en alou a un senyor o aloer, que acostumava a ésser un cavaller o donzell. No era sotmesa a servitud, cens ni domini de senyor superior per raó de la propietat. A vegades, l’exempció de què gaudia s’estenia als seus masos i possessions, sempre aglevats. En cas de guerra, però, si radicava dins el terme d’un castell o jurisdicció, sempre era condicionada a donar seguretats d’ordre militar: els aloers havien de participar en la construcció de valls i obres de defensa i fer serveis de guaita i bada a favor del castell i àdhuc a participar en el seu sometent dins el terme baronial i no fora d’aquest, malgrat que la casa o el mas no necessités l’ajuda del castell ]

Badia en un termini breu, ha passat de ser un mas aloer a ser un mas rònec.

Els castells de sorra romandrien eternament dempeus, si poguéssim eliminar l’acció dels elements naturals; el patrimoni històric de Catalunya tindria alguna oportunitat més si el nostre país esdevingués finalment lliure.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Pensava en el gat mesquer geneta o gineta (Genetta genetta), mentre conduïa per camí de terra que ens menaria fins a Vallgatina.

El seu origen és africà i, tot i que en època dels romans i dels egipcis se sap que era mantingut com un animal domèstic, i es creu que va ser introduir a la península Ibèrica pels àrabs, que també l’utilitzaven com un gat domèstic

Encara que el seu aspecte sigui semblant al d’un gat, no estem parlant d’un felí, sinó que pertany a la família dels vivèrrids, que és més a prop de les mangostes africanes que no pas dels gats.

Ara és un animal que està protegit i que és present als boscos de la Catalunya central, tot i que a mesura que arribem a zones muntanyoses la seva presència va decreixent fins a desaparèixer als estrats subalpins.

Havíem sortit del nostre Vallès Occidental a les 7,00 del mati, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, esmorzàvem – de forquilla i ganivet – a les Comas de Sant Feliu Sasserra, i anàvem a Vallgatina per visitar el Moli del que hi ha constància d’ençà de l.753, quan Josep Vallgatina en va obtenir la llicència hidràulica.

Ens reben amb extrema cordialitat, i gaudirem de la companyia del Xavier Masramon Muntadas, que ens farà de sherpa – per als amics lectors ; la seva fotografia de la resclosa del molí il·lustra merescudament el mes d’abril del calendari del 2.010 d’aquest Territori Seré -. L’edifici es troba en una fondalada a la ribera dreta de la Riera de Relat, prop del seu naixement, en l’encreuament dels recs de la Costa i de la Cogullada. Només se’m acut bucòlic com adjectiu descriptiu.

Els murs de protecció tant del que fou la bassa del moli, com els que delimiten l’espai on hi havia l’horta – al costat oposat de la riera – ens parlen de la gran fortalesa física – diria quasi que excepcional – d’alguns dels que aquí van trobar el seu medi de vida.

Visitarem la planta baixa de l’edifici, és d’una sobrietat tant extrema, que acostumats a les comoditats modernes ens fa venir escarafalls.

El lloc està inclòs en la ruta anomenada dels molins de Relat (Bages).

Ens acomiadàvem del nostre sherpa i de la seva família, amb el compromís de fer-los arribar les fotografies, i si s’escau la crònica en paper si algun mitjà ens la publica.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Queia la tarda del 2 de gener de 2.010, quan el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, desesperàvem de localitzar el runam del que havia estat Sant Pere de Voltrera; trobàvem un àngel, el Xavi Gràcia, que ens acompanyarà fins a la tanca que delimita el perímetre del castell i l’església.

Les restes d’aquest petit edifici romànic del segle XI son visibles al defora del recinte enrunat del Castell del mateix nom , que s’alça aïllat dalt d’un turó , al mig de la urbanització anomenada Can Vilalba, dins del terme d’Abrera. Accessos des de Ullastrell i des de Martorell per la carretera que mena fins Olesa de Montserrat.

Anterior en el temps a l’actual parroquial de Sant Pere d’Abrera -situada a l’altre costat del riu - , atenia sens dubte les necessitats religioses dels habitants del Castell, i de les masies disperses.

Trobem citada la Capella de sant Pere de Voltrera les visites pastorals que feien per la seva diòcesi; a l’any 1.310 consta un benefici a favor de Guillem Costa; el 1554 Miquel Despalau, Senyor de Voltrera, instituí una causa pia que incloïa un benefici sota l’advocació de santa Anna i Sant Pere “ in altari Capellae Sti. Petri Constructae in castro de Vultraria alias Vilalba “

Quan a l’acurada descripció tècnica de l’edifici em remeto a l’excel·lent treball de la Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliva.

Els Senyors de Voltrera – com una gran part de la mal dita noblesa – feren costat a les tropes filipistes en la guerra de Successió, i residien al Castell per raons de seguretat – eren, son i seran odiats pels segles dels segles per la bona gent catalana - . La crueltat extrema dels ocupants els feu pensar que podien estalviar-se les incomoditats del Castell, i construïren de bell nou la casa de Vilalba, l’any 1.745 consta la realització de les obres de la portada d’aigües del Castell a la casa, i el 1.767 Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú , des de Lima estant va trametre els plànols i els cabals necessaris per convertir l’antiga casa de Vilalba, situada al pla, sota el Castell de Voltrera i al camí de Montserrat, en residència senyorial; l’any 1.779 Gaietà d’Amat, marques de Castellbell i senyor de Voltrera, demana al bisbe que permeti suprimir la missa al Castell; malgrat la negativa del prelat, el castell passarà a ser una masoveria, i Can Vilalba esdevindrà residència dels senyors. L’any 1.846 està ressenyada la petició d’un pagès d’Abrera que demana el trasllat a la parròquia d’Ullastrell. Això ens confirma l’abandó definitiu de Sant Pere de Voltrera.

No hi ha cap resta de la casa de Vilalba, els diners que l’indiano va enviar del Perú – adquirits possiblement de forma deshonesta – van comprar materials i feina l’any 1.767, però ni aleshores, ni ara, han aconseguit l’estimació, i els respecte dels veïns. Demanem des d’aquí a l’Ajuntament permís per reproduir imatges d’aquell edifici avui destruït i oblidat.

Quan topònim Voltrera o Voltorera , trobem qui defensa la procedència del l llatí “vulturaria”, amb el significat “indret de voltors”, més enllà de la narració de les facècies dels antics senyors de Voltrera que els farien mereixedors d’aquesta nominació; mantenint el seu origen llatí, pensem que deriva de vulturnus, , vent càlid i molest de l’est que bufa a l’estiu, fora doncs – una vegada més, com en el cas de Corbera – la descripció d’un element essencial de la natura – en aquest cas el vent – i no la presència de determinats animals.

En tot cas amic lector, a un lloc [ Corbera ] i altre [Voltrera, en el terme d’Abrera], s’hi pot accedir fàcil i ràpidament.

Us recomano la visita a la major brevetat atès el precari estat del lloc.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

De fa molts i molts anys en aquest país nostre – Catalunya -  hi ha persones que dediquen el seu temps de lleure a recollir vestigis de la nostra història, uns en forma d’imatges, altres recuperant cançons, històries, llegendes,… tots plegats però ,animats únicament d’aquell esperit que recull el poeta com essència mateixa de l’ànima catalana, continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

Us podria donar milers i milers d’exemples, però a banda d’esdevenir una lectura feixuga, potser no aconseguiria la finalitat pretesa, que no es altra que la vostra col·laboració puntual. Citaré doncs  únicament dos pàgines web ;  la primera d’una encisadora Vila de la Terra Ferma,  www.guimera.info , veureu en ella l’esforç per conservar la memòria històrica d’aquella contrada, i clarament també, el desig de retornar a la Catalunya interior la vida quotidiana,  pobles amb quitxalla, amb feina i serveis, amb projectes i esperances, certament un programa difícil d’assolir  , en un país cefalòpode ; en qualsevol cas només els reptes difícils poden motivar als esperits lliures, oi ?.

La segona www.moianes.net esdevé en si mateixa la crida al reconeixement d’una realitat geogràfica, la Comarca del Moianes existia, existeix i existirà, quan ningú recordi ja les petites misèries d’aquest inici del segle XXI, i justament  en aquesta pàgina web les imatges, de la ma del Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul·la d’aquest paisatge, s’han constituït en crida, i son sens dubte un meravellós reclam per incitar a descobrir la serena bellesa d’aquest altiplà.

Per uns i per altres, per aquests que trobes aquí esmentats i per a molts que dissortadament no conec – encara - , et demano amic lector aquest petit esforç,  per Nadal, envia’ls una imatge ! , d’aquella sortida a peu, en bicicleta, en grup, en família, en la que també tu, et vas sentir colpit per la bellesa d’un indret, d’una masia, d’una ermita, una  església , un castell, un monestir, un prat , una arbreda, una font, un paisatge. Tu també , en tant que membre d’aquesta comunitat particular i diferenciada que constitueix el poble català, pots posar, has de posar ! el teu granet de sorra, en aquesta tasca d’evitar – fins on sigui possible – la pèrdua irreversible de la memòria col·lectiva.

Més enllà de l’agraïment que des d’ara volen deixar palès, no esperis altres recompenses  i/o compensacions, avui les nostres formes de reconeixement  públic a la “qualitat  humana “ , no tenen ja cap valor , quantes Creus de Sant Jordi  estan en mans indignes ?

De segur que tenies ja un programa de bones accions per aquest Nadal i any Nou, doncs únicament  n’has d’afegir una de més, sumar-te a la tasca discreta, silenciosa i tenaç, de moltes persones que s’estimen Catalunya, i únicament et cal repassar – de segur que serà una estona deliciosa -  les fotografies de les sortides que has fet al llarg dels anys, i quan trobis aquella/es imatge/s que també a tu, et van emocionar, et preguem – amb el cor a la mà -  que et prenguis la molèstia d’enviar-nos-les, juntament amb les teves impressions  i/o notes de viatge.

 Des d’ara, moltes gràcies, i per descomptat, Bon any 2.010 !!!

(c) Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

L’Advocació de Sant Joan de L’Erm més coneguda no està justament al Baix Llobregat; la trobem al punt més allunyat, l’Alt Urgell, del lloc us en reproduïm algunes dades bàsiques :
Sant Joan de l’Erm és un lloc amarat d’història i de llegenda. El vell santuari i hostatgeria és ara un munt de ruïnes a 1 700 m d’altitud, al vessant de la Ribalera, a l’extrem nord-occidental del terme, al peu del camí que unia l’Alt Urgell amb el Pallars Sobirà per Montenartró. El vescomte d’Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li féu ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers. L’església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l’entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l’esmentat camí ral antic. Impressiona pel seu volum el munt de ruïnes que forma encara,

Nosaltres anàvem al municipi de la Palma de Cervelló, constituït a partir de la segregació (aprovada al juliol del 1998) de part del territori del terme de Cervelló, té una extensió d’uns 5,47 km2. Des del 1937 fins a la fi de la guerra civil de 1936-39 la Palma ja havia estat un municipi independent. El terme limita amb el de Cervelló (S i E), amb Pallejà (N) i amb Corbera de Llobregat (NW i W). És situat als contraforts orientals de les serres d’Ordal i les màximes altituds, que volten els 350 m, es troben al sector sud-occidental. El principal eix hidrogràfic del terme és la vall mitjana i baixa de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra.

Abans d’entrar al poble, no gaire lluny del cementiri parroquial, a la vora esquerra de la riera de la Palma hi ha la capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm. És esmentada el 1313, quan era dedicada a sant Joan i a sant Feliu. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, és capçada a llevant per un absis semicircular amb bandes i arcuacions llombardes a l’exterior; interiorment l’absis es cobreix amb volta de quart d’esfera, on hi ha les empremtes d’un encanyissat entreteixit. A banda i banda de l’absis, buidats en el gruix del mur, hi ha sengles absidioles semicirculars (la de migdia enderrocada), probablement producte d’una reforma posterior. La porta romànica, de mig punt adovellada i extradossada, és a migdia i vora seu hi ha un gran esvoranc. A ponent hi ha una porta de maons. La coberta exterior de la nau i de l’absis és de lloses de llicorella. És situada en una propietat de Can Mascaró, mas que hi ha a l’altra banda de la riera de la Palma, i s’ha anat restaurant.

El Baix Llobregat és un territori ple d’encís, proper i desconegut en massa ocasions pels seus propis habitants, i els de les veïnes comarques del Barcelonès, Vallès Oriental, …

Un suggeriment a les escoles, instituts d’ensenyament mitjà, clubs d’avis,… sense deixar – fora pecat mortal – les visites de les terres del interior - conegudes com la Catalunya real o “ el forat negre “ - , feu un espai pels molts tresors del Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, Penedes . alt i Baix ,……

Catalunya és un regal meravellós !

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail

Anàvem, el Toni, la Raquel i l’Antonio Mora Vergés, fins al Municipi del Pont de Vilomara i Rocafort; volíem recollir imatges d’aquesta joia – una més de les moltes que s’amaguen a la comarca del Bages -, i en la mesura de les nostres possibilitats desfer alguns equivocs, que fins en la pàgina web del municipi s’esmenten.

Quan a l’origen del topònim, contra el criteri “ oficial” no tenim arguments per excloure la procedència de la llengua àrab; Aràra ’lliure, franca’; de l’àrab [ar-]rúqq ’[la] terra, [l’] indret’; de l’àrab vulgar [al-] qafúr , derivat de l’àrab clàssic [al-] qàfr ’[el] despoblat, desert’

Abans de l’arribada dels romans, en aquest país nostre, els llocs i les coses ja tenien nom, i justament aquesta dèria seva de canviar-ho tot, reeixirà en el llocs propers a la mediterrània, i força menys en les terres interiors.

Quan a l’afirmació : “El primer pont de Vilomara sobre el riu Llobregat existeix des de temps molt remots i era de fusta, segons demostren uns forats sota l’arcada del pont actual” , ens deixa literalment sense alè, escrivíem en l’article sobre el Pont de Vallfogona de Ripollès (S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau. El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d’aigua ). El pont de Vilomara , com quasi tots ,es va aixecar amb la tècnica descrita.

El 983 el lloc de Vilomara surt documentat en una donació de la capella romànica de Santa Magdalena del Pla,

[ actualment dins del cementiri municipal ] al aleshores recentment consagrat monestir de Sant Benet. Des d’aquest any fins al 1600, Vilomara estarà sota la seva jurisdicció i haurà de pagar un cens.

Amb anterioritat a l’època contemporània, el nom havia sigut simplement Rocafort i més oficialment Rocafort del Bages. No apareix Vilomara en el topònim degut a que era un arrabal petit i llunyà. A partir de l’any 1917 passa a denominar-se Rocafort i Vilomara. Posteriorment en l’any 1933, el nom va canviar a Rocafort i El Pont de Vilomara. La denominació actual del municipi El Pont de Vilomara i Rocafort, va ser aprovada per la Generalitat de Catalunya el 27 de maig de 1982. La raó del canvi va ser el trasllat de l’ajuntament i el creixement demogràfic en tots els sentits de El Pont de Vilomara. Des de l’any 1994, també pertany a aquest municipi el sector del Marquet Paradís que abans havia estat part del terme municipal de Mura (decret 66/1994, de 22 de març, publicat al DOGC número 1881).

Al Marquet Paradís es troba una antiga església preromànica, l’Església de Sta. Maria de Matadars, considerada unes de les més antigues de la comarca.

Un consell, aneu al Bages.

© Antonio Mora Vergés

Envia aquest escrit per e:mail